FAKEJÓO AL PAÍS DE LES MENTIDES 27.9.23

No només menteix, sinó que construeix la realitat al voltant de les falsedats. Crea falsos dilemes, obre falsos debats i presenta falses investidures. Alberto Núñez Feijóo ha convertit el debat d'investidura en una moció de censura al candidat que encara no ha estat designat. Pedro Sánchez li ha respost enviant a la tribuna d'oradors un defensa central de Valladolid, ahir alcalde de la ciutat, avui, diputat corrent. El candidat va entrar a l'hemicicle amb la qüestió de Catalunya com a mascaró de proa, i el president del Govern en funcions el va menystenir delegant en un candidat a alcalde que va ser el més votat a la seva ciutat a les últimes eleccions municipals i no va poder ser reelegit per un pacte entre el Partit Popular i Vox.

Puente va repartir llenya. Aquest era l'encàrrec. Descol·locat, Feijóo va agafar un enuig còsmic. A partir d'aquí el debat va quedar desballestat. En alguns moments, la presidenta del Congrés, Francina Armengol, va tenir dificultats per canalitzar el debat. La relació entre el Partit Popular i el PSOE es troba al punt més baix dels últims anys.

Fakejóo, com que molt encertadament han batejat el líder del PP, viu al país de les mentides. Argumenta amb falsedats, crea falsos dilemes, obre falsos debats i presenta falses investidures. Diu que no governa perquè no vol, que si acceptés l'amnistia seria investit, que la manifestació de Madrid representa el clam de tot Espanya. Però la veritat és que no governa perquè no pot, si acceptés l'amnistia perdria el suport de Vox, i la protesta del cap de setmana no representa més que una petita part dels seus votants a molts dels quals van portar en autobusos perquè no se sentís sol a l'avantsala de la seva investidura de cartró pedra.

Fakejóo és tan triler que fins i tot ha presentat una investidura en fals, per la qual cosa va haver de mentir fins i tot al rei a qui tant diu respectar. Una investidura que és una moció de censura i una moció de censura que és una mostra d'impotència com ho va ser l'acte de diumenge. La manifestació de la plaça de Dalí de Madrid no va poder ser més surrealista ni més pròpia del món irreal on viu Fakejóo: el líder de l'oposició va demostrar que no és líder ni del seu propi partit i va organitzar per imposició d'Aznar un acte contra el proper president Sánchez un dia abans de presentar-se ell mateix com a possible successor. El problema de mentir tot el temps és que les mentides t'acaben caçant. Acabes sent víctima dels teus propis invents.

Per expressar-ho sense caure a la suada i desgastada fórmula de “govern il·legítim”, Fakejóo ha plantejat en el seu discurs un fals dilema: jo o l'amnistia, jo o Puigdemont, jo o el caos. No hi ha aquesta disjuntiva. Primer perquè ell no pot governar ni encara que acceptés l'amnistia. Segon, perquè la decisió no és entre ell i els independentistes, l'única decisió possible és entre el govern de coalició o noves eleccions. I si el PSOE revalida el mandat amb Sumar serà no només per un pacte per l'amnistia sinó per un programa per a tot Espanya amb què hauran de convèncer la majoria. També és un fals debat dir que Sánchez accepta l'amnistia per aconseguir el poder: tot polític es presenta per aconseguir el poder i pacta amb possibles aliats quan no ho pot aconseguir sol, com va fer Aznar amb Pujol. - Amb informació de ctxt.es i la vanguardia.com. 

De totes maneres, potser seria millor no dir res fins que es confirmi avui la no investidura de A.N.Fakejóo, no sigui que un 'Tamayazo' esguerri la troca i ho engegui tot a rodar. Coses més rares shan vist.

SADIK I LA VIDA 27.9.23

Al seu poble, quatre cases arrecerades entre uns quants turons sembrats d’oliveres i garrofers, podríem dir que va arribar a tenir-ho tot.

Matalàs abandonat en un carrer del centre Barcelona | Francesc Viadel, nacio digital.cat

Sadik mai no hauria d'haver-se’n anat de Galush ni encara en el pitjor dels moments. Al seu poble, quatre cases arrecerades entre uns quants turons sembrats d’oliveres i garrofers, podríem dir que va arribar a tenir-ho tot. I tot vol dir un sostre sota el qual arraulir-se, un plat a taula, una gerra de vi, un cel immens a qui encomanar-se en els moments de desesperat entotsolament que, sortosament, eren comptats en aquell paradís ignot. El tros que li va deixar el pare donava prou per omplir-se la panxa. Els dies sempre passaven plàcids i monòtons com el vol dels ocells de la tardor que sobrevolaven les muntanyes solitàries en aquella part remota del país. 

