La polèmica causada per l'amnistia als polítics independentistes és extraordinària, però el que no té res d'excepcional és la mesura en si mateixa, un mecanisme que en els darrers cent anys ha estat aplicat a Espanya vuit vegades sense tenir en compte les de caràcter fiscal (tres des del 1977) ni els indults generals. Governs de tot color han utilitzat aquest instrument legal en moments de canvi polític o per tancar conflictes, però també en algunes ocasions ho han fet servir clarament en benefici propi.

I si a aquesta xifra se sumen les lleis d'aquesta classe aprovades entre el segle XIX i les dues primeres dècades del següent, els números arriben a quantitats molt importants. El sociòleg Daniel Escribano, que ha estudiat l'ús polític de les amnisties durant els dos darrers 200 anys, explica que al convuls segle XIX espanyol moltes d'aquestes mesures s'adoptaven en moments de canvi de la facció al poder i que en alguns casos tenien més d'autoamnistia que altra cosa.

És el que va passar amb la mesura de gràcia decretada el 1837, a la fase final de la primera guerra carlina i quan el desenllaç de la contesa ja estava clar. En aquesta ocasió es van perdonar els delictes comesos només per un dels bàndols -el vencedor, és clar- encara que després, el 1840 i ja en pau, la mesura es va estendre als carlins. En total, Escribano comptabilitza no menys de dotze amnisties al segle XIX, al marge de nombrosos indults més o menys generals decretats, per exemple, amb motiu de l'arribada al poder d'un nou sobirà. Segons la seva opinió, canvis polítics de més o menys importància, com l'esmentat final de la primera guerra carlina o la Primera República, estan darrere d'aquestes mesures.

Tot i això, encara que sí que és cert que en moltes ocasions les amnisties han servit per restanyar ferides polítiques, en altres han estat o bé instruments perquè els mateixos governants s'exculpen o bé han estat utilitzades com a eina de part pel govern de torn, assenyala Manuel Torres Aguilar, professor d'Història del dret a la Universitat de Còrdova i autor d'Història de l'indult i l'amnistia: dels Borbons a Franco (Tecnos). En els casos en què s'ha utilitzat com a instrument de pacificació destaca, per exemple, amb la que es va aprovar en proclamar-se la Segona República, o la del febrer de 1936, que anul·lava les condemnes als qui van prendre part en l'aixecament revolucionari a Astúries i la proclamació de l'Estat català del 1934. Un perdó aquest últim que també va ser recolzat per la dreta.

En dos segles Espanya ha aprovat gairebé 30 amnisties, sense comptar-ne les ficals ni els indults. En canvi, en altres casos com l'amnistia aprovada també el 1934, amb el govern de dretes de Lerroux i que va significar el perdó per als implicats en l'intent de cop d'Estat de Sanjurjo del 1932, la qüestió va ser molt diferent, perquè va ser una mesura de gràcia de part. "La Segona República va ser especialment activa en aquest terreny", assenyala aquest especialista, encara que aquesta dinàmica tenia un precedent immediat a l'etapa de Primo de Rivera. En aquella dictadura es va decretar una amnistia que anul·lava les responsabilitats penals per als oficials acusats de negligència al tristament cèlebre desastre d'Annual. Però la més cridanera de totes les autoamnisties és la que el setembre de 1939, acabada la Guerra Civil, va ser aprovada pel règim franquista per descarregar de responsabilitat a tots els que haguessin comès actes contra la República entre 1931 i 1936, incloent-hi danys, lesions o fins i tot assassinats sempre que la ideologia que hagués mogut els autors fos “coincident amb el Moviment Nacional”.

L'ús d'aquesta figura legal, doncs, no ha estat precisament infreqüent a la història d'Espanya. A les dotze comptabilitzades al segle XIX caldria afegir les promulgades al XX, és a dir, quinze amnisties més (set en les dues primeres dècades del segle i vuit a partir de Primo de Rivera). L'especial intensitat d'aquests primers anys és perquè, segons Daniel Escribano, es van promulgar algunes mesures de gràcia relacionades amb delictes d'opinió que no van anar acompanyades de modificacions del codi penal. D'aquesta manera, temps després calien noves amnisties. I aquest balanç global, a més, no té compte les amnisties fiscals, de les quals a partir de la transició n'hi ha hagut tres (1984, 1991 i 2012), ni els indults generals promulgats repetidament en temps de Franco però també sota governs democràtics. 

L'amnistia per als polítics independentistes no és, per tant, excepcional si es té en compte que entre el segle XIX i el XX hi ha hagut gairebé trenta mesures d'aquest tipus. El que en canvi sí que és extraordinari és el nivell de polèmica que envolta la mesura en aquesta ocasió, potser aquesta polèmica només sigui pel tancament del Partit Popular del pitjor millor, amb el suport hooligan d'uns quants jutges prevaricadors compulsius. Span is different. 

Mentrestant, el senyor de Waterloo cada vegada em remet més a Peter Sellers a l'escena inicial de el Guateque. - Fèlix Badía a lavanguardia.com