Un matí de novembre de 1926, centenars d'excursionistes diversos, equipats amb motxilla i bastó, i procedents de molt diferents localitats de França, van emprendre una ruta senderista que els havia de portar al Canigó, un massís dels Pirineus francesos. No obstant això, eren molts excursionistes per una ruta així ... per descomptat no es tractava d'un pícnic de diumenge entre amics. I el més sospitós: algun d'ells es va confondre de ruta i va creuar la frontera francoespanyola.
Alertats, la gendarmeria francesa i la Guàrdia Civil espanyola van córrer a interceptar-los, i al demanar-los que obrissin les seves motxilles, no van trobar Aquarius i entrepans. En lloc d'això portaven armes, propaganda independentista catalana i una estelada. Què estava passant aquí?
Per entendre-ho hem de remuntar alguns anys enrere. Als anys 20 del segle XX, Espanya estava sota el comandament del dictador Miguel Primo de Rivera. Una de les mesures que va prendre el dictador només accedir al poder, va ser aplicar a Catalunya un dels 155 més bèsties de la seva història.

Lluny d'acovardir-se, el polític Francesc Macià, líder d'Estat Català, va tractar de proclamar unilateralment la independència catalana. Però el pla feia pudor a fracàs des del principi, així que, igual que avui altres acaben a Bèlgica, Macià va haver de fugir a França. A França, el català no va renunciar als seus objectius i es va posar a buscar suports internacionals a la seva causa. Va plantejar una aliança entre nacionalistes bascos, gallecs, catalans i agrupacions obreres per enderrocar la dictadura, però no van arribar a un acord; va plantejar la creació d'una Lliga de Nacions Oprimides atraient a la seva causa a nacionalistes filipins i de diferents pobles europeus per tal de pressionar la Societat de Nacions, però tampoc això va quallar...; es van intentar fins i tot atemptats contra la família reial, i aliances amb els anarquistes, però res... fins i tot la Unió Soviètica va prometre donar un cop de mà, però la mà no va ser més que un copet a l'esquena.
Així les coses, Macià va decidir renunciar a la via de les aliances i a la pressió internacional i va posar en marxa un pla molt més unilateral però també una mica més arriscat: la invasió d'Espanya des de França. El pla era senzill (en la seva ment): que els escamots, grup paramilitar del seu partit, entressin a Catalunya per la frontera amb França, prenguessin Olot (Girona) i d'allí viatgessin a Barcelona per proclamar la República catalana. Una cosa senzilleta.
No obstant això, Macià no tenia homes suficients per portar l'operació a terme, i a més els seus escamots no tenien experiència bèl·lica. Per suplir aquestes mancances, es va posar en contacte amb un grup d'exiliats italians, veterans de la Primera Guerra Mundial. Un dels líders italians era, ni més ni menys, que Ricciotti Garibaldi, nét de Giuseppe Garibaldi, l'unificador italià. Catalans i italians van arribar a un acord, i van començar a treballar conjuntament.
L'operació va començar el 30 d'octubre, quan el mateix Macià va establir la caserna general en una caseta a Prats de Molló (França). No portaven ni un parell de dies de camí quan els suposats excursionistes van començar a caure com xinxes a mans de la policia francesa. I els participants en territori espanyol van ser arrestats per la policia espanyola. Algú havia donat una delació! ¡Hi havia un traïdor entre ells! En orris tot el pla.
El mateix Macià va ser arrestat al seu quarter general el dia 4 de novembre, i posat a disposició judicial. Els excursionistes van ser expulsats de França, però els autors intel·lectuals van ser traslladats a París per celebrar un judici. Després de passar dos mesos a la presó preventiva (hola Oriol!), a la fi es va celebrar el judici.

I va arribar el gir: durant la instrucció es va descobrir qui havia estat el traïdor, Ricciotti Garibaldi. Lluny de ser un antifeixista exiliat, com havia fet creure a tothom, Garibaldi era un agent secret al servei de Mussolini. Ell havia estat qui havia donat la xivatada, i aviat es va descobrir que era un agent doble. Tots els detinguts van ser declarats culpables i condemnats a penes inferiors al temps que havien passat a la presó provisional, de manera que no van tornar a entrar a la presó. En lloc d'això van pagar una multa i van ser expulsats ... i aquí ve la sorpresa. 
Endevines on va acabar exiliat Macià? Exacte, ¡a Bèlgica! Francesc Macià amb el seu advocat Henry Torrès a punt d'abandonar París després de celebrar-se el judici. 

Aquesta història i moltes altres més les trobareu a la guia tragicòmica 'Història absurda de Catalunya', de 'Ad absurdum'. Un repàs a la moguda història de Catalunya per poder entendre-ho tot. A la venda des del 20 de febrer.