Fins i tot en aquell racó perdut del món, Sadik, va trobar l’amor. El seu nom era Bardhana, que en gjuha shqipë significa lluna blanca i era -i encara ho deu ser- tan bella com la mateixa Bleona Qereti. Bruna, de mirada enigmàtica, corbes rotundes... No hi havia dia que el cos de Bardhana no s’engolís l’escarransit Sadik, que sempre acabava esgotat, adormint-se ancorat als seus malucs, mort de son com un xiquet vençut per les hores eternes d’un dia de jocs estiuenc.  

Sobtadament, però, quan encara no havia fet ni els 25, aquella vida es va esvair. Tot va començar quan els que ja se n’havien anat feia molt de temps van posseir les serps, aquelles que s’esmunyien dins la seua diminuta casa per escletxes invisibles i, llavors, el cercaven per lamentar-se del seu destí, per pregar-li encaridament que fes això o allò altre per Hasan el cec, per Katerina la rossa, per l’anciana Sihane, per la delicada Dibra, contra el dolent carnisser Shaban, per la luxuriosa Vesa de Tirana... Després va ser en els núvols nàufrags que va llegir aquelles lamentacions i encara les va veure també escrites sobre les pedres dels camps i en les fulles dels arbres, dins de les gotes de la pluja com insectes atrapats en bombolles de nacre. El despertaven de matinada. No el deixaven dormir a la nit.

Sadik va pensar que si no volia embogir no li’n quedava cap altra que anar-se’n ben lluny d’aquella terra on ara campaven per tot arreu els morts ociosos, persistents amb les seues obsessions, impertinents, molestos, lletjos, ensopits i miserablement tristos.  

Per fi, Sadik va embarcar a Durres en un atrotinat vaixell amb l’ànima rovellada i va deixar enrere per sempre més els paisatges verdejants de Galush, el sabor de la pell de la seua Bardhana, la llum del seu cel. 

Sovint a la boqueta nit, quan ja ha recorregut de nord a sud amb el seu carretó botit de ferralla el territori indòmit d’aquella part de la ciutat i, esgotat, s’allita en el racó d’un solar fronterer a la més antiga de les fàbriques que encara queden en peu, Sadik, es rumia que mai no hauria d'haver partit. Ni avui després de tants anys els morts el volen deixar en pau.

Ara li parlen des dels seus vells matalassos abandonats a la vora dels contenidors de deixalles on de vegades s’aboca per agafar les potes d’una taula, uns canelobres de coure, un tros de canonada, una antena feta un bolic, la cuirassa d’una caldera, un forn esparracat... 

Són matalassos esbotifarrats, tacats de pixum, de greix humà, tatuats amb l’alè invisible dels cossos que un dia els van ocupar. Matalassos pudents, colonitzats a l'instant per les puces i els escarabats. Matalassos grogosos, grisencs. Cada matalàs, un mort desocupat del reialme que un dia va habitar. 

Sadik llig en aquelles marques la finitud de l’existència. La pell i els ossos, les nafres, la mirada de la por, la melangia emmudida pel dolor, els records d’una vida que fou dibuixada a penes com la silueta de gegants pesants movent-se en la boira cap a un horitzó tan incert com llunyà. Llig i passa de llarg arrossegant el seu carretó gemegós. De vegades, quan no el veu ningú, s’estira sobre un d’aquells matalassos i para l’orella com qui la para per sentir en un cargol l’onatge de la mar, només que ell vol sentir la remor de la seua pròpia fi per passar millor el neguit. 

Sadik mai no hauria d'haver deixat Galush. S’ho repeteix sovint i, llavors, pensa el cos nu de Bardhana acaronat per l’ombra fresca dels garrofers, els seus pits plens atrapats entre les seues mans d’acer, el seu sexe. Pensa la vida encara, malgrat tot.

DE QUAN ZARATUSTRA MARXÀ A LES MUNTANYES 26.9.23

Entre Aragonès i Feijóo donant la tabarra, que no hi ha qui engegui avui la tele, millor una mica de Nietzsche, a més us deixo l'enllaç del pdf per anar assaborint-lo a estones. Val la pena.

1.- Quan Zaratustra tenia trenta anys va abandonar la seva pàtria i el llac de la seva pàtria i va marxar a les muntanyes. Allí va gaudir del seu esperit i de la seva solitud i durant deu anys no es va cansar de fer-ho. Però per fi el seu cor es va transformar, i un matí, aixecant-se amb la aurora, es va col·locar davant del sol i li va parlar així: «Tu gran astre! Què seria de la teva felicitat si no tinguessis aquells a qui il·lumines!

Durant deu anys has anat pujant fins a la meva caverna: sense mi, la meva àguila i la meva serp t'hauries atipat de la teva llum i d'aquest camí. Però nosaltres t'esperàvem cada matí, t'alliberàvem de la teva sobreabundància i et beneíem per això. Mira! Estic fastiguejat de la meva saviesa com l'abella que ha recollit massa mel, tinc necessitat de mans que s'estenguin.

