Així és el panorama: poques coses hi ha més difícils que parlar-li de futur a un jove. No sempre va ser així. Associàvem la nostra joventut a la rebel·lia, a l’inconformisme, a la rèplica, no habitualment respectuosa amb les generacions precedents –molt en especial amb els pares–, i sobretot a la voluntat de ser i de crear una cosa diferent. Volíem un marc nou per a un paisatge diferent. - Joan Pere Viladecans.
Però alguna cosa va fallar: ara els joves reaccionen quan veuen perjudicat el seu estatus de comoditat, la seva zona de confort, com diuen els cursis, reclamen a una societat que els idolatra, avicia i cuida uns mínims materials per sobreviure amb més o menys pressions. I ho demanen a aquesta mateixa societat que els ha segrestat els estímuls i els ha deixat anestesiats, insensibles, absents. Purs transeünts, com si el simple fet de ser joves fos un valor en si mateix. “Que tinguin el que nosaltres no vam tenir”. La societat del mercat i la multinacional els veu més clients que persones. I els polítics, més figurants que votants, indiferents.
Alguna cosa, o molt, ha fallat. Alguna cosa, o molt, hem fet malament. Hem estat, o som, uns mals referents? El món ha canviat molt ràpid, gairebé sense avisar, i les generacions s’han superposat. Les noies i nois amb millor preparació, presumiblement amb més possibilitats, es troben amb el formigó que obstrueix tota inserció professional. La rigidesa laboral, un sistema educatiu deficient que pot portar a l’exclusió social i per tant a l’abisme.
Uns se n’aniran. I d’altres, amb els sempiterns auriculars col·locats, el mòbil i la pantalla, engrossiran aquesta ingent borsa de ciutadans apàtics, somnolents, autoexclosos.
Carregant –com a víctimes?– amb el pitjor de l’allau tecnològica. Una boira autista plana sobre molts adolescents amb possibles desordres mentals i d’adaptació. Els metges alerten, també, d’un augment dels casos de miopia, i el que vindrà amb la dependència absoluta i la pèrdua de criteri a la qual ens porten les xarxes socials.
Al gra: només són assajos, però per fortuna alguns sistemes docents comencen a desaconsellar l’ús del mòbil a les aules. I amb bons resultats de sociabilitat, expressió oral i literària… Veurem.
Pels qui no l'hagin llegit, un conte de mòbils. Es veia venir. I no ens hauria de sorprendre que ens sorprenguessim davant les noves tecnologies, els que tenim una edat, o quasi tota, venim d'on venim: de demanar conferència a la Conxita.
Al final se acabará con los móviles. Los exámenes volverán a ser orales y se pondrán inhibidores en los colegios.
ResponEliminaSe ve venir. A toda acción, reacción.
Sólo hace falta esperar.
Salut
Posar inhibidors estaria bé, però és millor educar que prohibir, cal racionalitzar l'ús del mòbil i no només a l'escola. Els pares són els primers a donar un mal exemple a la mainada.
EliminaSalut.
Es normal,que me vengan de frente dos chicos o chicas en patinete,en el carril bici,no van en fila sino hablando tranquilamente en pareja,no me dejan espacio para pasar.Me citan como en los toros y yo aguanto el tirón, al final después de muchos timbrazos, se colocan bien. Al pasar por su lado se rien,me gritan !ehhhhhhh!.Como estoy acostumbrado hago lo mismo,me rio y hago el mismo grito.La juventud tiene todos los derechos,porque tienen el don más preciado de la vida:ser jóvenes y bellos.
ResponEliminaEn cuanto al móvil en las aulas,hay la opción silencioso, si se respeta no hay problema.
Saludos
Lo tengo de mirar, pero vi el algún sitio que había unas bocinas para bicicleta que suenan como las de un camión.
ResponEliminaSería una buena solución.
