El terme woke (una forma del verb anglès wake, despertar) va néixer als Estats Units, al si de la cultura afroamericana, associat a l'opressió i la discriminació racial. Era una manera de descriure algú que es mostrava despert, conscient de la realitat que s'estava vivint i que intentava lluitar activament per combatre-la. Avui dia, aquest concepte, que va ser incorporat al diccionari d'Oxford el 2017, s'ha convertit en una expressió de moda que se sent als discursos polítics ia les converses quotidianes. En essència, woke fa referència a ser plenament conscient dels problemes socials i polítics de la societat en què vivim. Es tracta d'una actitud crítica i, sobretot, compromesa, que busca desafiar les desigualtats i les injustícies que enfronten les minories i els grups marginats.

Tot i això, aquesta estratègia no està exempta de crítiques i desafiaments. Alguns argumenten que la política woke és, en si mateixa, una forma d'elitisme que es basa en una visió paternalista de les minories i no té en compte les complexitats i les contradiccions que hi ha dins d'aquests grups. La dreta nord-americana més trumpista, per exemple, intenta fer un gir negatiu al terme, utilitzant-lo per referir-se de manera despectiva a aquells que es preocupen per la justícia social i les causes progressistes, amb l'objectiu de desacreditar els activistes que lluiten per aquests valors. En altres contextos, per exemple, es parla de l'Agenda 2030 per referir-se a aquest públic. Es tracta de menysprear i ridiculitzar allò que es vol combatre. Val més la mofa cínica que l'argument.

La defensa o l'atac woke tracta de mobilitzar activistes (cadascun als seus). I la veritat és que, sovint, aquests atacs tenen èxit. Les persones woke són acusades de ser les causants de la cultura de la cancel·lació, especialment en línia, o de ser massa sensibles en forma de puritanisme progressista. En qualsevol cas, en temps convulsos en què polaritzar significa fidelitzar votants, la defensa o l'atac woke tracta de mobilitzar activistes (cadascun dels seus).

La política i la comunicació política usades com a guerra cultural. Una més. Es tracta d'etiquetar i categoritzar per convertir la discrepància en bel·ligerància pura i dura. És més ràpid i rendible –electoralment– l'estigmatització que no pas la deliberació.  A.Gutierrez, lavanguardia.com