M'agradaria regalar i repartir fins que els savis entre els homes hagin tornat a alegrar-se amb la seva bogeria, i els pobres, amb la seva riquesa.

Per això he de baixar a la profunditat: com fas tu al capvespre, quan transposes el mar portant llum fins i tot al submon, astre immensament ric!

Jo, igual que tu, he d'enfonsar-me en el meu ocàs, com diuen els homes a qui vull baixar. Beneeix-me, doncs, ull tranquil, capaç de mirar sense enveja fins i tot una felicitat massa gran!

Beneïu la copa que voleu desbordar-vos perquè flueixi l'aigua d'or portant a tot arreu la resplendor de les vostres delícies!

Mira! Aquesta copa vol tornar a buidar-se, i Zaratustra vol tornar a fer-se home.»

- Així va començar l'ocàs de Zaratustra

2.- Zaratustra va baixar sol de les muntanyes sense trobar ningú. Però quan va arribar als boscos va sorgir de sobte davant seu un ancià que havia abandonat la seva santa barraca per buscar arrels al bosc

I el vell va parlar així a Zaratustra:

No m'és desconegut aquest caminant: fa uns quants anys va passar per aquí. Zaratustra es deia; però s'ha transformat. Aleshores portaves la teva cendra a la muntanya: vols avui portar el teu foc a les valls? No tems els càstigs que s'imposen a l'incendiari?

Sí, reconec Zaratustra. Pur és el seu ull, ia la boca no s'amaga cap nàusea.

No ve cap aquí com un ballarí?

Zaratustra està transformat, Zaratustra s'ha convertit en un nen, Zaratustra és un despert: què vols fer ara entre els que dormen?

A la solitud vivies com al mar, i el mar t'enduia. Ai, vols baixar a terra?

Ai, vols tornar a arrossegar tu mateix el teu cos?

Zaratustra va respondre: «Jo estimo els homes.»

Per què, va dir el sant, vaig marxar jo al bosc ia les soledats? No va ser potser perquè estimava massa els homes?

Ara estimo Déu: els homes no els estimo. L'home és per mi una cosa massa imperfecta. L'amor a l'home em mataria.

Zaratustra va respondre: «Què vaig dir amor! El que porto als homes és un regal.»

No els donis res, va dir el sant. És millor que els treguis alguna cosa i que la portis a coll juntament amb ells - això serà el que més aviat els farà: per tal que et faci bé a tu!

I si vols donar-los alguna cosa, no els donis més que una almoina, i deixa que a més la mendiguin!

«No, va respondre Zaratustra, jo no dono almoines. No soc prou pobre per a això.»

El sant va riure de Zaratustra i va dir: Aleshores cuida que acceptin els teus tresors! Ells desconfien dels eremites i no creuen que hi anem per fer regals. Els nostres passos els sonen massa solitaris pels seus carrerons. I quan a les nits, estant als seus llits, senten caminar un home molt abans que el sol surti, es pregunten: on anirà el lladre?

No vagis als homes i queda't al bosc! És millor que vagis fins i tot als animals! Per què no vols ser tu, com jo, un ós entre els ossos, un ocell entre els ocells?

«I què fa el sant al bosc?», va preguntar Zaratustra. El sant va respondre: Faig cançons i les cant; i, en fer-les, riu, plor i rondinaire: així lloo Déu.

Cantant, plorant, rient i rondinant alabo al Déu que és el meu Déu. Però quin regal és el que tu ens portes?

Quan Zaratustra va haver sentit aquestes paraules va saludar el sant i va dir: «Què podria jo donar-vos a vosaltres! Però deixa'm anar-me'n de pressa, perquè no us tregui res!» -I així es van separar, el vell i l'home, rient com riuen dos nois.

Més quan Zaratustra va estar sol, va parlar així al seu cor: «Serà possible! ¡Aquest vell sant al seu bosc no ha sentit encara res de què Déu ha mort!». (PDF)

.

EL SILENCI DE WATERLOO 26.9.23

“Ho escolten? És el silenci”. Ho va dir Albert Rivera. Però, prescriptors sofistes a part, escoltar certs silencis és certament interessant enmig de tant de soroll i xerrameca afectada d'ansietat. El discurs poc interessant que Feijóo deixarà anar al Congrés, amb un debat d'investidura que no us portarà enlloc que no sigui a la poltrona de cap de l'oposició, no és l'únic buit i enganyós que aquests dies molts polítics no ens estalvien. Després de la investidura fallida de Feijóo, haurà de venir l'intent de Sánchez, i perquè sigui exitós, faran falta els vots de Junts. També els de Sumar, ERC, Bildu, PNB i BNG, és clar, però aquests el PSOE ja els tenia la legislatura passada i els tindria ara sense gaire problema i sense el tronc central de les demandes que ara els de Carles Puigdemont han posat sobre la taula. 

