A Carles Puigdemont i altres líders independentistes catalans ningú no els podrà dir mai que van ser terroristes. Per la seva banda, el Senyor X va reconèixer el 2010 que va tenir a la mà ordenar matar la cúpula d'ETA.

Felipe González ha visitat Carlos Alsina als estudis d'Onda Cero. González no és un qualsevol. Al costat de Francisco Franco és la personalitat política espanyola més important del segle XX. La personalitat política de González no només és rellevant per haver estat cap de Govern des del 1982 fins al 1996 (ningú llevat de Franco ha dirigit el govern d'Espanya tant de temps a l'últim segle) sinó perquè és la figura fonamental de la Transició. González va triomfar contra Suárez i va aniquilar Carrillo i el PCE a la batalla per l'hegemonia de l'esquerra. González encarna com ningú el projecte polític del 78 del qual presumeix cada cop que en té ocasió. “Jo sóc del Règim del 78” ha dit més d'una vegada amb maneres rubiàlesques. González també encarna la modernització d'una Espanya que es va incorporar a la CEE assumint la divisió europea del treball que ens va consolidar com a país amb una economia terciaritzada de serveis que va acumular notables taxes de desocupació juvenil i precarietat. 
González representa a més la confirmació que Espanya és un país tan de l'OTAN com qualsevol altre en una rectificació antològica (“OTAN, d'entrada no”, deien al PSOE): una nova derrota de l'esquerra, que, així i tot, va intentar reorganitzar-se després de l'ampli moviment contra les bases americanes i l'Aliança Atlàntica, en una confluència del PCE amb altres partits progressistes. González va guanyar el referèndum gràcies a RTVE, potser amb menys contundència del que esperava, però així que van tornar a celebrar-se eleccions generals va aconseguir una nova majoria absoluta. González es va aliar amb les grans elits econòmiques del país i és difícil dissociar el que van representar els Jocs Olímpics de Barcelona i l'Expo sevillana de la seva personalitat política. Al mateix temps, González va ser una figura de referència a Amèrica Llatina que es tutejava amb Fidel Castro. 
Felipe González té bones raons per creure's important, perquè és important fins al punt que tots els líders del PSOE han estat comparats amb ell. Fins i tot el que ha pogut tenir més raons per enviar-lo a l'Aventino del partit, Pedro Sánchez, ha necessitat la seva abraçada. González és molt important i ha passat anys asseient-se com un monarca al Consell Editorial del grup Prisa; això no m'ho han explicat perquè ho vaig viure al dinar a què em van convidar a la seu d'El País.  Quan va acabar de menjar, encara que alguns seguíem encara menjant, es va encendre un cigar en aquell saló mal ventilat. Allà vaig aprendre que el poder i la importància també és això: poder encendre't un cigar on et surti dels collons. 
A Felipe González li sobra importància per dir-li el que surti dels nassos a Carlos Alsina i que cada “reflexió” de l'expresident es converteixi en un teletip de l'agència EFE. Però permeteu-me una modesta crítica: resulta indecent que el gran amnistiat del nostre sistema polític critiqui l'amnistia. Felipe González va ser el responsable d'un dels crims més grans que pot cometre un Estat: el terrorisme. 

Ell mateix ho va reconèixer en una memorable entrevista amb Juan José Millás al diari de Prisa: “Vaig haver de decidir si es volava a la cúpula d'ETA. Vaig dir no. I no sé si vaig fer el que era correcte”. Això ho va declarar el 7 de novembre del 2010. I va afegir: “La nostra gent havia detectat –no dic qui– el lloc i el dia d'una reunió de la cúpula d'ETA al sud de França. De tota la direcció. Operació que portaven seguint molt de temps. Es localitza lloc i dia, però la possibilitat que teníem d'aturar-los era zero, eren fora del nostre territori. I la possibilitat que l'operació la fes França en aquell moment era molt escassa. Ara hauria estat més fàcil. Encara que ho haguessin detectat els nostres serveis, si es reuneix la cúpula d'ETA en una localitat francesa, França els cau a sobre i els deté tothom. En aquell moment, no. En aquell moment només hi cabia la possibilitat de volar-los a tots junts a la casa on es reunirien. 
Ni t'explico les implicacions que tenia actuar en territori francès, no t'explico tota la literatura, però el fet descarnat era: hi ha la possibilitat de volar-los a tots i escapçar-los. La decisió és sí o no. Ho simplifico, vaig dir: no. I afegeixo això: encara no sé si vaig fer el que era correcte. No t'estic plantejant el problema que jo mai no ho faria per raons morals. No, no és veritat. Una de les coses que em va torturar durant les 24 hores següents va ser quants assassinats de persones innocents podria haver estalviat en els propers quatre o cinc anys”. 

No és legal a Espanya que el president del Govern tingui l'opció d'ordenar que exploti una bomba en territori francès per matar ciutadans, encara que se sabés que eren els caps d'ETA. Com quan es va treure el pur davant meu, en aquesta entrevista Felipe González es va posar en mode Rubiales i es va agafar els pebrots per reconèixer, amb dos collons, que, amb ell de president, el Govern d'Espanya donava ordres a agents prestats a cometre atemptats terroristes en nom i per compte de l'Estat. I saben per què Felipe González ho va poder dir en una entrevista? Perquè gaudeix de la més escandalosa amnistia que un terrorista pugui rebre. 

Carles Puigdemont i els líders independentistes poden haver dut a terme comportaments que se subsumeixen en tipus penals, administratius o civils que siguin objecte de retret jurídic si així ho decideix un tribunal (i la majoria dels jutges que presideixen els tribunals que els jutgen volen decidir-ho) però ningú no els podrà dir mai que van ser terroristes. 

A González, el gran amnistiat, el que va ser identificat per tots els periodistes que van investigar els GAL com el “Senyor X”, sí. - Pablo Iglesias a ctxt.es