LA TERRA I LA LLUNA 1.11.23

Un equip multidisciplinari de científics ha descobert dues regions “anòmales” a l'interior de la Terra que atribueixen a les restes de la col·lisió que fa uns 4.500 milions d'anys va formar la Lluna. L'anàlisi d'aquest fenomen planteja la hipòtesi que un protoplaneta (una mena d'”embrió” de planeta conegut com Theia) va col·lidir amb la “proto-Terra” (Gaia) fa uns 4.500 milions d'anys, cosa que hauria donat lloc a la formació de diferents regions al mantell terrestre. Aquesta noticia que donen a el periódico, entre altres mitjans, m'ha recordat Hans Hörbiger, i la seva teoria de les quatre llunes:

Els nazis van donar fe de les doctrines del Gel etern i la de la Terra còncava. L'enginyer austríac Hans Hörbiger  va ser el creador de la doctrina del Wel o Welteislehre, és a dir, doctrina del gel etern.

Va estudiar a l'Escola de Tecnologia de Viena i va realitzar pràctiques a Budapest. Va ser projectista a la fàbrica de màquines de vapor i especialista en compressors. El 1894 va inventar un nou sistema de claus per a bombes i compressors i va vendre la patent a societats alemanyes i nord-americans obtenint una gran fortuna.
Hörbiger sentia apassionament per les aplicacions astronòmiques dels canvis d'estat de l'aigua-gel, líquid i vapor-, les quals havia hagut d'estudiar per exercici de la seva professió. Sobre aquesta base va pretendre explicar tota la cosmogènesi i tota l'astrofísica. El mateix referia que sobtades il·luminacions i intuïcions brillants li havien obert les portes d'una ciència nova.
En una carta a un amic enginyer explica que va tenir una revelació quan sent un jove enginyer, va observar un dia una onada d'acer fos sobre la terra mullada i coberta de neu, la terra esclatava amb cert retard i gran violència.
La Welteislehre explica que en el cel hi havia un cos enorme amb una elevada temperatura milions de vegades més gran que el nostre actual Sol super-sol va xocar amb un planeta gegant constituït per gel còsmic i aquest planeta de gel va penetrar en ell. Res va passar durant centenars de milers d'anys, fins que el vapor d'aigua va fer que tot esclatés. Alguns fragments van ser projectats tan lluny que es van perdre en l'espai gelat. Altres van tornar a caure sobre la massa central on s'havia originat l'explosió.
I altres van ser llançats a una zona intermèdia convertint-se en els planetes del nostre sistema solar. Hi havia 30 d'ells, són blocs que a poc a poc s'han anat cobrint de gel. La Lluna, Júpiter, Saturn són de gel, els canals de Mart són escletxes de gel. Només la Terra no està dominada pel fred, hi segueix la lluita entre el gel i el foc.
A una distància igual a tres vegades la de Neptú, es trobava en el moment de l'explosió, un enorme anell de gel i allà continua. És el que els astrònoms anomenen Via Làctia, perquè algunes estrelles semblants al nostre Sol, en l'espai infinit, brillen a través d'ella.
Les taques que s'observen en el Sol que canvien de forma i de lloc cada 11 anys són produïdes per la caiguda de blocs de gel que es desprenen de Júpiter. Júpiter tanca la seva òrbita al voltant del Sol cada 11 anys.
A la zona mitjana de l'explosió, els planetes del sistema al qual pertanyem obeeixen a dues forces: la força primitiva de l'explosió que els allunya i la força de la gravitació, que els atrau a la massa més forta situada a la seva proximitat. Aquestes dues forces no són iguals. La força de l'explosió inicial va disminuint, perquè l'espai no està buit, sinó que hi ha en ell una matèria tènue composta d'hidrogen i vapor d'aigua.
A més, l'aigua que arriba al Sol omple l'espai de cristalls de gel. D'aquesta manera la força inicial de repulsió es veu cada vegada més frenada. Per contra, la gravitació és constant. Per això cada planeta s'acosta més al pròxim que l'atreu, s'acosta traçant cercles aparents al seu voltant, en realitat descriu una espiral que es va encongint. Així tard o d'hora cada planeta caurà en el més pròxim i tot el sistema acabarà per caure en forma de gel en el Sol...

... Aleshores es produirà una nova explosió i tot tornarà a començar.