L'expresident, en part, calla més que els altres per això. Ja ho feia quan el donaven per políticament mort des de feia anys i seguia marcant la pauta a Junts. Tampoc necessita reclamar focus, quan els manifestants i els micròfons de la dreta el reclamen pres i el segueixen assenyalant com l'enemic públic número u de la unitat d'Espanya. Però és que a més el silenci denota càlcul no exempt de risc. Ara gaudeix d'un rol central que, tal com ha arribat, se'n pot anar. I es pot agafar molt els dits (i amb ell, un espai polític), tant si pacta a la baixa, com si pacta un canvi de registre significatiu que en capitalitzin d'altres, com si provoca unes eleccions en què els seus pateixin. L'actual silenci de Puigdemont diu moltes coses. Per exemple, que per cobrar-se per endavant l'amnistia, ja va tard.

Aquest seria el guió previst per Toni Aira, però n'hi ha dos més guardats a la  calaixera, un d'ells seria que es produís un 'Tamayazo', que jo no descartaria, quatre diputats del PSoe es poden trobar malament demà, i Feijóo seria elegit president del Govern. És una possibilitat remota, però possible. L'altra, és el que segurament succeirà, Feijóo no serà investit i Sánchez dirà que no pot formar Govern i anirem a eleccions, i això Sánchez ho sap i ho té decidit des del primer moment. Què aconsegueix?. Desgastar al PP, Vox i Junts, car aquests dos últims s'enfebliran encara més en unes properes eleccions i a més, deixa al Pp amb el dubte de si continuar amb Feijóo com a candidat o buscar un espàrring de més nivell per lluitar contra Sánchez. La solució la sabrem aviat, demà la de Feijóo i l'altre en uns dies. Potser d'ací el silenci de Waterloo, el resilient Puigdemont potser es veu a venir la jugada de Sánchez, i no és que precisament li convingui.

LA MANI DE DIUMENGE VISTA PER UN MARIANÒLEG 25.9.23

El periodista i professor Antón Losada no ha dubtat aquest dilluns a parlar de l'acte del PP aquest diumenge a Madrid en contra de l'amnistia com a "una falta de respecte" als que no pensen com ells.

A l'habitual tertúlia política de 'Hoy por hoy' de la Cadena SER, l'analista gallec considera que la concentració a la Plaça de Felip II de la capital espanyola va ser una "teràpia col·lectiva" de persones que protesten "perquè no surt el que ells han votat". "Votants que es manifesten contra un país que no els agrada i una societat que no els agrada. És un grup que creu que té la raó i que no entén per què no se la donen. No entenen per què els altres ens resistim a ser canviats", expressa.

Losada ha subratllat que es pot estar a favor de l'amnistia als implicats del procés "i no per això ser un corrupte, un delinqüent o tenir com a objectiu la destrucció d'Espanya". Per aquest mateix, ha demanat tant als "oradors d'ahir" a la concentració com als assistents aprendre "que es pot discrepar, tenir idees diferents, tenir principis, ser una persona honrada, estimar el teu país i defensar la legalitat, i no ser un corrupte i un immoral”.

A la mateixa tertúlia, Losada s'ha preguntat quin era el motiu de la protesta atès que encara no s'ha presentat cap llei d'amnistia ni se'n coneix el contingut. "¿L'objectiu quin era? Fer una abraçada afectuosa a Feijóo perquè vagi amb entusiasme a la seva investidura? Protestar contra alguna cosa que no ha passat encara? Protestar contra una altra investidura que tampoc ha succeït encara? 

Quin era l'objectiu? A més de criticar i faltar el respecte a tots els que no pensen com ells, què més? Dubtar de la integritat moral d'algú simplement perquè pensa diferent de tu, o dir-li que és un indecent, és una manca de respecte. trucar a algú immoral perquè pensi diferent", ha conclòs.

SOBRE BLANQUEJAR I ALTRES VERBS MAL UTILITZATS 23.9.23

Com si volgués sacsejar-se la polèmica i centrar-se en el cinema, el Festival de Sant Sebastià havia col·locat com a segona pel·lícula de la seva programació 'No me llame Ternera', el documental dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez que entrevista el dirigent terrorista etarra. Una llarga entrevista precedida de peticions de retirada de la seva projecció a càrrec de qui no ho havia vist (associacions de víctimes i sindicats policials) i una primera crítica d'un espectador: Ternera mateix. "No m'ha agradat, han fet el que han volgut", ha declarat a Berria.  Acusen Évole de blanquejar al terrorista. Évole, es justifica o s'explica en aquest article a la vanguardia. Per cert, caldria recordar el documental sobre Lasa i Zabala que si que blanquejava al Govern i al senyor X, que com M.Rajoy no sabem qui es o era.

