“Ho escolten? És el silenci”. Ho va dir Albert Rivera. Però, prescriptors sofistes a part, escoltar certs silencis és certament interessant enmig de tant de soroll i xerrameca afectada d'ansietat. El discurs poc interessant que Feijóo deixarà anar al Congrés, amb un debat d'investidura que no us portarà enlloc que no sigui a la poltrona de cap de l'oposició, no és l'únic buit i enganyós que aquests dies molts polítics no ens estalvien. Després de la investidura fallida de Feijóo, haurà de venir l'intent de Sánchez, i perquè sigui exitós, faran falta els vots de Junts. També els de Sumar, ERC, Bildu, PNB i BNG, és clar, però aquests el PSOE ja els tenia la legislatura passada i els tindria ara sense gaire problema i sense el tronc central de les demandes que ara els de Carles Puigdemont han posat sobre la taula. 

L'expresident, en part, calla més que els altres per això. Ja ho feia quan el donaven per políticament mort des de feia anys i seguia marcant la pauta a Junts. Tampoc necessita reclamar focus, quan els manifestants i els micròfons de la dreta el reclamen pres i el segueixen assenyalant com l'enemic públic número u de la unitat d'Espanya. Però és que a més el silenci denota càlcul no exempt de risc. Ara gaudeix d'un rol central que, tal com ha arribat, se'n pot anar. I es pot agafar molt els dits (i amb ell, un espai polític), tant si pacta a la baixa, com si pacta un canvi de registre significatiu que en capitalitzin d'altres, com si provoca unes eleccions en què els seus pateixin. L'actual silenci de Puigdemont diu moltes coses. Per exemple, que per cobrar-se per endavant l'amnistia, ja va tard.

Aquest seria el guió previst per Toni Aira, però n'hi ha dos més guardats a la  calaixera, un d'ells seria que es produís un 'Tamayazo', que jo no descartaria, quatre diputats del PSoe es poden trobar malament demà, i Feijóo seria elegit president del Govern. És una possibilitat remota, però possible. L'altra, és el que segurament succeirà, Feijóo no serà investit i Sánchez dirà que no pot formar Govern i anirem a eleccions, i això Sánchez ho sap i ho té decidit des del primer moment. Què aconsegueix?. Desgastar al PP, Vox i Junts, car aquests dos últims s'enfebliran encara més en unes properes eleccions i a més, deixa al Pp amb el dubte de si continuar amb Feijóo com a candidat o buscar un espàrring de més nivell per lluitar contra Sánchez. La solució la sabrem aviat, demà la de Feijóo i l'altre en uns dies. Potser d'ací el silenci de Waterloo, el resilient Puigdemont potser es veu a venir la jugada de Sánchez, i no és que precisament li convingui.