EL GRIPAU DE CHAVES NOGALES

"Hegel diu en algun lloc que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguéssim, dues vegades. Però es va oblidar d'afegir: una vegada com a tragèdia i l'altra com a farsa."

Sovint, per entendre el present és imprescindible conèixer el passat a fi de no repetir errors. Encara que de vegades hi ha la temptació d’ensopegar a la mateixa pedra, per saber si som capaços aquesta vegada de vèncer la roca. Però el més habitual és que ens fem el mateix mal, o fins i tot més perquè el temps no passa en va.

El periodista Manuel Chaves Nogales, en la seva 'Obra completa', posa de manifest la desconfiança que despertava el catalanisme secessionista no només entre la dreta catalana, sinó també a l’esquerra espanyola. Chaves relata una faula que insinua que li va explicar un polític de la Lliga sobre el que succeïa a Catalunya, que podria ser igualment vàlida en els nostres dies.

Chaves Nogales explica una paràbola catalana que es repeteix: Dos vilatans van de camí i un porta del ronsal una vaca. En una bassa troben un gripau, que provoca en el pagès de la vaca un gest de repugnància. L’altre, per portar-li la contra al compare, afirma que el gripau és un animal com qualsevol altre. “Tu series capaç de cruspir-te un gripau?”, argüeix el de la vaca. “Me’l menjaria si hi hagués necessitat”, respon. Discuteixen i al final aposten: “Et dono la vaca si ets capaç de menjar-te el gripau”. Impulsat per la cobdícia, amb els ulls tancats i contenint les nàusees, agafa la bes­tiola i comença a empassar-se-la. L’altre, terroritzat davant la possibilitat de quedar-se sense vaca, li proposa: “Em tornes la vaca si soc capaç de cruspir-me la meitat del gripau que et queda?”. El menjador de gripaus accepta la proposta perquè el fàstic que sent el supera i li allarga el tros que encara no ha devorat, que el compare es posa a la boca sense obrir els ulls. Després, segueixen el camí silenciosos i al cap de poca estona s’aturen i, mirant-se fixament, es pregunten estupefactes: “I per què ens devem haver menjat el gripau?”.

La faula es repeteix: l’esquerra espanyola està disposada a menjar-se el gripau de l’amnistia encara que li resulta indigesta i l’independentisme està a punt d’empassar-se l’altre tros del bufònid, que suposa renunciar a sortir-se de la Constitució. Tots dos, per cert, sense gens de gana. I això és bo? Potser sí, però per al gripau segur que no.