La devastació és que et rebin amb un número: 84. La setmana passada, tot just unes hores després que un terratrèmol fes tremolar el Marroc, Tafgarte era una ferida oberta al mig de la muntanya. Perduda a l'Atlas marroquina, una de les zones zero del sisme, Tafgarte havia passat de ser un humil i bucòlic llogaret de 120 cases de pedra habitada per pagesos i pastors, a una allau de roques, bigues de fusta trossejades, ferros recargolats i robes esquinçades. No en quedava res. Quan vaig arribar al poble, al final d'una carretera estreta i serpentejant, un dels seus veïns, Hannanh Abouss, no va esperar ni tan sols que apagués el motor del cotxe. Va obrir la porta del vehicle i va cridar una vegada i una altra la mateixa xifra: vuitanta-quatre, vuitanta-quatre. - Xavier Aldekoa, Corresponsal de la vanguardia a l'Àfrica subsahariana.

Dels seus 450 habitants, el terratrèmol n'havia matat 84. Abouss podria haver dit els seus noms i cognoms de impuls: eren la seva família, els seus amics i els seus veïns de tota la vida. Per això va precisar de seguida que hi hauria dotze morts més, però que els seus cossos encara estaven sota les pedres. Com que ningú havia vingut a ajudar-los, eren els mateixos veïns els qui havien de remoure la runa. En recórrer el que quedava dels carrers de Tafgarte se sentia la gent plorar sense parar. Algunes famílies esperaven sobre les ruïnes de casa seva, cansades i desesperades després de retirar durant hores aquell remenat impossible de pedra i mort. Sobre una de les cases en ruïnes, tres nens amb la mirada buida estaven asseguts al costat de tres bonys embolicats en mantes: els pocs estris que havien pogut recuperar de la destrucció. El més petit, de quatre anys, havia trobat una joguina, un autobús blanc que feia rodar als genolls endavant i enrere i de darrere cap endavant. El gran, de 14 anys, es deia Mohammad. Duia una jaqueta negra amb caputxa blava i, sota l'abric, la samarreta blaugrana del Barça.

En veure els colors culers, vaig voler explicar-li que jo venia de Barcelona i aquest era el meu equip i li vaig aixecar el polze. Durant els meus viatges per Àfrica, sovint passa que xerrar de futbol, del FC Barcelona o Messi, relaxa la tensió. De vegades, calma els nervis d'uns rebels armats i agitats, d'altres rebaixa les intencions d'un policia corrupte i d'altres trenca per uns instants la barrera del dolor i permet que, qui està davant enfonsat al turment, es distregui durant uns segons .

A Tafgarte no va passar. Mohamed em va mirar amb uns ulls negres buits i quan va entendre què li estava dient, va intentar somriure però no ho va aconseguir. En lloc d'un somriure, a la cara va aparèixer una ganyota de tristesa profunda i els seus llavis es van torçar lleument cap a l'esquerra.

                                           De vegades, ni tan sols el futbol serveix.