"Era el 1991. Jo tenia 17 anys. ETA assassinava deu persones, cinc d’elles nens, fent explotar un cotxe bomba a la casa caserna de Vic. L’endemà, mentre es celebraven els funerals, la Guàrdia Civil va abatre dos dels autors del crim en un xalet de Lliçà d’Amunt. No necessito mirar Google per recordar-ne els noms. Juan Félix Erezuma i Joan Carles Monteagudo. També recordo els de Francisco Mújica Garmendia, José Luis Urrusolo Sistiaga, Domingo Troitiño, Santiago Arróspide. Soc de la generació que va créixer amb cartells d’etarres a les estacions d’autobusos.

De l’atemptat de Vic són inesborrables l’abraçada entre dos guàrdies civils ensangonats i la carrera d’un home que portava als braços una nena ferida. En aquell estat de xoc, molts gairebé vam celebrar la mort dels dos etarres. “No és bo que reaccionis des de l’odi”, em va deixar anar el meu pare. Quatre anys abans, l’atemptat d’Hipercor (21 assassinats) va marcar diverses gene­racions.

Una de les meves primeres feines periodístiques va ser participar en la investigació per a una sèrie sobre la història d’ETA. L’encàrrec me’l va fer el documentalista Joan González, que em va regalar l’oportunitat de treballar amb Xavier Vinader, periodista d’investigació i símbol de la llibertat d’expressió.

ETA va assassinar el 1980 dos ultradretans esmentats per Vinader en un article. Se’l va jutjar i el van condemnar a set anys de presó per “imprudència temerària professional amb resultat de dos assassinats”. Es va exiliar, va tenir atemptats ultres, va tornar, va estar dos mesos a la presó, i el Govern de Felipe González el va indultar. Si Twitter hagués existit, Vinader hauria estat el gran blanquejador de l’època. Per a molts de nosaltres va ser un referent. Aquella sèrie sobre ETA no va veure mai la llum.

ETA ha estat molt present en tota la meva vida professional. He entrevistat un etarra penedit; Jesús Eguiguren, el negociador amb ETA que ens va anunciar el final de l’organització; dos programes especials coincidint amb la treva definitiva; l’entrevista a Txillarre amb Arnaldo Otegi. També he entrevistat un pistoler dels GAL, l’exministre José Barrionuevo i l'ex secretari d’Estat Rafael Vera, condemnats per la seva vinculació en la guerra bruta contra ETA.

Fa més de tres anys vam començar a treballar amb Màrius Sánchez per aconseguir entrevistar Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera. El dirigent d’ETA és el testimoni viu que més sap de l’organització terrorista, dels seus anys més salvatges i també del seu final. Va ser una conversa dura, aspra, tensa, i amb un valor periodístic i històric in­negable.

Durant l’entrevista el líder d’ETA sent termes poc habituals en el seu vocabulari: assassinat, màfia, atemptat, cinisme. Se li recorden passatges horribles de la seva organització, amb imatges d’arxiu que no tinc clar que hagués vist abans. I, per posar-ne un exemple, a la pregunta de si recordava el que va passar el 19 de juny del 1987, no li va passar pel cap el nom d’Hipercor".

Fa cinc anys que Urrutikoetxea va anunciar la dissolució d’ETA. Avui hi ha xavals que no saben qui va ser Miguel Ángel Blanco. Els asseguro que amb el visionament del nostre documental (es projectarà al Festival de Sant Sebastià) molts joves descobriran que no fa tant a Espanya un cotxe bomba podia esclatar a l’aparcament d’un súper, o en una casa caserna, o li podien clavar un tret al clatell a un regidor d’un poble qualsevol. Els quedarà molt clar qui va ser aquell jove polític d’ Ermua, i fins i tot que el seu assassí va ser Francisco Javier García Gaztelu, àlies Txapote, a qui potser fins i tot han corejat sense saber qui era. De debò això és blanquejar? Encara estem així?

DE BLANQUEJAR EL FEIXISME 17.2.21

💭La majoria dels mitjans espanyols han recollit el discurs de dissabte passat davant més de 300 persones al cementiri de l'Almudena de Madrid per retre homenatge a la División Azul, els espanyols que van combatre a les ordres d'Adolf Hitler durant la II Guerra, entre ells el Mundo. Isabel Medina Peralta, té només 18 anys, estudia Història i s'ha convertit en la nova musa de la ultradreta a Espanya, en una mena de influencer de el feixisme. El seu discurs dissabte passat davant més de 300 persones al cementiri de l'Almudena de Madrid per retre homenatge a la División Azul, els espanyols que van combatre a les ordres d'Adolf Hitler durant la II Guerra Mundial, l'ha convertit, al menys durant unes hores, en un nou rostre edulcorat de l'nazisme. Així la defineixen els mitjans banalitzat-la. Isabel Medina Peralta és el feixisme de nou encuny. En el seu discurs diu admirar a Hitler, nega l'Holocaust i presumeix de no creure en la democràcia. Peralta és una espècie de influencer del feixisme i als mitjans espanyols els ha entrat per l'ull. El nou rostre edulcorat del nazisme i un nínxol de clics fàcils.

