No es pot qualificar com a virtut el fet de matar conciutadans, de trair als amics, de no ser lleial i de no tenir pietat ni religió, ja que amb aquestes conductes es podran conquerir imperis, però no s'arriba a la glòria... ens deia Maquiavel. Sàvia i encertada reflexió si no fos que en la realitat, al conquistar imperis s'arriba també a la glòria, es conquereixin com es conquereixin, que normalment sol ser matant, traint, sense cap pietat, i, això si, gairebé sempre en nom d'alguna religió. Al cap i a la fi la història l'escriuen els vencedors. No pretenc filosofar, no em correspon, però el personatge, el pensament de Maquiavel em té fascinat, per la seva lucidesa, tan allunyat del sentit que s'ha donat al seu nom. Gosaria dir que qui va parlar de maquiavèl·lic en el sentit que és dona a la paraula, no l'havia llegit, o l'havia llegit malament.
Maurizio Viroli, politòleg italià, professor a Princeton, parlava en aquest article, precisament d'aixó, de llegir bé a Maquiavel...
El constitucionalisme, el republicanisme, l'evolució del llenguatge polític són els motors de la investigació i anàlisi de Maurizio Viroli, politòleg italià, professor a Princeton i expositor al Congrés de Ciència Política realitzat a Mendoza. A Itàlia es parla d'antipolítica, hi ha un rebuig de l'activitat política dels joves que voten partits, moviments que s'expressen contra l'activitat política tradicional. A l'Argentina em va semblar veure una tensió, una política que s'inspira encara en la llibertat, la veritat, l'emancipació, en venir aquí respir aire fresc”, sosté Viroli expert a Maquiavel sobre qui va escriure al seu llibre 500 años de El príncipe. L'herència de Maquiavel, que “se l'ha llegit malament”. Hector Pavón el va entrevistar a Clarín.

–¿Per què sosté que s'ha llegit malament Maquiavel?

–Perquè Maquiavel va ser interpretat com l'escultor polític que va ensenyar el príncep a conquerir i mantenir el poder i això és un error. Maquiavel va ensenyar al principi a fer grans coses com emancipar el propi poble, fundar bones institucions polítiques. Llegim Maquiavel com a sostenidor d'una política que és domini d'un home; en canvi, Maquiavel parlava del poble. Ens hem privat d'un mestre gran. Ha estat un problema d'interpretació política. Gramsci ho va entendre. Diu que si a la política no hi ha un príncep que tingui la capacitat d'inspirar el poble, de guiar-lo, donar-li coratge, no hi pot haver redempció en política.

–¿Els partits polítics van recuperar la representació perduda?

–Ho responc amb una idea de Maquiavel: l'única manera de renéixer que tenen els partits és retornar amb força als principis fundadors justos. Els partits no haurien d'abandonar, oblidar ni canviar els principis. Han de redescobrir-los, actualitzar-los, tornar enrere i repensar els principis amb què van néixer. Socialistes, liberals, radicals, han de reflexionar sobre el seu passat i, si són intel·ligents, trobaran les indicacions per al futur.

–¿Com s'emporten el republicanisme i la passió política, per una banda, i l'antipolítica per una altra?

–A Itàlia, el republicanisme com a llenguatge polític, com a idea política és gairebé desconegut, no hi ha una tradició continuada d'estudi, no hi ha debat públic. El republicanisme diu que si ets un ciutadà que vol viure lliure has d'atendre la vida política i civil; la lluita contra la corrupció perquè el bé comú ha de ser més fort que el bé particular, és a dir, el republicanisme. On falta la vocació republicana hi ha una forta corrupció política i un fort desaferrament de l'activitat política.

