La guerra de Gaza comença a Ascaló, a 30 quilòmetres de la franja. A l’altura d’aquesta ciutat hi ha el primer control a la carretera que ve de Tel-Aviv i des d’aquest punt s’intensifica la presència de vehicles militars. Ningú no pot acostar-se a la frontera sense autorització. És zona de guerra. Els veïns de tots els pobles que envolten la franja han estat evacuats i no saben quan tornaran a les seves cases.

En un autocar del Govern escortat per militars i amb mig centenar de periodistes internacionals, ens dirigim al moixav Netiv Haasara, la localitat més propera al límit amb Gaza –només a 300 metres– i una de les primeres que va patir el 7 d’octubre l’atac terrorista de Hamàs, que va costar la vida a 1.200 persones i que va culminar amb el trasllat a Gaza de 240 ostatges.

“La meva preocupació era que, si jo moria, els terroristes no trobessin la meva família”, diu un supervivent. 

Abans d’arribar, després de deixar enrere una planta de panells solars, passem per camps fangosos convertits en casernes de campanya, dipòsits de munició i murs de formigó perquè els soldats es refugiïn en cas que arribin coets de l’altre costat, una cosa que passa malgrat que Israel diu que controla bona part del nord de Gaza. Som a la rereguarda. Des de l’entrada al moixav –comunitat d’origen agrícola que es diferencia del quibuts perquè la propietat no és col·lectiva, sinó privada– es veu un gran bolet de fum a l’horitzó i se senten amb cadència continuada els bombardejos d’Israel sobre Gaza. També se senten ràfegues de trets llunyanes d’armes automàtiques i un gran globus tàctic blanc està detingut sobre la línia fronterera.

Després de rebre els corresponents consells de seguretat, la comitiva periodística recorre els carrers buits acompanyada de dos residents que han vingut expressament per explicar a la premsa el que va passar aquell terrorífic matí. Un d’ells, Benny Vainer, porta penjat un fusell d’assalt i explica que aquell dia no tenia por per ell, sinó pels seus tres fills, i que es va concentrar a enfrontar-se als combatents de Hamàs amb la intenció d’allunyar-los de la seva família. “La meva màxima preocupació era que, si jo moria, els terroristes no trobessin la meva família, que era al refugi”, diu.

Al moixav hi vivien 892 persones, unes 300 famílies. Eren dos quarts de set del matí quan el guarda de seguretat de la comunitat va veure sis paramotors que sobrevolaven el mur que la separa de Gaza i va poder donar l’alarma. Alerta que va servir també per prevenir quibuts propers. En total van arribar 40 membres de Hamàs a Netiv Haasara, els sis que ho van fer per l’aire i la resta en cotxes i motos. Amb armes automàtiques, granades i llançacoets van matar 17 veïns.

Vainer i la seva família es van salvar, com Hila Fenlon, l’altra resident que ens acompanya. “Som afortunats”, diu Fenlon abans de criticar el Govern. “Els líders polítics del meu país són responsables de la meva seguretat i van fallar; han de dimitir”, assegura. “Educo els meus fills en la pau, perquè estimin tothom i siguin feliços; ells juguen a la PlayStation, no vull que vegin el meu fusell”, afegeix per la seva part Vainer, amb to de resignació.

Inesperadament, el responsable militar de la visita crida una ordre seca: “Tots a terra, tots a terra!”. I els periodistes ens tirem a terra, amuntegant-nos al costat del mur baix d’un parterre o a qualsevol racó del carrer, amb les mans al cap, aguantant la part posterior del casc, com ens han explicat abans. Les armilles antibales fan una mica més còmode el sobtat contacte amb l’asfalt. Deu, quinze, vint interminables segons. Se senten diverses explosions sobre els nostres caps. L’ Iron Dome –la Cúpula de Ferro, el sistema antimíssils israelià– ha funcionat. Ha passat el perill.

El grup s’atura en una casa completament destruïda. Incendiada. Era de fusta i només en queda l’estructura metàl·lica. Els terroristes la van atacar amb un coet i van assassinar el matrimoni Inon. La Bilha, de 75 anys, i en Yakovi, de 78. Tots dos progressistes, pacifistes i molt solidaris amb els palestins. El seu fill, Maoz Inon, de 48 anys, també és activista per la pau i s’ha fet popular a Israel perquè fa més d’una setmana es va instal·lar amb una tenda de campanya davant del Parlament, a Jerusalem. Malgrat la violenta mort dels seus pares, en Maoz demana posar fi a la guerra.

La Bilha era artista i algunes de les seves obres de ceràmica han sobreviscut al jardí incendiat, el seu museu particular. Intactes, unes gallines de ceràmica observen els reporters al costat d’uns arbres morts però encara carregats amb aranges cremades - Robert Mur a la vanguardia. 

A la banda israeliana també hi ha víctimes innocents. No es tracta de justificar la barbàrie de la massacre d'Israel a Gaza, és injustificable, però també cal deixar constància d'aquest cas, d'aquests danys col·laterals d'aquesta guerra absurda, com totes les guerres, només que aquesta es produeix davant la indiferència de la comunitat Mundial.