Llevo una bocina acoplada al foco, que se carga, no lleva pilas. Ahora mismo mientras escribo la estoy cargando. Suena como un pito de coche. Lo curioso es que no la identifican y no le hacen caso, piensan que es de un coche que pasa por la calzada. Es más eficaz el timbre de bici que también llevo, lo identifican perfectamente ,sobre todo los caminantes de carril y se apartan.
ResponEliminaYo es que llevo un timbre que no asusta a nadie. Ahora suelto cada 'Cagum déus' qjue los aparta.
EliminaTampoco deberíamos cargar con complejos, y menos de culpabilidad, los de otras generaciones, y menos los que vamos de viejos, respecto al tipo de sociedad configurada en las últimas décadas. Y asentada. No podíamos prever, como tampoco nuestros padres preverían otras conductas nuestras cuando fuimos jóvenes. Ese salto de tener poco o nada a este de ahora de comodidad, disponibilidad de medios y un concepto de libertad individual -tipo la Ayuso- es producto de los tiempos. Los nuestros fueron de una manera, los de ahora nuevos y ¿hasta qué punto tenemos la culpa los que nos hemos anticipado a las nuevas generaciones? Obviamente hay que hacer frente a muchas cuestiones y aunque estoy al margen del sistema educativo, creo que hay cuestiones de educación cívica y de comportamiento en los ámbitos colectivos que hay que enderezar. Lo del móvil, fundamental. ¿Y cuando vas por la calle y salvo por el reflejo final de la otra persona o de ti estás punto de chocar con el ciego que va caminando y pendiente del móvil? Tampoco se trata de echar la culpa a la tecnología. No tengo respuestas, apenas aproximaciones relativas, pero lo que yo piense no sirve para nada más que para aplacarme a mí mismo.
ResponEliminaLa sociedad ha vivido miles de años sin móvil. ¿Podría seguir sin él?, creo que no. Y esto su y la nuestra derrota.
ResponEliminaI sense tren, cotxes, sense ràdio, TV, sense impremta... milers d'anys sense electricitat, etc. No vol dir res això. El que es increible es que hem viscut milers d'anys envoltats d'idiotes i, tot i això, anem fent.
EliminaTinc la sensació que els idiotes d'ara són més idiotes dels d'antes, almenys a nivell de polítics.
EliminaProhibir no es educar. Y si hablamos del uso del móvil, la primera pregunta es ¿para qué lo quieren en el aula? ¿lo necesitan? Es posible limitar sus funciones y restringirlas solo a las imprescindibles.
ResponEliminaY la segunda consideración a hacerse es: Educar no apunta específicamente al uso/no uso del móvil, sino y sobre todo al los principios de respeto hacia sus educadores y a las normativas de los centros.
Fa anys, uns quaranta més o menys, quan el mestre ja havia deixat de ser el senyor mestre per ser en Pep, en una reunió de pares s'em va ocórrer demanar que es tornes a ensenyar a la mainada Urbanitat, no vegi el que e va caure al damunt, de carca en endavant, eren els progres de l'ensenyament, els que ens han portat fins aquí.
EliminaCuando ves -por ejemplo- que en centros sanitarios, se prohíben los móviles y nadie hace ni p*** caso, entiendes a los jóvenes.
ResponEliminaÉs de sentit comú en arribar a un centre Sanitari apagar el mòbil, pensa que antes, s'hi escoltava el transistor i s'hi fumava, mentre la mainada jugava a futbol pels pastissos, vol dir que alguna cosa hem avançat.
ResponEliminaLes fulles del calendari. Això em avançat.
ResponEliminaRicard, fa cinquanta o seixanta anys un diumenge a l'Hospital del Tauli era el més semblant al caos, els nanos jugant a futbol pels passadissos, els homes fumant i escoltant el futbol pel transistor. No hi havia límit de visites per malalt com ara. Era l'acabose el sumsum i el corda.
ResponEliminaNo, perquè el que hem fet és prohibir, no educar. Si fas el burro, ve un segurata i t'arregla el pentinat. Però continuem sent igual de maleducats o pitjor. Es a dir, hem avançat en seguratas.
Elimina