SOBRE BLANQUEJAR I ALTRES VERBS MAL UTILITZATS

Com si volgués sacsejar-se la polèmica i centrar-se en el cinema, el Festival de Sant Sebastià havia col·locat com a segona pel·lícula de la seva programació 'No me llame Ternera', el documental dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez que entrevista el dirigent terrorista etarra. Una llarga entrevista precedida de peticions de retirada de la seva projecció a càrrec de qui no ho havia vist (associacions de víctimes i sindicats policials) i una primera crítica d'un espectador: Ternera mateix. "No m'ha agradat, han fet el que han volgut", ha declarat a Berria.  Acusen Évole de blanquejar al terrorista. Évole, es justifica o s'explica en aquest article a la vanguardia. Per cert, caldria recordar el documental sobre Lasa i Zabala que si que blanquejava al Govern i al senyor X, que com M.Rajoy no sabem qui es o era.

"Era el 1991. Jo tenia 17 anys. ETA assassinava deu persones, cinc d’elles nens, fent explotar un cotxe bomba a la casa caserna de Vic. L’endemà, mentre es celebraven els funerals, la Guàrdia Civil va abatre dos dels autors del crim en un xalet de Lliçà d’Amunt. No necessito mirar Google per recordar-ne els noms. Juan Félix Erezuma i Joan Carles Monteagudo. També recordo els de Francisco Mújica Garmendia, José Luis Urrusolo Sistiaga, Domingo Troitiño, Santiago Arróspide. Soc de la generació que va créixer amb cartells d’etarres a les estacions d’autobusos.

De l’atemptat de Vic són inesborrables l’abraçada entre dos guàrdies civils ensangonats i la carrera d’un home que portava als braços una nena ferida. En aquell estat de xoc, molts gairebé vam celebrar la mort dels dos etarres. “No és bo que reaccionis des de l’odi”, em va deixar anar el meu pare. Quatre anys abans, l’atemptat d’Hipercor (21 assassinats) va marcar diverses gene­racions.

Una de les meves primeres feines periodístiques va ser participar en la investigació per a una sèrie sobre la història d’ETA. L’encàrrec me’l va fer el documentalista Joan González, que em va regalar l’oportunitat de treballar amb Xavier Vinader, periodista d’investigació i símbol de la llibertat d’expressió.

ETA va assassinar el 1980 dos ultradretans esmentats per Vinader en un article. Se’l va jutjar i el van condemnar a set anys de presó per “imprudència temerària professional amb resultat de dos assassinats”. Es va exiliar, va tenir atemptats ultres, va tornar, va estar dos mesos a la presó, i el Govern de Felipe González el va indultar. Si Twitter hagués existit, Vinader hauria estat el gran blanquejador de l’època. Per a molts de nosaltres va ser un referent. Aquella sèrie sobre ETA no va veure mai la llum.

ETA ha estat molt present en tota la meva vida professional. He entrevistat un etarra penedit; Jesús Eguiguren, el negociador amb ETA que ens va anunciar el final de l’organització; dos programes especials coincidint amb la treva definitiva; l’entrevista a Txillarre amb Arnaldo Otegi. També he entrevistat un pistoler dels GAL, l’exministre José Barrionuevo i l'ex secretari d’Estat Rafael Vera, condemnats per la seva vinculació en la guerra bruta contra ETA.

Fa més de tres anys vam començar a treballar amb Màrius Sánchez per aconseguir entrevistar Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera. El dirigent d’ETA és el testimoni viu que més sap de l’organització terrorista, dels seus anys més salvatges i també del seu final. Va ser una conversa dura, aspra, tensa, i amb un valor periodístic i històric in­negable.

Durant l’entrevista el líder d’ETA sent termes poc habituals en el seu vocabulari: assassinat, màfia, atemptat, cinisme. Se li recorden passatges horribles de la seva organització, amb imatges d’arxiu que no tinc clar que hagués vist abans. I, per posar-ne un exemple, a la pregunta de si recordava el que va passar el 19 de juny del 1987, no li va passar pel cap el nom d’Hipercor".

Fa cinc anys que Urrutikoetxea va anunciar la dissolució d’ETA. Avui hi ha xavals que no saben qui va ser Miguel Ángel Blanco. Els asseguro que amb el visionament del nostre documental (es projectarà al Festival de Sant Sebastià) molts joves descobriran que no fa tant a Espanya un cotxe bomba podia esclatar a l’aparcament d’un súper, o en una casa caserna, o li podien clavar un tret al clatell a un regidor d’un poble qualsevol. Els quedarà molt clar qui va ser aquell jove polític d’ Ermua, i fins i tot que el seu assassí va ser Francisco Javier García Gaztelu, àlies Txapote, a qui potser fins i tot han corejat sense saber qui era. De debò això és blanquejar? Encara estem així?