José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 15 de gener de 1955) és un polític espanyol, president de la Generalitat de Catalunya del 2006 al 2010. Amb anterioritat, va exercir com a ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero entre 2004 i 2006, com a president de la Diputació de Barcelona entre 2003 i 2004 i com a alcalde de Cornellà de Llobregat durant 19 anys. Després d'abandonar la presidència de la Generalitat, va exercir com a senador fins al 2019. Ha estat també primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya des del 18 de juny del 2000 fins al 17 de desembre del 2011 i membre de la Comissió Executiva Federal i del Comitè Federal del Partit Socialista Obrer Espanyol des del 23 de juliol del 2000. José Montilla ( Iznájar, 1955) rep La Vanguardia uns dies després de coincidir amb l'expresident Carles Puigdemont en un homenatge a Pau Casals a Catalunya del Nord (sud de França) ). L'entrevista me l`ha recomenat en Miquel de Tot Barcelona, i crec val la pena llegir-la. Montilla, l'home mesurat, calm, parla clar de tot l'entorn del procés. de la inves tidura, de l'amnistia, de desafecció...

El futur polític - “La competència entre Junts i Esquerra dificulta la investidura”

Veure'ls a vós i Carles Puigdemont, allà junts, sorprendrà.

Hi vaig anar perquè em van convidar i perquè crec que formava part de les meves obligacions institucionals. Va ser un acte en què van assistir tots els presidents de la Generalitat, tret de dos, un per motius òbvies de salut i un altre per motius personals.

Però la lectura política serà i és inevitable...

No ho nego. Però la morbositat que puguin aportar les peculiars circumstàncies de Carles Puigdemont i les específiques d’aquest moment no té més transcendència.

Com a expresident de la Generalitat no heu de donar explicacions a ningú, però avisareu que tindria lloc aquest encontre a Sant Miquel de Cuixà?

Normalment, no sol·licito permís per a les meves activitats ni ningú em demana que el demani. Podem dir que saben la meva presència en aquest acte les persones que hi podien tenir algun interès.

La pregunta és obligada: com va veure l’expresident Puigdemont?

Com totes les persones que hem tingut responsabilitats institucionals a Catalunya: amb preocupació, però també creiem que amb esperança. Va ser un encontre més normal del que la gent es pensa.

D'aquesta conversa –dinaren tots els presidents junts– us atreviu a fer un vaticini de què passarà? Ja sabeu, la investidura...

No creix que Feijóo aconsegueixi els vots per ser president. Després ho intentarà el president Sánchez. Ho aconseguirà? Tant de bo. Tant de bo acabin encaixant les línies vermelles d'uns i altres en nom de l'interès general i de la governabilitat del país, que necessita ser governat en moments d'incertesa mundial. No serà fàcil, la negociació implica molts actors.

Al vostre discurs en aquest acte parlareu de la vostra proposta federalista. I us van xiular.

Això va al càrrec. En un acte d’aquestes característiques, amb un públic de caràcter independentista, no ho oblidem, és normal que hi hagi xiulets quan parlis d’Espanya no per criticar-la sinó, en tot cas, per dir que ha de canviar. Crec que cal dir a la gent qui penses, no qui vol sentir. Per això ja n'hi havia d'altres. Voler fer aquesta apel·lació a la necessitat de canvi dels que tenen una visió d’Espanya única, centralista, per reconèixer l’altre, la pluralitat. No hi ha una única manera d’entendre la identitat. I això serveix per a Espanya, però també per a Catalunya, la pluralitat de la qual també n'obliden alguns.

El PP us va criticar per ser-hi.

( Riu). Jo coincideixo en un acte institucional amb Puigdemont i és una vergonya, i ells intenten fer veure que poden aconseguir la majoria amb Junts i això forma part de la normalitat. Aquesta crítica no te cap consistència!

La idea d’una amnistia... què us sembla?

Crec que cal explorar totes les possibilitats de l’ordenament jurídic i de l’Estat de dret per trobar solucions a aquest contenciós. Per provar de cosir el gran descosit que va tenir lloc el 2017. Hi ha alguns juristes i experts en dret constitucional que indiquin solucions. S'ha d'explorar tot allò que sigui per garantir la convivència.

La qüestió és: amnistia sense una resposta ètica? Sense un reconeixement dels errors?

El problema de l’ètica i de la moral és que acaba sent una cosa personal. I hi ha un altre problema: l’“Ho tornarem a fer”. Jo creo que fins i tot els que ho diuen saben que no tornaran a fer-ho. Però per què passa això? Perquè les diverses convocatòries electorals no han resolt l’hegemonia dins de l’independentisme. Només cal repassar els discursos de l’acte a Cuixà... I aquesta competència també és donarà al procés de negociació de la investidura. I no hi ajuda, precisament. Però hem de comptar amb aquesta pluralitat dins les mateixes formacions independentistes.

Vós el 2007 parlàveu de la desafecció. Continueu allà?

Era molt abans de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Molt abans també de la majoria absoluta del PP i de les retallades. Però ara no estem igual: no sé si ha tocat sostre però, evidentment, la situació que hi ha ara no és la de fa quatre o cinc anys a Catalunya, ni al País Basc, no ho oblidem.

Com veieu avui Catalunya?

No estem malament. El teixit econòmic és sòlid, tot i que s’han perdut oportunitats. Si després del que ha passat encara som aquí, com podríem estar si haguéssim fet les coses bé?

Algun dia tornaran les empreses que se’n van anar de Catalunya el 2017?

És aviat per avaluar la marxa de les empreses. Tot i que hi ha coses que són evidents: els centres de decisió són lluny d’aquí. El cost a llarg termini serà molt alt.

Temeu un declivi?

Temo la pèrdua de pes econòmic i de poder de decisió. És letal i difícilment reversible. Els poders públics han de crear les condicions de confiança perquè les empreses que puguin i vulguin puguin tornar, però mentre hi hagi incertesa no crec que hi hagi cua per tornar. I algunes no tornaran. Això és un error que el sobiranisme no ha admès. Jo preguntaria als que ­deien que els bancs no se n’anirien si tenen alguna cosa a dir ara.

Tot i això, aquesta perspectiva emmascara una altra evidència: les capitals d’Estat s’ho emporten tot... A tot Europa passa el mateix.

La política actual accelera els processos globals d’absorció de les capitals i de concentració. A Madrid hi ha hagut voluntat manifesta, especialment a partir de mitjan anys noranta, amb el primer govern d’Aznar, de quedar-s’ho tot. És així. Però aquí també hi ha ajudat el govern de Catalunya en un determinat període lligat al procés. No d’una manera volguda, però la conseqüència al final ha estat aquesta.