–A Amèrica Llatina en general sembla que hi hagués por de perdre drets i això a Europa no passa…

–Sí, és clar. Hi ha un passatge bellíssim de Maquiavel que ajuda a entendre això. Els ciutadans no aprecien el valor de la llibertat fins que són lliures o s'adonen de com n'és d'important la llibertat quan la perden. I això passa quan pateixen un règim autoritari i ja és massa tard. L'única alternativa és quan la memòria de l'opressió encara és viva i els ciutadans estan atents a defensar la llibertat, civil, política. A Itàlia, la república democràtica va començar el 1946, han passat gairebé 70 anys. I el que es veu és que no hi ha memòria històrica del feixisme, de lexperiència de la pèrdua de la llibertat. Hi ha una forta desconfiança democràtica i republicana i hi ha una manca de voluntat i afany civil tant en els polítics, en els ciutadans que és preocupant. Als anys 50, 60, 70 parlar de feixisme era parlar d'una experiència que molts havíem viscut. Ara, vegeu que els joves no saben què és el feixisme, hi ha una total i completa pèrdua de memòria històrica. El 25 d'abril es van celebrar 70 anys de l'alliberament de la fi de la guerra. La televisió va fer una enquesta entre estudiants universitaris: poquíssims sabien què va passar en aquella data. La memòria històrica és una força enorme per a l'afany, si es perd no hi ha motivació per entestar-se a lluitar.

–Vostè ha escrit: el patriotisme s'oposa al...

–La relació entre patriotisme i nacionalisme és un problema molt important; molts intel·lectuals, polítics, pensadors pensen que el patriotisme i nacionalisme són la mateixa cosa. En canvi, hi ha una diferència profunda en la història, en la teoria. El patriotisme republicà és una teoria que afirma que nosaltres hem d'estimar la pàtria, entesa com a llibertat comuna, bé comuna, com una manera de vida inspirada en la llibertat, aquesta és la pàtria que els republicans necessiten estimar. I els nacionalistes quan parlen de nació, i de lleialtat a la nació entenen la comunitat cultural religiosa o ètnica i en primer lloc no hi posen la llibertat; posen la unitat cultural o la potència de la nació. Aleshores, estimar la pàtria en el sentit de llibertat comuna no és el mateix que sostenir la nació entesa com a unitat cultural religiosa o ètnica. Li dono un exemple sobre un dels màxims teòrics del patriotisme republicà del 800: Giuseppe Mazzini. Sempre explicava que estimar la pàtria vol dir estimar la llibertat del teu poble i defensar la llibertat de tothom. Els nacionalistes, a Itàlia, van sostenir que han de defensar la unitat, la cohesió de la teva nació i lluitar perquè la teva nació sigui potència al món. Però el feixisme italià sempre es va proclamar nacionalista i sempre va detestar la idea de patriotisme de Mazzini.

–Els intents de separatismes europeus semblen encoratjar certs...

–A Europa s'adverteix molt fort el vent del nacionalisme. A França, Polònia, Hongria, Espanya, Grècia sorgeix un nacionalisme en el sentit de dir: no volem ser governats per Europa i volem defensar la nostra cultura, història i tradicions. Això és un perill fortíssim, si aquests moviments continuen creixent Europa desapareix, mor com a unitat política. Miri, jo vaig escriure que Europa necessita patriotisme... Si creix un patriotisme republicà Europa se salva i podem derrotar el nacionalisme. Sense patriotisme no es derrota el nacionalisme i Europa corre el risc de dissoldre's perquè l'alternativa al nacionalisme no és ser ciutadà del món.

–¿Sempre és pejoratiu parlar de populisme?

–En la teoria política clàssica, el populisme està definit amb una altra paraula: demagògia. El populista d'avui és la versió moderna d'allò que al món antic, modern, va ser anomenat demagog: el que té una gran capacitat de persuasió perquè toca la passió del poble, genera por, ambició, enveja, desig de poder. El demagog diu al poble: sempre tens raó, mereixes més, demana més. El populisme com a demagògia és l'enemic més potent de qualsevol ordre polític liberal o republicanisme, és el mal més greu que amenaça les institucions republicanes. El feixisme és un exemple de demagògia. .