L'exemple del perill que suposa l'enaltiment de la jove feixista es va donar en una manifestació contra la immigració a la qual acusava els menes (sigles de menors estrangers no acompanyats) de «portar malalties», els va qualificar de «porqueria estrangera» que es dediquen «a violar, a amenaçar, a robar, a atracar ia torbar la pau d'un poble» i de qui va afegir que «no aporten més que desgràcia». També exposa sense por el seu odi cap als homosexuals, titllant a alguns d'ells de pervertits i de la seva orientació sexual com «la degeneració portada a l'extrem».

Difondre sense mesura aquesta oda a la intolerància i a l'odi, suposa un nou perill per a la democràcia. Es tracta de la creació d'una nova musa feixista per fer pujar l'extrema dreta. A partir de la difusió en els mitjans de l'discurs d'odi de la jove: quan va llançar el seu missatge intolerant no arribava als 1000 followers, després de la difusió en xarxes citant seu compte de Twitter va ja camí dels 10.000. 

El diari El Mundo no s'ha tallat en la promoció de la jove feixista, fent una entrevista a Peralta que no penso reproduir. Només diré que cuando li pregunten que vol ser de gran, la noia contesta: feixista. No són els únics els de el Mundo: «La jove oradora falangista que ha aconseguit traspassar les fronteres dels endogàmics cercles neonazis madrilenys a través de les xarxes socials». Així és com presenta 20 Minuts a la jove nazi. Així mateix, reprodueixen el seu discurs d'odi des d'un improvisat faristol al costat de monument a la 'División Azul' al cementiri de l'Almudena per a gaudi dels seus lectors. També la Vanguardia o el Periódico han informat amb certa lleugeresa sobre aquesta jove.

Penso que seria un exercici d'ètica periodística i de responsabilitat social no alimentar la por i la feixistització social potenciant aquelles informacions el discurs suposa un perill per la seva intolerància. És imperatiu tractar de no "blanquejar", "banalitzar" o "normalitzar" el feixisme, es tracta d'un exercici de responsabilitat conjunt, no només dels mitjans. Així com cal contribuir a desmuntar aquelles informacions falsejades o rumors interessats de l'extrema dreta. No es tracta de crear cordons sanitaris sinó cordons informatius que desmuntin les seves falsedats. Aixó val per l'extrema dreta i tambè per l'extrema esquerra com la CUP, que tampoc és tanta la diferència entre uns i altres.

LA PARTIDA CONTINUA... 22.10.17

¿I si d'això n'acabés sortint una aliança en la qual cabés tot el catalanisme que defensa el dret a decidir?.

La partida de cartes continua. Tot i que només un jugador manté les seves cartes tapades a la mà. El Govern del PP, acompanyat per les carrabines del PSOE i Ciutadans, ja ha posat damunt la taula les seves, i totes són del mateix pal: bastos. Un 155 que havia de ser, segons deien, mínimament invasiu i que a l’hora de la veritat suposa la plena amputació de l’autogovern i la conversió de les institucions catalanes en qualsevol cosa menys alguna cosa que s’assembli a la representació legítima dels ciutadans. Cessament del president, de la Generalitat, el Parlament per prendre-hi cafè i els mitjans de comunicació públics intervinguts. De l’as al rei. Tot el pal. Bastos.

El president de la Generalitat, per la seva banda, no va desvelar quina és la seva mà definitiva. Potser hi té alguna cosa a veure que Xavier Domènech no pogués contenir les llàgrimes a la manifestació, potser perquè Ada Colau va fer un discurs explícit sobre la necessitat de defensar les institucions catalanes, potser perquè Núria Parlon va dimitir de l’executiva federal del PSOE al vespre i tres rellevants alcaldes socialistes de Catalunya més van deixar clar que no recolzen l’estratègia de Rajoy a diferència del PSOE; potser per tot això o no, però Puigdemont es va moure en el seu discurs en el perímetre que aglutina el 80% de la població catalana. Això és, necessitat de defensar les institucions catalanes, la democràcia i una apel·lació al Parlament perquè reprengui la seva activitat per decidir en un ple com s’ha de portar a la pràctica aquest objectiu.

No hi va haver cap referència a la declaració d’independència. Això no vol dir que no acabi existint. Però en una compareixença mesurada en totes i cada una de les seves paraules, el missatge va bascular en un perímetre que manté al seu interior a Comuns, Podem i també socialistes allunyats de la línia oficial que ha fixat el seu partit. Va ser, malgrat la tensió del dia i de les emocions a flor de pell en tot el sobiranisme, un excel·lent discurs.

