Llegint a Tot Barcelona un escrit de Walter Benjamin a propòsit de  l'espectacle en què s'està convertint en les xarxes la guerra d'Ucraïna, amb els seus drons, amb les seves misèries i les seves morts, ha aparegut Marinetti de qui en vaig parlar el juliol de l'any passat, però en la seva vessant premonitòria d'avís als venecians sobre el turisme. I això m'ha dut a pensar que com a complement, és de rebut publicar el seu Manifest Futurista de l'any 1909.

"Havíem vetllat insomnes tota la nit —els meus amics i jo—sota els lampadaris de coure en les cúpules dels quals lluïa com en el nostre esperit un cor elèctric, Ferrejada la nostra mandra, discutíem en els confins extrems de la lògica i prenyàvem quartilles i quartilles amb frenètica exaltació. Un immens orgull ens inflava el pit i ens sentíem alçats i sols com a fars o com a sentinelles a l'avançada, enfront de l'exèrcit estel·lar el nostre enemic, acampat al seu bivac celeste. Només amb els fogoners a les entranyes fulmínies dels grans navilis, sols amb els negres fantasmes que s'abaten al ventre vermell, incendiat, de les histèriques locomotores, sols amb aquests éssers embriagats que enganxen amb les ales als murs. Quan de sobte, bruscament ens ha distret el rodar dels enormes tramvies de doble pis que passen sonants, amb sobresalt, vessant llum, semblant un caseriu en plena festa, al qual el Po, desbordat, musculós, exterminarà de sobte per arrossegar-lo després al remolí i a les marors d'un diluvi fins al mar.

Després, el silenci s'ha apagat. S'ha percebut només l'oració extenuada del vell canal i el grinyolar dels ossos dels vells palaus, moribunds sota el bell humit i verd de la façana i de les lloses.

—Anem!—vaig dir als meus amics—Partim! Per fi la Mitologia i l'Ideal místic han estat sobrepujats. Assistirem al naixement del Centaure i veurem volar els primers Àngels.

Cal abatre forçadament les portes de la vida per tastar els seus goigs i els forrellats! Partim! Heus aquí el primer sol elevant-se sobre la terra... Res iguala l'esplendor de la seva vermella espasa, esgrimida per primera vegada a les nostres tenebres mil·lenàries. Ens acostem a les tres màquines panteixants per persuadir el seu cor. Jo em vaig allargar sobre la meva com un cadàver al seu taüt, però vaig ressuscitar de seguida sota el volant —ganiveta de guillotina— que amenaçava el meu estómac. La gran escombra de la bogeria ens va arrencar a nosaltres mateixos llançant-nos a través de les avingudes més escarpades i profundes com a torrents desfets. Aquí i acollir llums sòrdids, ens volien ensenyar el menyspreu a la fal·laç matemàtica de les nostres concepcions.

—L'olfacte—cridàvem—l'olfacte en té prou amb les feres.

Cacem, com a joves lleons a la Mort de negre pelatge tacat de pàl·lides creus, quan se'ns va aparèixer viva i possessa, sobre el vast cel violaci. Oh! Que bé! Ja no teníem cap Senyora ideal, d'aquelles altes fins als núvols, ni cap reina cruel a qui oferir els nostres cadàvers a tall d'anells bizantins! No teníem cap predilecció per la mort, si no és el desig de desempallegar-nos del nostre pesat i fort coratge!

Seguim arrasant tots els gossos guardians, aixafant-los sota els pneumàtics, enrotllant-los, com als colls postissos una planxa. La mort acaronant i servil se m'avançava a cada pas i a tots els racons, oferint-me galantment la pota. S'estenia sobre el camí amb un soroll d'ossos dislocats i estridents, i em llançava mirades vellutades des del fons de les conques.

—Abandonem la saviesa—vaig exclamar de nou—com ganga inútil i perjudicial! Envaïm com un fruit pigmentat d'orgull i de fermesa, la gola immensa del vent! Donem-nos a menjar allò desconegut no per desesperació, sinó simplement per enriquir els insondables reservoris de l'absurd! Després de dir aquestes paraules vaig veure bruscament sobre mi mateix amb la febre boja, desposseïda, dels gossos que es mosseguen la cua, quan heus aquí que dos ciclistes comencen a discutir-me amb raonaments persuasius i contradictoris. El seu dilema llançat sobre el meu terreny! Quin fastigueig! Puah! Vaig tallar en sec, i fastiguejat... Paf!... em vaig llançar de cap a un fossat... Oh! Maternal fossat mig ple d'aigua fangosa! Fos de fàbrica! Jo he assaborit glotonament el teu fang fortificant que em recorda les mames negres de la meva dida sudanesa. Així, llençat el meu cos mal olent i fangós, he sentit a l'espasa vermella de l'alegria travessar-me deliciosament el cor. Una torba de pescadors de canya i de naturalistes podagreux es van reunir espantats al voltant del prodigi. Amb un esperit cazurro i relapse, van procurar per tots els mitjans, valent-se d'uns grans arpons de ferro, pescar el meu automòbil, semblant a un gran tauró estancat. Aleshores va sorgir una altra vegada de la fossa abandonant la seva pesada càrrega de bon sentit i el seu mòrbid i confortable enguantat. Se li hauria cregut mort, al meu bon tauró, però amb només una carícia sobre el seu llom totpoderós ha ressuscitat i heu-lo ja corrent amb tota velocitat sobre les seves aletes. Aleshores, per fi, el rostre cobert del cent de les fàbriques, ple d'escòries de metall, de suors inútils i de sutge celeste, portant els braços en cabestrell, entre el lament dels pescadors amb cana i dels naturalistes afligits, dictem les nostres primeres voluntats a tots els homes vivents de la terra".


