No sé si aquest agost ha estat el pitjor mes en la vida d’Alberto Núñez Feijóo, com ha escrit Lucía Méndez a El Mundo, però resulta evident que se li ha fet llarg, no l’ha gaudit i, el que és més important, no ha sortit airós en els esforços per assolir la Moncloa. Contrasta el seu rostre seriós amb l’aspecte relaxat de Sánchez en la recent trobada a soles al Congrés. El president en funcions se’n va anar de vacances després de la dura campanya electoral i ha tornat fresc com una rosa, mentre els seus col·laboradors més propers baixaven a la mina per assegurar-se els vots que li permetessin a Sánchez repetir al capdavant del Govern.

Aquesta imatge en ple estiu m’ha fet pensar en el poeta Josep Vicenç Foix, quan fa un segle va anar a es­tiuejar al Port de la Selva després de llegir El Cafè de la Marina, de Josep Maria de Sagarra. Foix, al passar davant l’establiment, va sentir els pescadors que feien broma sobre “els culs blancs”, immaculats i planxats, dels estiuejants per contraposició als pantalons blaus i gastats de la gent del mar. El poeta se’n va comprar uns d’aquest mateix color per no distingir-se, a fi de poder conversar amb els pescadors. Sánchez ha espremut al màxim les seves vacances de pantalons blaus i samarretes estampades en les seves jornades al Marroc i a Lanzarote, esborrant de l’agenda les trobades polítiques. Feijóo ha tingut poques hores de festa, ja que ha intentat parlar amb gairebé tots els partits per forçar la seva investidura, sense tenir temps de canviar-se.

Els salvavides en un naufragi no es deixen, tampoc la Moncloa durant dos anys

La reunió entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo va ser un diàleg de sords. El líder del PP li va plantejar que el deixés governar dos anys abans d’anar a unes altres eleccions, a canvi de sis pactes d’Estat. Em va recordar un monòleg de Joan Capri, que li encantava a la meva àvia, titulat El nàufrag. L’humorista explicava el naufragi en un creuer, on va aconseguir un salvavides. Un altre home al seu costat no va tenir la mateixa sort i li demanava que li deixés el seu: “Només vaig fins allà i torno”. “Però no veu que l’estic fent servir”, li replicava Capri, mentre el dissortat insistia “deixi-me’l, deixi-me’l” alhora que s’enfonsava. Els salvavides no es deixen en els naufragis, tampoc dos anys de poder a la Moncloa. -Màrius Carol - lavanguardia.