La Terra ha captat per torns 4 masses de gel còsmic, aquestes han anat girant en espiral al voltant de la Terra acostant-se cada vegada més i caient sobre nosaltres. És a dir, hi ha hagut 4 llunes i l'última d'elles és la nostra lluna actual. Tota la història del nostre planeta, l'evolució de les espècies i la història humana troben la seva explicació en aquesta successió de llunes en el nostre cel.
Quan cau la lluna, esclata abans de tocar-nos, girant cada vegada més ràpid, transformant-se en un anell de roques, gel i gasos igual que Saturn. Aquest anell cau sobre la Terra recobrint circularment i fossilitzat tot el que es troba sota d'ell, només es formen fòssils en el moment en que cau aquest anell.
Per això s'ha pogut registrar una època primitiva, una secundària i una terciària. Com que es tracta d'un anell, només tenim testimonis molt fragmentaris de la història de la vida a la Terra. Aquesta caiguda de les llunes permet imaginar les transformacions dels éssers vius en el passat i preveure els venidors.
Quan les llunes s'han acostat a una distància de 4 a 5 radis terrestres la gravitació canvia considerablement i això determina transformacions en la mida dels éssers, ells creixen en funció del pes que poden suportar. Hi ha un període de gegantisme en el moment que el satèl·lit se'ns acosta, mutacions brusques, els raigs còsmics són més poderosos.
A finals del període primari apareixen enormes vegetals i insectes gegantins. A finals del secundari apareixen els dinosaures gegants. Els éssers alleujats del seu pes s'erigeixen, les caixes cranianes s'eixamplen, les bèsties aixequen el vol, a finals del secundari apareixen els mamífers gegants, potser els primers homes, creats per mutació. Apareix el nostre avantpassat gegant, fa uns 15 milions d'anys.
Aquests gegants eren savis i bons, mesuraven uns 12 m d'alt. Se li suposen grans poders de comunicació telepàtica, civilitzacions basades en el model de centrals d'energia psíquica i material.
La segona lluna s'acosta més i esclata caient l'anell, no hi ha cap lluna en el cel. Sobreviuen alguns exemplars de les mutacions gegants produïts al final del període secundari, subsisteixen disminuint de proporcions. Encara hi ha gegants que es van adaptant.
Quan apareix la tercera lluna ja s'han format els homes ordinaris, més petits, menys intel·ligents, els nostres veritables avantpassats. Els gegants que van sobreviure són els que civilitzen els homes petits.
Totes les llegendes, religions i tradicions des de Grècia a la Polinèsia, des d'Egipte a Mèxic i a Escandinàvia, refereixen que els homes van ser iniciats per gegants. La civilització, moral, espiritual i potser tècnica arriba al seu apogeu sobre el globus.
La tercera lluna es va acostant, els mars pugen, totes les aigües atretes per la gravitació del satèl·lit, els homes es dirigeixen a les muntanyes amb els gegants, els seus reis. Tots dos creen una civilització marítima mundial, la qual s'identifica amb la civilització Atlàntida.
És l'època de les construccions megalítiques, les ruïnes de Tiahuanaco. Els atlants en naus perfeccionades donen la volta al món i connecten quatre grans centres: Nova Guinea, Mèxic, Abissínia i el Tibet. Tot això explica les similituds existents entre les més antigues tradicions que registra la humanitat. S'estén la civilització per tot el globus. Havien dos Atlàntides, una la dels Andes-Tiahuanaco-i una altra a l'Atlàntic nord la que descriu Plató.
Cau la tercera lluna, l'aigua baixa, els oceans es retiren, l'aire s'enrareix, se'n va la calor. L'Atlàntida no mor empassada per les aigües sinó perquè es retiren d'ella. Les naus són arrossegades i destruïdes, manca l'aliment que portaven de l'exterior, moren milions d'éssers, els savis i la ciència desapareixen, l'organització social s'ensorra. Els supervivents només poden baixar a les planes pantanoses. Ha acabat el regne dels reis gegants, els homes sobre els quals regnaven s'han convertit en bruts.
Després de 12 milions d'anys la Terra capta la seva quarta lluna, l'actual. El nostre planeta s'infla en els tròpics. Els mars del nord i del sud aflueixen cap a la meitat de la Terra i recomença les edats glacials del nord. La segona Atlàntida, la de l'Atlàntic nord és empassada per les aigües. Ve el Diluvi que descriu la Bíblia. Els gegants vius degeneren, lluiten entre si, combaten homes i gegants. Es parla de les llegendes d'Urà, Saturn, de David i Goliat. A la Bíblia es citen temes sobre gegants, Nombres 13:33 i Job 26:5.
Així l'home ha quedat sol, abandonat, a degeneració. Una civilització humana, humanista, la civilització judeo cristiana, minúscula i residual.
Però ens acostem a una altra edat, tornaran les mutacions, tornaran els gegants. Estem en el quart cicle. Durant mil lennis sense lluna apareixen les races nanes que degeneren i sense prestigi, els animals que s'arrosseguen, com la serp que evoca la caiguda. Durant les llunes altes existeixen les races mitjanes. Abans de caure les llunes, giren al voltant de la Terra creant condicions diferents en aquells llocs que no estan sota de la seva trajectòria per la qual cosa la Terra ofereix un espectacle variat, després de diversos cicles lunars: races en decadència, races que s'eleven, éssers intermedis, degenerats i aprenents de l'avenir, precursors de les futures mutacions, esclaus de l'ahir, nans de les antigues nits i senyors del demà.
El futur, després de mil·lennis sense satèl·lit, el planeta Mart es ens aproparà, però és molt gran per a ser capturat, per a que giri al nostre voltant, vorejarà el nostre planeta, ens arrencarà la nostra atmosfera i es dirigirà cap al Sol fins a caure en ell. Els nostres oceans s’agitaràn en remolí i bulliràn, inundant-ho tot i l'escorça esclatarà.
El nostre planeta mort seguirà girant en espiral i serà assolit pels planetoides gelats i es convertirà en una immensa bola de gel que al seu torn es dirigirà contra el Sol Després de la col·lisió, vindrà la calma, el vapor d'aigua s'anirà acumulant durant milions d'anys, fins que un dia es produirà una nova explosió i altres creacions en l'eternitat de les forces ardents del Cosmos.

No va tenir excessiu crèdit aquesta teoria de Hans Hörbiger, però de totes les que tenia, aquesta és la mes raonable i fascinant. Tret de 'El Retorno de los Brujos' de Louis Pawels i Jacques Bergier.