Les conselleries d’Educació i de Salut plantegen ara, de manera aparentment se­riosa, regular l’ús dels mòbils a les escoles. Problemes de dependència, de salut mental i alimentària... Hi ha tot un seguit d’instituts que, per decisió pròpia, ja prohibeixen fer-los servir a les aules, al pati i als passadissos. Potser hi ha influït l’informe que la Unesco va publicar fa cosa de dos mesos, i que conclou que hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit que suposadament la tecnologia digital afegeix a l’educació, i que –ara ve la part més sucosa– aquests suposats indicis els publiciten les empreses que estan interessades a vendre’n. - Quim Monzó.

A fe de Déu que han trigat a adonar-se’n. ¿No s’hi podien haver fixat abans? Quan van començar a aparèixer a les aules, per exemple. Gairebé ningú no va gosar dir-ne res per por de semblar retrògrad, un tecnòfob entestat a no acotar el cap davant d’aquella injustificada invasió de l’àmbit educatiu. En la prehistòria de fa mig segle, a cap alumne no se li hauria acudit anar a classe amb un Scalextric per posar-se a jugar amb els companys durant la classe. Si a algú li hagués passat pel cap l’haurien enviat immediatament davant del director per començar a tramitar-ne l’expulsió. En canvi, els alumnes ac­tuals poden gaudir d’aquesta joguina esplèndida que és el mòbil, igual que Celia Villalobos que, al Congrés dels Diputats, jugava al Candy Crush aliena a les intervencions que havia d’escoltar amb atenció.

Jo diria que tot va començar a anar pel pedregar quan, per comptes d’adreçar-se als professors pel cognom, es va posar de moda dir-los pel nom de pila, tendència que fomentaven els mateixos educadors. A partir d’aquell moment, a poc a poc la descaradura s’ha fet reina de les aules­. Ara –laus Deo!– s’han adonat d’això dels mòbils, com si no hagués sigut evident des del primer dia.