DE QUAN ZARATUSTRA MARXÀ A LES MUNTANYES

Entre Aragonès i Feijóo donant la tabarra, que no hi ha qui engegui avui la tele, millor una mica de Nietzsche, a més us deixo l'enllaç del pdf per anar assaborint-lo a estones. Val la pena.

1.- Quan Zaratustra tenia trenta anys va abandonar la seva pàtria i el llac de la seva pàtria i va marxar a les muntanyes. Allí va gaudir del seu esperit i de la seva solitud i durant deu anys no es va cansar de fer-ho. Però per fi el seu cor es va transformar, i un matí, aixecant-se amb la aurora, es va col·locar davant del sol i li va parlar així: «Tu gran astre! Què seria de la teva felicitat si no tinguessis aquells a qui il·lumines!

Durant deu anys has anat pujant fins a la meva caverna: sense mi, la meva àguila i la meva serp t'hauries atipat de la teva llum i d'aquest camí. Però nosaltres t'esperàvem cada matí, t'alliberàvem de la teva sobreabundància i et beneíem per això. Mira! Estic fastiguejat de la meva saviesa com l'abella que ha recollit massa mel, tinc necessitat de mans que s'estenguin.

M'agradaria regalar i repartir fins que els savis entre els homes hagin tornat a alegrar-se amb la seva bogeria, i els pobres, amb la seva riquesa.

Per això he de baixar a la profunditat: com fas tu al capvespre, quan transposes el mar portant llum fins i tot al submon, astre immensament ric!

Jo, igual que tu, he d'enfonsar-me en el meu ocàs, com diuen els homes a qui vull baixar. Beneeix-me, doncs, ull tranquil, capaç de mirar sense enveja fins i tot una felicitat massa gran!

Beneïu la copa que voleu desbordar-vos perquè flueixi l'aigua d'or portant a tot arreu la resplendor de les vostres delícies!

Mira! Aquesta copa vol tornar a buidar-se, i Zaratustra vol tornar a fer-se home.»

- Així va començar l'ocàs de Zaratustra

2.- Zaratustra va baixar sol de les muntanyes sense trobar ningú. Però quan va arribar als boscos va sorgir de sobte davant seu un ancià que havia abandonat la seva santa barraca per buscar arrels al bosc

I el vell va parlar així a Zaratustra:

No m'és desconegut aquest caminant: fa uns quants anys va passar per aquí. Zaratustra es deia; però s'ha transformat. Aleshores portaves la teva cendra a la muntanya: vols avui portar el teu foc a les valls? No tems els càstigs que s'imposen a l'incendiari?

Sí, reconec Zaratustra. Pur és el seu ull, ia la boca no s'amaga cap nàusea.

No ve cap aquí com un ballarí?

Zaratustra està transformat, Zaratustra s'ha convertit en un nen, Zaratustra és un despert: què vols fer ara entre els que dormen?

A la solitud vivies com al mar, i el mar t'enduia. Ai, vols baixar a terra?

Ai, vols tornar a arrossegar tu mateix el teu cos?

Zaratustra va respondre: «Jo estimo els homes.»

Per què, va dir el sant, vaig marxar jo al bosc ia les soledats? No va ser potser perquè estimava massa els homes?

Ara estimo Déu: els homes no els estimo. L'home és per mi una cosa massa imperfecta. L'amor a l'home em mataria.

Zaratustra va respondre: «Què vaig dir amor! El que porto als homes és un regal.»

No els donis res, va dir el sant. És millor que els treguis alguna cosa i que la portis a coll juntament amb ells - això serà el que més aviat els farà: per tal que et faci bé a tu!

I si vols donar-los alguna cosa, no els donis més que una almoina, i deixa que a més la mendiguin!

«No, va respondre Zaratustra, jo no dono almoines. No soc prou pobre per a això.»

El sant va riure de Zaratustra i va dir: Aleshores cuida que acceptin els teus tresors! Ells desconfien dels eremites i no creuen que hi anem per fer regals. Els nostres passos els sonen massa solitaris pels seus carrerons. I quan a les nits, estant als seus llits, senten caminar un home molt abans que el sol surti, es pregunten: on anirà el lladre?

No vagis als homes i queda't al bosc! És millor que vagis fins i tot als animals! Per què no vols ser tu, com jo, un ós entre els ossos, un ocell entre els ocells?

«I què fa el sant al bosc?», va preguntar Zaratustra. El sant va respondre: Faig cançons i les cant; i, en fer-les, riu, plor i rondinaire: així lloo Déu.

Cantant, plorant, rient i rondinant alabo al Déu que és el meu Déu. Però quin regal és el que tu ens portes?

Quan Zaratustra va haver sentit aquestes paraules va saludar el sant i va dir: «Què podria jo donar-vos a vosaltres! Però deixa'm anar-me'n de pressa, perquè no us tregui res!» -I així es van separar, el vell i l'home, rient com riuen dos nois.

Més quan Zaratustra va estar sol, va parlar així al seu cor: «Serà possible! ¡Aquest vell sant al seu bosc no ha sentit encara res de què Déu ha mort!». (PDF)

.