Passaran els dies i el president també haurà d’ensenyar les seves cartes. Però el que hi ha a la seva mà és, a aquesta hora, encara una incògnita. La independència unilateral fa més petit el perímetre; la defensa de les institucions, la democràcia i els drets i llibertats en el marc del dret a decidir l’amplia. És sobre aquesta base que Puigdemont, escoltant tothom com sol fer, haurà de decidir com es defensen millor les institucions catalanes, els drets ciutadans i la resistència a l’envestida de l’Executiu central. ¿I si de tot això n’acabés sortint una aliança democràtica en la qual cabés tot el catalanisme que defensa el dret a decidir? ¿Una espècie de pacte nacional pel referèndum en clau de llista electoral? ¿Impossible? Una hipòtesi. Ja ho veurem en els pròxims dies. No es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat.

La velocitat amb què se succeeixen els fets fa envellir de pressa totes les línies que s’escriuen. Però seria injust no dedicar l’últim paràgraf a recordar que ahir 450.000 persones es van manifestar per exigir la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Els volem lliures. Igual que volem dempeus les nostres institucions.

La partida continua (durant uns dies)

Josep Martí Blanch - elperiodico.cat.

AZORESGATE 7.7.16

Després de set anys de treball, era d'esperar que l'informe definitiu de la comissió Chilcot sobre la intervenció britànica en la invasió de l'Iraq tingués dimensions descomunals. I les té, el veredicte final és concloent. És tota una condemna a la conducta de Tony Blair i el seu Govern abans de la guerra de l'Iraq, i per extensió es pot considerar una condemna a l'aventura imperial que va acabar amb l'enderrocament de Saddam Hussein i l'inici d'una sèrie d'esdeveniments catastròfics les conseqüències continuen perseguint a Orient Mitjà, Europa i els EUA. 

Contra el que sostenir Blair cop i un altre abans de març de 2003, la decisió d'anar a la guerra es va prendre abans que s'esgotessin les opcions pacífiques, polítiques i diplomàtiques, per al desarmament del règim de Saddam Hussein, diuen les conclusions del informe. La decisió d'envair l'Iraq no era l'últim i inevitable recurs d'actuació en haver-se esgotat altres solucions. L'amenaça que presentava l'arsenal militar, en concret el suposat programa d'armes de destrucció massiva, es va presentar davant l'opinió pública amb un nivell de seguretat que no estava justificat. No es va planificar de manera adequada el que passaria a l'Iraq després d'una dictadura que havia durat dècades, tot i que hi va haver avisos concrets de persones qualificades sobre el que podria ocórrer. Les tropes britàniques no van rebre l'equipament necessari per realitzar la seva missió. En definitiva, els objectius que es va plantejar el Govern de Blair abans de la invasió i amb els quals es va intentar convèncer l'opinió pública, no van aconseguir.

La que podríem anomenar la pista espanyola d'aquesta història confirma també l'abast de l'engany. Tres setmanes abans de la invasió, en una reunió a Madrid de Blair amb Aznar, la descripció de la trobada indica que per afrontar les dificultats creades per "la impressió que els EUA estava decidida a anar a la guerra passés el que passés", Blair i Aznar van acordar posar en marxa una estratègia de comunicació que demostrés que "estaven fent tot el possible per evitar la guerra". Tots dos sabien ja que la decisió -que tots dos apoyaban- estava ja presa a Washington des de fa molt temps i que havia arribat el moment d'intentar avançar-se a les crítiques.

La guerra era un fet ja impossible d'aturar, Blair havia comunicat a Bush molt temps abans que estaria amb ell fins al final, Aznar havia sorprès Blair amb la seva ferma disposició a donar suport a Bush, però els caps de Govern espanyol i britànic volien fer creure a tots que la seva prioritat era evitar la guerra. Va ser una més de les moltes mentides.

Blair va tenir l'enteresa de no tapar la publicació de l'informe i va concedir una roda de premsa un parell d'hores després. Qui esperava que anés a disculpar-se o reconèixer els errors no havia vist els seus dos compareixences davant la comissió Chilcot, especialment la primera, ni llegit les memòries. Sí va admetre algunes de les conclusions de l'informe, però amb una lògica difícil d'entendre. Va dir que hi va haver errors en la planificació de la invasió, pel que fa al que passaria després de l'enderrocament de Saddam Hussein, i en l'ús de la informació facilitada pels serveis d'intel·ligència. Però va dir que tornaria a prendre la mateixa decisió sobre el canvi de règim a Bagdad.

El tercer de la foto de les Açores, no sap no contesta, covardment s'amaga en un silenci culpable, per uns actes dels que no respondrà, ni aquí ningú li demanarà comptes. Sí, José Maria Aznar López, és un covard i un criminal de guerra, com ho són Blair i Bush.

KEYSER SÖZE A GRÀCIA 27.5.16

Ben mirat, l'actor principal dels sarao que s'ha organitzat al Barri de Gracia amb el desnonament dels ocupes al local ocupat abans per la difunta Catalunya caixa, és el senyor o la societat que va comprar un local sabent que estaba ocupat, i que l'ocupació anava per llarg. 

