Prenguem com a exemple la por passiva. Veig arribar cap a mi una fera. Les meves cames flaquegen, el meu cor batega més feblement, em poso pàl·lid, caic i em desmai. A primera vista ni més ni menys adaptat que aquesta conducta que em lliura indefens al perill. I, tanmateix, és una conducta d'evasió. El desmai és aquí un refugi. Però no creurem que és un refugi per a mi, que intento salvar-me a mi mateix, de deixar de veure la fera. No he sortit del pla irreflexiu: però en no poder evitar el perill pels mitjans normals i els encadenaments deterministes, ho he negat. He pretès aniquilar-ho. La urgència del perill ha servit de motiu per a una intenció anihiladora que ha imposat una conducta màgica. I, de fet, ho he aniquilat en la mesura de les meves possibilitats.

Aquests són els límits de la meva acció màgica sobre el món: puc suprimir-lo en tant que objecte de consciència, però això només ho aconsegueixo suprimint la consciència mateixa. No creurem que la conducta fisiològica de la por passiva és pur desordre: representa la brusca realització de les condicions corporals que sol portar el pas de l'estat de vela al de son. Jean-Paul Sartre - Esbós d'una teoria de les emocions (1939).

També alguns animals es desmaien davant d'una situació de presumpte perill, se'n diu fenomen de “cabres miotòniques” i es produeix per un efecte congènit que fa col·lapsar el sistema nerviós de certa varietat d'aquests animals. En realitat, aquestes cabres no són responsables de ser idiotes sinó que comparteixen una alteració congènita coneguda com a malaltia de Thomsen. Aquesta consisteix que, en entrar en pànic, es produeix una contracció immediata de tipus muscular i cauen a pes. El més risible de les cabres miotòniques és que no saben distingir entre un llop afamat i un paraigua obrint-se davant seu.

Aquesta varietat és utilitzada per a la protecció dels ramats d'ovelles en camp obert, ja que si apareix un depredador les ovelles surten corrent ràpidament, mentre que les cabres miotòniques es queden paralitzades i serveixen com a carnassa immòbil per al llop assaltant i, d'aquesta manera, se salva el ramat. 

Tot això sona a un poema que s'atribueix a Bertolt Brecht, però és de Martin Niemöller, pastor de cabres luteranes i amaga l'advertència que cal enfrontar-se als llops si no vols que t'acabi devorant un paraigua.