SADIK I LA VIDA

Al seu poble, quatre cases arrecerades entre uns quants turons sembrats d’oliveres i garrofers, podríem dir que va arribar a tenir-ho tot.

Matalàs abandonat en un carrer del centre Barcelona | Francesc Viadel, nacio digital.cat

Sadik mai no hauria d'haver-se’n anat de Galush ni encara en el pitjor dels moments. Al seu poble, quatre cases arrecerades entre uns quants turons sembrats d’oliveres i garrofers, podríem dir que va arribar a tenir-ho tot. I tot vol dir un sostre sota el qual arraulir-se, un plat a taula, una gerra de vi, un cel immens a qui encomanar-se en els moments de desesperat entotsolament que, sortosament, eren comptats en aquell paradís ignot. El tros que li va deixar el pare donava prou per omplir-se la panxa. Els dies sempre passaven plàcids i monòtons com el vol dels ocells de la tardor que sobrevolaven les muntanyes solitàries en aquella part remota del país. 

Fins i tot en aquell racó perdut del món, Sadik, va trobar l’amor. El seu nom era Bardhana, que en gjuha shqipë significa lluna blanca i era -i encara ho deu ser- tan bella com la mateixa Bleona Qereti. Bruna, de mirada enigmàtica, corbes rotundes... No hi havia dia que el cos de Bardhana no s’engolís l’escarransit Sadik, que sempre acabava esgotat, adormint-se ancorat als seus malucs, mort de son com un xiquet vençut per les hores eternes d’un dia de jocs estiuenc.  

Sobtadament, però, quan encara no havia fet ni els 25, aquella vida es va esvair. Tot va començar quan els que ja se n’havien anat feia molt de temps van posseir les serps, aquelles que s’esmunyien dins la seua diminuta casa per escletxes invisibles i, llavors, el cercaven per lamentar-se del seu destí, per pregar-li encaridament que fes això o allò altre per Hasan el cec, per Katerina la rossa, per l’anciana Sihane, per la delicada Dibra, contra el dolent carnisser Shaban, per la luxuriosa Vesa de Tirana... Després va ser en els núvols nàufrags que va llegir aquelles lamentacions i encara les va veure també escrites sobre les pedres dels camps i en les fulles dels arbres, dins de les gotes de la pluja com insectes atrapats en bombolles de nacre. El despertaven de matinada. No el deixaven dormir a la nit.

Sadik va pensar que si no volia embogir no li’n quedava cap altra que anar-se’n ben lluny d’aquella terra on ara campaven per tot arreu els morts ociosos, persistents amb les seues obsessions, impertinents, molestos, lletjos, ensopits i miserablement tristos.  

Per fi, Sadik va embarcar a Durres en un atrotinat vaixell amb l’ànima rovellada i va deixar enrere per sempre més els paisatges verdejants de Galush, el sabor de la pell de la seua Bardhana, la llum del seu cel. 

Sovint a la boqueta nit, quan ja ha recorregut de nord a sud amb el seu carretó botit de ferralla el territori indòmit d’aquella part de la ciutat i, esgotat, s’allita en el racó d’un solar fronterer a la més antiga de les fàbriques que encara queden en peu, Sadik, es rumia que mai no hauria d'haver partit. Ni avui després de tants anys els morts el volen deixar en pau.

Ara li parlen des dels seus vells matalassos abandonats a la vora dels contenidors de deixalles on de vegades s’aboca per agafar les potes d’una taula, uns canelobres de coure, un tros de canonada, una antena feta un bolic, la cuirassa d’una caldera, un forn esparracat... 

Són matalassos esbotifarrats, tacats de pixum, de greix humà, tatuats amb l’alè invisible dels cossos que un dia els van ocupar. Matalassos pudents, colonitzats a l'instant per les puces i els escarabats. Matalassos grogosos, grisencs. Cada matalàs, un mort desocupat del reialme que un dia va habitar. 

Sadik llig en aquelles marques la finitud de l’existència. La pell i els ossos, les nafres, la mirada de la por, la melangia emmudida pel dolor, els records d’una vida que fou dibuixada a penes com la silueta de gegants pesants movent-se en la boira cap a un horitzó tan incert com llunyà. Llig i passa de llarg arrossegant el seu carretó gemegós. De vegades, quan no el veu ningú, s’estira sobre un d’aquells matalassos i para l’orella com qui la para per sentir en un cargol l’onatge de la mar, només que ell vol sentir la remor de la seua pròpia fi per passar millor el neguit. 

Sadik mai no hauria d'haver deixat Galush. S’ho repeteix sovint i, llavors, pensa el cos nu de Bardhana acaronat per l’ombra fresca dels garrofers, els seus pits plens atrapats entre les seues mans d’acer, el seu sexe. Pensa la vida encara, malgrat tot.