¿Qui faria una operació aixì per més rebaixa en el preu de compra del local si no tingues garantíes de cobrar el lloguer i estalviar-se els impostos?. Saber el nom del propietari del local aclararía més d'un dubte. Beneit no és, però una mica Keyser Söze Sozé potser si.

AROMA DE PORC 26.5.16

Compte donat s'han ses senyories il·lustrades de la RAE que en la publicitat Espanyola a Espanya s'inclouen moltes frases en anglès, dites anglicismes; en francès per als anuncis de perfums encara no se n'han assabentat. Els saberuts savis de les paraules encara que tard han caigut en això, potser perquè gent del seu nivell poc ha de veure la televisió, i és que potser ha estat el recent incorporat l'intel·lectual català Félix de Azúa que potser vegi l'invent de la caixa quadrada, rectangular o corbada i hagi caigut en l'ús exagerat de l'idioma anglès en els anuncis. Vegeu el video.

No deixa de ser curiós que la RAE que habita en una zona on els seus aborígens pronuncien Madriz o Valladoliz, es preocupi ara per l'ús de l'anglès en els anuncis de la tele.

Arriben les seves senyories com sempre, tard, i no crec els facin gaire cas les agències de publicitat, fixin-se que, paradoxalment, l'execució de la iniciativa contra l'abús d'anglicismes va ser encarregada a la filial espanyola de l'agència publicitària nord-americana Grey Group, que utilitza majoritàriament l'anglès a les pàgines web de les seves filials a diferents països. La RAE i Espanya, són asín.

OKUPES, NO GRÀCIES! 25.5.16

• Els grups antiavalots dels Mossos d’Esquadra han hagut de tornar a intervenir amb contundència aquest dimarts a la nit durant la segona jornada de protesta pel desallotjament de l'anomenat ‘banc expropiat’ de Gràcia. La manifestació s'ha iniciat a les vuit del vespre a la plaça del Diamant amb unes 500 persones i posteriorment s'ha dirigit al local que ha sigut desallotjat.
• Ha sigut allà on s'han produït els principals incidents, poc abans de les 22 hores, igual que va passar dilluns a la nit. La policia catalana ha carregat a cops de porra contra unes 200 persones que han envoltat el local i que han trencat algunes de les xapes amb què havia sigut tapiat, aparentment amb la intenció de tornar a ocupar-lo. ep.cat.

Ja s'ha embolicat la troca, l'Alcaldesa Colau acusada per reprimir als okupes, la CUP pixant fora de test esbiaixant la mirada dels fets i corrent a demanar dimissions, mentre Trías toca el flabiol i la caga a twitter. I tot per una qüestió tan simple com que no es poden ocupar edificis privats que tenen un propietari i visqui no, i menys per que els qui ho fan que no necessiten gairebé mai ocupar un edifici per viure. Per què tot aquest moviment tranuitat dels okupes, fora de lloc i temps no té cap sentit ni cap necessitat de ser, d'existir, és il·legal, i no té una base sòlida que justifiqui les seves ocupacions ni les seves intimidacions sovint grolleres i barroeres. Els okupes no tenen cap sentit ni utilitat, els seus objectius difosos no s'aguanten per enlloc per manca d'una base sòlida, ni tan sols és una filosofia de vida, amb perdó, és cosa de dropos amb poca feina i menys ganes de tenir-ne, d'estètica dubtosa i per descomptat sense idees ni ideals, no els tenen ni els necessiten. Són una xacra, una molèstia, una nosa que s''hauria d'eradicar, per ètica i per estètica. Okupes, No gràcies!

Recordar nomès, que si aneu de vacances i algú ocupa casa vostra en aquesta absència, no tindreu un problema, tindreu un problemás, que ni els mossos ni la justicia us podràn solucionar, i n'hi ha uns quants casos.... .... Ah! també hi ha unes portes anti okupes que costen uns 800 euros.


A TALL D'INVENTARI

Hores després que el desallotjament de l'antiga sucursal bancària del barri de Gràcia es saldés amb una primera nit de disturbis, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, es va afanyar a recordar que durant l'anterior mandat CiU va estar pagant el lloguer del local, de 5.500 euros al mes. Una decisió que s'explica, segons l'alcaldessa, per evitar nous incidents abans de la campanya de les municipals després dels disturbis que va causar el desallotjament de Can Vies. 
«Entenc que per no tenir problemes», va relativitzar Colau, que tampoc coneixia que l'Ajuntament havia signat un contracte anual amb la immobiliària de 66.500 euros. Amb el canvi de govern, va explicar Colau, es va deixar de pagar el lloguer i «vam oferir fer mediació entre les dues parts i buscar altres locals». «De moment no ho han volgut però estem oberts a intervenir», va reiterar l'alcaldessa.