Manifest del Futurisme


I. Volem cantar l'amor al perill, la força i la temeritat.

II. Els elements cabdals de la nostra poesia seran el coratge, l'audàcia i la rebel·lió.

III. Contrastant amb la literatura que ha magnificat fins avui la immobilitat de pensament,

l'èxtasi i el somni, nosaltres glorificarem el moviment agressiu, l'insomni febricent, el pas gimnàstic, el salt arriscat, les bufetades i el cop de puny.

IV. Declarem que l'esplendor del món s'ha enriquit d'una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un automòbil de carrera amb el seu ventre ornat de gruixudes canonades, semblants a serps d'alè explosiu i furiós... un automòbil que sembla córrer sobre metralla, és més bonic que la Victòria de Samotràcia.

V. Volem cantar l'home que és amo del volant l'eix ideal del qual travessa la Terra llançada sobre el circuit de la seva òrbita.

Vl. Cal que el poeta es desvisqui, amb cremor, amb foc, amb prodigalitat per augmentar el fervor entusiasta dels elements primordials, la seva ignició.

Vll. Només hi ha bellesa que en la lluita. No s'ha d'admetre un cap d'escola si no té caràcter recalcitrantment violent. La poesia ha de ser un assalt agressiu contra les forces anònimes i desconegudes per fer-les inclinar davant l'home.

Vll. Estem sobre el promontori extrem dels segles! A què mirar darrere nostre, que és com aprofundir en la misteriosa alforja de l'impossible? El Temps i l'Espai han mort. Vivim ja a l'Absolut, ja que hem creat la celeritat omnipresent.

IX. Volem glorificar la guerra—única higiene del món—el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels anarquistes, les belles idees que maten i el menyspreu a la dona.

X. Volem demolir els museus, les biblioteques, combatre el moralisme, el feminisme i totes les covardies oportunistes i utilitàries

XI. Cantarem a les grans munions agitades per la feina, el plaer o la rebel·lia, les ressaques multicolors i polifonies de les revolucions a les capitals modernes: la vibració nocturna dels arsenals i dels magatzems sota les seves violentes llunes elèctriques, les estacions poblades de serps adesades i fumoses, les fàbriques suspeses dels núvols pel bramant de les seves xemeneies; els ponts semblants al salt d'un gegant sobre la ganiveteria diabòlica i mortal dels rius, els vaixells aventurers olorant sempre l'horitzó, les locomotores en el seu gran noi, que pifen sobre els raïls, bridades per llargs tubs fatalitzats, i el vol alt dels aeroplans, en què l'hèlix té espetecs de banderoles i de salves d'aplaudiments, salves caloroses de cent multituds.


Llancem a Itàlia aquest manifest d'heroica violència i d'incendiaris incentius perquè volem deslliurar-la de la seva gangrena de professors, arqueòlegs i cicerons. Itàlia ha estat durant molt de temps el mercat dels Xalans. Volem deslliurar-la dels innombrables museus que la cobreixen d'innombrables cementiris.

Museus, cementiris! Tan idèntics en el sinistre acotament de cossos que no es distingeixen! Dormitoris públics on s'adorm sempre amb éssers odiats o desconeguts. Ferocitat recíproca de pintors i escultors matant-se a cops de línia i de color al mateix museu.

Que se'ls faci una visita cada any com qui visitarà els seus morts arribarem a justificar-ho!... Que es dipositin flors una vegada per any als peus de la Gioconda també ho concebem!... Però anar a passejar quotidianament els museus, les nostres tristeses, les nostres fràgils decepcions, la nostra còlera o la nostra inquietud, no ho admetem!


F.T. Marinetti, "Le Futurisme", Le Figaro, 20 de febrer de 1909. (fragment)- Traducció de Ramón Gómez de la Serna publicada a la revista Prometeu (II, núm. VI, abril 1909)