Perdoneu, però algú ho havia de dir. Ja n'estic fins als collons dels altres, que no - encara - de nosaltres. Però és que no veuen que tot aquest esperpent esgota al personal, que desencisa i avorreix, sembla la broma infinita de David Foster Wallace, i fa que perdis la fe l'esperança i la caritat. No deixa de ser curiós, que la unitat d'Espanya s'ha mantingut gràcies al Psoe, així com la monarquia. Deia Wilde que era més fàcil destruir que crear, i el cas és que mentre el PSoe ha creat, el PP només ha estat capaç de destruir. Ja ho deia el ministre presumptament corrupte Cristobal Montoro: “Que caiga España, ya la levantaremos nosotros”. I és important i cal aclarir els conceptes, el felón, com li diuen a Sánchez, no és el més mentider dels Presidents del Govern Espanyol. De fet, les dues mentides més grans, les més terribles les va dir José María Aznar López quan presidia el Govern, en dir que l'atemptat de l'11M era obra d'Eta, malgrat que sabia no ho era, i una altra mentida encara més greu, quan va dir "creanme les estoy diciendo la verdad, en Iraq hay armas de destrucción massiva. O quan negociava amb l'exèrcit basc d'alliberament, mentre parlava català a la intimitat.

Contra el bé i contra el mal, contra les pretensions de l'un i de l'altre,  només tenim una defensa, la ironia, deia Fuster. I d'Ironia i hemeroteca tira Josep Martí Blanch en aquest article...

"Amb la tornada de Junts al terreny de joc de la política espanyola, Carles Puigdemont empata a pragmatisme amb Oriol Junqueras per tancar definitivament el marc mental de l’1- O. El sobiranisme sencer, utilitzant el barem que han fet servir aquests últims anys alguns dels inquisidors de Junts per referir-se als republicans, ja pot ser catalogat en conjunt com a traïdor a la causa que diu que defensa. Cal suposar que aquestes veus junteres tan pures, que fa anys que assenyalen com a acovardida i mesquina qualsevol vel·leïtat pragmàtica, acabaran votant en contra de l’acord amb el PSOE en la temptativa de consulta referendària a la militància per la via ràpida que els junters organitzaran per validar el pacte. 

O potser no. Perquè l’organicisme i les prebendes canvien caràcters i idees. Si Gabriel Rufián només s’havia d’estar 18 mesos al Congrés, els que es requerien per fer la independència quan ERC encara afirmava que creia en els follets i les fades, no hi ha cap inconvenient perquè Laura Borràs continuï presidint Junts o Aurora Madaula continuï de vicepresidenta del Parlament pel mateix partit, ara que la seva formació també accepta dedicar-se a les coses de l’autonomisme i a facilitar la governabilitat d’ Espanya. Encara que totes dues, només per posar-ne dos exemples, hagin de menjar-se una rere l’altra i sense amanir la tirallonga sencera d’arengues amb què assenyalen des de fa tant temps propis i estranys per tous.

Qui va mentir i qui simplement es va doblegar a les circumstàncies?. No són cap excepció. I tampoc no resulta excessivament vergonyós. La mutació d’opinions encaixa perfectament en la definició de política –també del periodisme d’anàlisi– que proposem a continuació: l’activitat en què el pas dels dies, els mesos i els anys acaba deixant tots els culs a l’aire. No hi ha excepcions. S’ha d’afegir, per no faltar a la veritat, que no hi ha cap misèria a ajustar les conviccions al principi de realitat, ja que sense aquesta capacitat d’evitar l’enrojolament quan un s’enfronta a l’hemeroteca l’activitat democràtica seria impossible. No hi ha millor eina de treball en democràcia que tenir un bon fetge. Vegeu si no aquest breu recorregut per la història de la presidència del govern: entrar a l’OTAN havent promès el contrari (Felipe González), pactar amb els nacionalistes després d’acusar-los de tots els mals (José María Aznar), reunir per la via d’urgència el Congrés per anunciar la retallada més gran de la història negant fins al dia abans l’existència d’una crisi econòmica (José Luis Rodríguez Zapatero), apujar impostos el primer dia de govern després de passar-se la campanya prometent abaixar-los (Mariano Rajoy) o indultar primer i amnistiar després els líders del procés independentista després de negar per activa i per passiva aquesta possibilitat (Pedro Sánchez). Qui va mentir i qui simplement es va doblegar amb més o menys entusiasme a les circumstàncies? Política! I entre les seves regles la que determina que entre el dir i el fer sempre hi ha la cadira de lloguer.

Vivim dies de grans paraules i optimistes projeccions. La Corona ha presentat la seva hereva amb èxit de públic i crítica, Pedro Sánchez creu que Catalunya està a punt per al retrobament total, Yolanda Díaz ens ha promès treballar menys guanyant el mateix, Puigdemont somriu assegut al sofà sota la foto de l’1- O i a més el bon temps ens acompanya. No serem nosaltres qui posarem aigua al vi. Però la meitat de les sigles amb representació política al Congrés van plantar la futura reina, els pactes amb el sobiranisme s’estan construint sobre el fang de la conjuntura, només podrem treballar menys cobrant el mateix quan millori la productivitat i el fred és a prop. Això per no referir-nos a la debilitat del futur govern que ja s’albira a l’horitzó. Per canviar Espanya, si de debò aquest fos l’objectiu de la legislatura, es necessita una mica més que una majoria parlamentària frontista. Així doncs, compte amb les expectatives. A Catalunya ja hi tenim experiència. Vam declarar la independència amb setanta vots a favor sobre un total de 135".