El 2002, durant una visita a Ramal·lah, el Nobel de Literatura portuguès José Saramago va comparar les condicions de vida dels palestins a Cisjordània amb l'extermini de jueus a Auschwitz. Aquest extraordinari comentari va provocar un escàndol internacional, però Saramago va afirmar que, com a intel·lectual, era el seu deure «fer comparacions emocionals que sacsegin la gent perquè comprengui».
Tot i això, Saramago no va ser el primer (i segurament tampoc serà l'últim) a condemnar les accions de l'Estat jueu invocant l'intent de l'Alemanya nazi d'aniquilar el poble jueu. A l'últim volum d'Un estudi de la història (1961), l'historiador britànic Arnold J. Toynbee afirma que, a través del sionisme, «els jueus occidentals han assimilat la civilització gentil occidental de la pitjor forma possible. Han assimilat el nacionalisme i el colonialisme occidentals». Segons la seva opinió, «la confiscació de cases, terres i propietats dels 900.000 àrabs palestins esdevinguts refugiats» estava «en el mateix nivell moral que els pitjors crims i injustícies que van cometre els últims quatre o cinc segles els conqueridors i colonitzadors gentils de l'Occident europeu a ultramar».
Totes aquestes afirmacions són absurdes: equiparar els crims de l'Occident gentil amb la civilització gentil occidental; donar a entendre que la majoria dels jueus europeus que van emigrar a Israel eren nacionalistes, conqueridors i colonitzadors, en comptes de refugiats que fugien de pogroms i genocidis; i intentar establir una equivalència moral entre la confiscació de terres i propietats palestines (per censurable que sigui) i la violència extrema dels colonitzadors occidentals contra pobles no occidentals. Només cal esperar que Toynbee no estigués pensant també en els crims de l'Alemanya nazi.
Tot i que la història és plena de matances massives, no hi ha res que es compari amb l'intent dels nazis d'eradicar tot un poble, sobre la base d'una ideologia racista grotesca. Equiparar això amb altres formes de violència, sigui per malícia o pura ignorància, com quan el congressista nord-americà Warren Davidson va comparar la vacunació obligatòria contra la Covid amb l'Holocaust, no només és erroni sinó també destructiu. Aquestes comparacions trivialitzen una vegada i una altra les atrocitats comeses contra els jueus en les dècades de 1930 i 1940 i distorsionen la nostra comprensió dels esdeveniments actuals.
Així i tot, s'han tornat a fer servir analogies amb l'Holocaust per descriure els tràgics esdeveniments que tenen lloc a Gaza. En una conferència de premsa conjunta amb el canceller alemany Olaf Scholz, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va catalogar Hamàs com els «nous nazis». Va assenyalar que «el salvatgisme que hem vist, perpetrat per assassins de Hamàs sortits de Gaza, equival als pitjors crims contra jueus des de l'Holocaust».
No hi ha dubte que els comentaris de Netanyahu reflecteixen l'opinió de molts israelians. He sentit a dir a un crític israelià de Netanyahu que la situació actual és com la del 1940, i que la guerra contra Hamàs és una «guerra contra el mal» que s'ha de guanyar mitjançant «l'eliminació total» de l'enemic. Però l'horrible matança de més de 1400 israelians per part de Hamàs el 7 d'octubre s'assembla més per la seva escala a un pogrom brutal que a l'aniquilació gairebé total del call europeu.
Que el despietat atac de Hamàs hagi commocionat al fons els israelians és totalment comprensible. La motivació principal per a la fundació d'Israel va ser crear un refugi segur per als jueus i donar protecció a una minoria que va patir segles de persecució. La popularitat de Netanyahu gira al voltant de la promesa d'evitar l'assassinat de jueus. I diverses generacions de líders israelians han invocat la idea d'Israel com a bastió contra un segon holocaust.
Que els palestins hagin hagut de patir pel desig dels jueus de sentir-se segurs en un Estat propi és una tragèdia que David Ben-Gurion, fundador de l'Israel modern, ja havia vist venir el 1919. Només dos anys després de l'anunci del suport del govern britànic a la creació d'«una llar nacional per al poble jueu» a Palestina, Ben-Gurion va observar: «No hi ha solució. Volem que Palestina sigui nostra, com a nació. Els àrabs volen que sigui seva, com a nació. No m'imagino un àrab mostrant-se d'acord que Palestina pertanyi als jueus».
