UN PLANETA AMB LA SÍNDROME DE DIÒGENES

Fa temps que el nostre planeta pateix la síndrome de Diògenes i, per ara, sembla que no hi ha qui el guareixi de tan nociva aflicció. L'herència que deixem els nostres néts no serà més que escombraries i més escombraries - John William Wilkinson.

Entre moltes altres coses, algunes positives i altres negatives, el capitalisme és un gran generador d'escombraries. El nostre planeta, com la fruita que comprem al supermercat, ve embolicat en plàstic. Som els majors productors d'escombraries de la història, com es comprova diàriament en una ciutat com Barcelona, que pel que sembla engendra força més desaprofitaments dels que es pot desfer.

Per si això no fos prou alarmant, ja fa decennis que anem omplint l'espai de despulles, en un desesperat intent d'allunyar-nos com sigui d'un món que avança tot drap cap a l'apocalipsi, com bé sap Elon Musk.

Un enigmàtic quadre de Paul Klee, Angelus novus (1920), va donar al filòsof alemany Walter Benjamin la clau per entendre què ens passa. La petita aquarel·la, que Benjamin va comprar al pintor suís, representa un àngel que s'allunya d'esquena cap a un futur gens esperançador. Benjamin ho interpreta així:

“On nosaltres percebem una cadena d'esdeveniments, ell (l'àngel) veu una catàstrofe única que amuntega ruïna sobre ruïna i la llança als peus. Bé voldria ell aturar-se, despertar els morts i recompondre el trossejament, però des del Paradís bufa un huracà que s'enreda a les seves ales, i que és tan fort que l'àngel ja no pot tancar-les. Aquest huracà l'empeny inevitablement cap al futur, al qual dóna l'esquena, mentre els enderrocs s'eleven davant seu fins al cel. Aquest huracà és el que anomenem progrés”..

Més clar, aigua, si no fos perquè, a més de la sequera que patim, la qualitat de l'aigua que bevem deixa molt a desitjar. I com que no hi ha vida sense aigua, tot indica que aviat es produiran terribles guerres per aconseguir el cobejat líquid.

Pel que fa a l'huracà del progrés, ni el més acèrrim negacionista pot treure la raó a Walter Benjamin. Però juntament amb la necessitat compartida de desfer-nos com sigui de les ingents quantitats de deixalles que produïm si cessar, creix el que els anglosaxons anomenen nimby, un acrònim que significa “no al meu pati del darrere”. És a dir, que les escombraries se les emporti el diable, ja que nosaltres no les volem veure.

Fa molt que la màfia, en el seu afany de blanquejar els desmesurats ingressos il·legals, va optar per invertir en tres negocis que no poden fallar; a saber: el pa, les bombolles fúnebres i les escombraries, amb diferència les escombraries el més rendible, màxim en l'apartat de residus tòxics.

Sense que ens n'adonem, el nostre món es va omplint d'escombriaires de tota mena, i els nostres governants, sempre desbordats per qüestions interines de poca muntanya, cedeixen encantats a l'hampa la gestió, sovint delictiva, dels residus, fins i tot els tòxics.

Ara bé, no només són els laxos mediterranis els que fan els ulls grossos a l'hora de desfer-se de les escombraries, ja que resulta que els escandinaus, aquesta gent tan pulcra i eficaç, incorren en les mateixes malifetes davant el dilema de què fer amb tanta escombraries, amb tants residus contaminants.

Sí, ara reciclem més que mai, però no n'hi ha prou ni mai ho serà. La recepta de les administracions es basa en tres erres: reduir, reutilitzar i reciclar. Però les escombraries segueix amunt-se a les nostres cases, els nostres carrers, les nostres ciutats, al camp ia les muntanyes, als rius i al mar, al subterrani, l'espai i al ciberespai.

Ja fa temps que el nostre planeta pateix la síndrome de Diògenes i, per ara, sembla que no hi ha qui el guareixi de tan nociva aflicció. Si segueix així, l'herència que deixarem els nostres néts farà pudor com el contenidor de residus orgànics que l'ajuntament ha col·locat amb malícia a la vorera davant de casa nostra.