Ja durant la pandèmia, les petites manifestacions, boicots i desobediències al centre de Madrid van anunciar el que està passant ara a la capital. Està cristal·litzant des de baix un moviment social nacionalista. Recorda moltíssim el procés. Els grans partits de dreta, PP i Vox, hi influeixen. Si Díaz Ayuso n’és la figura emergent, Aznar n’és l’autoritat moral. Va donar el tret de sortida de les mobilitzacions.

Però, desbordant els estrets marges de la militància partidista, una suma considerable d’organitzacions civils estan incorporant a aquest nou moviment moltes persones que fins ara no s’havien compromès activament en política. Si en els vespres moguts de Ferraz hi abunden els grups neofranquistes i tradicionalistes, la impressionant manifestació de dissabte va tenir un accent més moderat, amb apel·lacions liberals, de defensa de la democràcia i dels valors constitucionals. Com el procés, l’amalgama madrilenya és molt transversal.

La tria dels portaveus de la gran manifestació de Cibeles reflectia la voluntat d’anar encara més enllà: aproximar el naixent moviment nacionalista als sectors d’esquerra que amb la seva mobilització van alçar, en les eleccions del 23 de juliol passat, el mur de contenció contra el govern de PP i Vox que les enquestes donaven per fet. Trapiello, Ovejero, Boadella i Savater són personalitats culturals d’indiscutible vàlua; alguns d’ells amb vincles amb l’antifranquisme. També va ser molt intencionada la tria de Júlia Calvet, filla d’uns pares independentistes. Assegurats els sectors d’extrema dreta, el moviment espanyolista busca ara se­duir les esquerres i obrir espai a Catalunya per posar contra les cordes la precària majoria de Sánchez que pretén aprovar l’amnistia.

Sembla que el procés no s’acabarà amb l’amnistia, només canviarà de seu. Fernando Savater (abans d'embogir, filòsof i persona lúcida) va dir dissabte que “la resistència” contra el pacte de govern i l’amnistia tot just acaba de començar i va abanderar un concepte que a Catalunya és molt familiar: “la desobediència”. Va proclamar, també, que els ciutadans no són “serfs” sinó “lliures”. És inevitable associar aquests conceptes als valors que abanderava el moviment que va fer possible el procés: llibertat, dignitat, desobediència.

Com el procés, la resistència espanyolista s’anirà fent forta amb grandioses manifestacions com la del dissabte. Com el procés, rep suport institucional (Comunitat de Madrid). Com el procés, respon a una formidable aliança de mitjans públics i privats. Fins i tot ha estat tutelada per intel·lectuals, tal com va passar amb les manifestacions catalanes (Sala Martín, Rubert de Ventós, Cardús, Llach: l’amplíssim ventall ideològic inicial). Ara les manifestacions que apleguen famílies amb nens comencen a fer-se a Madrid, cosa que, pel que es veu, és compatible amb els talls de carrers i autopistes, i amb una agitació nocturna nerviosa i intimidatòria. Allò que era condemnable a Barcelona, a Madrid esdevé comprensible.

El procés de Madrid s’inicia com un relat alhora antagònic i paral·lel al de Barcelona. Com el procés català, el de Madrid parteix d’una visió apocalíptica (Sánchez farà desaparèixer Espanya!), té clars components parareligiosos (la buidor del món contemporani afavoreix les passions identitàries) i respon a una voluntat de representar al carrer el “bon poble”, en oposició als traïdors que destrueixen la nació emparant-se en les institucions de manera il·legítima, abusiva i insuportable. En contra del que podíem pensar, el procés no s’acabarà amb l’amnistia, només canviarà de seu. Antoni Puigverd a la vanguardia, encara que el pare del palabro procés, la procesistsació de Madrid té l'autoria del filòsof Bernat de Dedéu en ser el primer que la va emprar.