Des de llavors, hi ha hagut molta violència, errors de càlcul i mala fe des de les dues parts. Igual que Ben-Gurion abans que ell, Netanyahu creu que el conflicte no es pot resoldre, només administrar. Va pensar que podria mantenir el control sobre els palestins i garantir la seguretat d'Israel, apel·lant a sembrar la divisió política entre els palestins i garantir la seguretat d'Israel, apel·lant a sembrar la divisió política entre els palestins, estendre els assentaments jueus a Cisjordània i llançar ofensives militars periòdiques a Gaza. Aquesta estratègia va ser un fracàs rotund, però traçar paral·lelismes entre les accions del govern israelià i les de l'Alemanya nazi és fal·laç i gairebé sempre expressió d'antisemitisme.
Però al mateix temps, la insistència de la direcció israeliana a presentar la guerra contra Hamàs com un combat existencial entre el bé i el mal no farà res més que empitjorar les coses. El mal és un concepte que pertany a la metafísica, no a la política. Com va dir el mateix Ben-Gurión, el conflicte palestino-israelià és abans de res una qüestió de terra i sobirania. I aquesta classe de disputes demana solucions polítiques.
Però mentre la direcció israeliana vegi l'entrada d'Auschwitz després de cada cas d'hostilitat palestina, no hi haurà solució que serveixi, només valdrà la dominació total.
El mateix val per als palestins. Mentre es vegin els israelians com a malvats «colons colonialistes» i se'ls compari amb els nazis, atacs terroristes horribles com els del 7 d'octubre s'exalçaran quins actes valents i necessaris de resistència. Ja amb el cicle traumàtic de violència terrorista i venjança brutal, és difícil que s'arribi a una solució política. Però en aquest context d'una guerra contra el mal, serà impossible. Ian Buruma a la vanguardia,.
Cada dia que passa ho tinc més clar. Al final, de tan clar, ja em fan mal els ulls.
Al principi em costava decantar-me per uns o altres. Ara ja no. I no, perquè em caiguin simpàtics
En una guerra tots són antipàtics.
El resum dels fets de Buruma ve a dir el que en certa manera tothom sap, el conflicte està enquistat i no té solució, ni ganes de solucionar-lo per cap de les dues parts.
La política es: muerto el perro, se acaban las pulgas. Con la escusa de que el perro (Palestina) tiene pulgas (Hamas), nos cargamos al perro, se acaban las pulgas, quitamos la casa del perro y así de pasada, tenemos más jardin (Israel)
Mientras el sionismo internacional, dio estructura de estado a lo que hoy es Israel, no ocurre lo mismo a lo que se viene en llamar Palestina, que realmente no existe ,tal es así que si Israel desapareciera y echaran a todos los judíos(que no ocurrirá nunca),todo el terreno sería ocupado por jordanos, libaneses, sirios....que se pelearían por añadir terreno.
Los habitantes de Cisjordania(árabes musulmanes y árabes cristianos), nada tienen que ver con los de Gaza. Por supuesto nada con los árabes musulmanes que habitan en Jerusalén, que tienen pasaporte israelí, con los mismos derechos que los israelíes judíos .Todos estos grupos de árabes tienen diferentes intereses y nivel económico. Un musulmán israelí(con su pasaporte israelí),con todos sus derechos sociales, salud, enseñanza ,puestos de trabajo, nunca querrá ser un musulmán cisjordano ,ni loco uno de Gaza sin ningún derecho social y con Hamas mandando.
Lo más parecido: un musulmán ceutí, ni loco quiere ser marroquí(se dicen hermanos, pero con la boquita cerrada).Tiene su DNI español, los mismo derechos que uno cristiano y se sienten españoles y "caballas". Hice la mili en Ceuta
Saludos.
Mi hermano también hizo la mili en Ceuta. Cuando más indaga uno, más complejo es este asunto de Israel y Palestina. de una complejidad que hace imposible que se llegue a solucionar de manera satisfactoria para ambas partes. A no ser..... que ocurriera un milagro, pero los dioses hace tiempo que se han olvidado de hacer nuevos milagros, viven de la renta de los de antes. Los dioses, como nosotros se han adocenado.
Saludos.