Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada? - Antonio Machado.

La hipèrbole és un recurs literari que consisteix a exagerar allò de què es tracta. I la veritat és que la dreta la manega com ningú. De fet, en tres mesos hem passat de sentir que “Espanya es trenca” a “la democràcia perilla”. Com si aquest país fos un gerro de porcellana fina a la gàbia dels elefants i la democràcia, un castell de cartes un dia de tramuntana. I és clar que els seus dirigents saben que no és només una exageració, sinó sobretot una falsedat, però també són conscients que així sembren la llavor de la por i, de vegades, de la ira. - Màrius Carol. L’acord per l’amnistia podria haver-se vist com un acte de magnanimitat de l’Estat, però s’està desqualificant pel que suposa de renúncia. Així que, com escrivia ahir Antoni Puigverd, Espanya estarà encara més dividida i més crispada del que ja ho estava. Ningú ja no recorda la campanya que van fer els mateixos apologistes de l’apocalipsi amb la concessió dels indults, sense reconèixer mai que havia asserenat la societat catalana i havia aconseguit debilitar l’independentisme.

En tres mesos, hem passat de sentir que “Espanya es trenca” a “la democràcia perilla”. La política d’aquest país no sap viure sense la crispació, que sembla la gasolina per mantenir-lo en agitació constant. També l’esquerra sembla haver-se acomodat a aquest discurs catastrofista, potser perquè poques coses cohesionen tant els propis. No hi ha res que uneixi tant com els atacs desfermats. Però les hipèrboles les carrega el diable o els assessors àulics, que pel que fa al cas és el mateix.

Un país ha de poder debatre sobre qualsevol assumpte sense apel·lar a la tragèdia, també sobre l’amnistia. Sobretot al Congrés, on es podrà argumentar a favor o en contra i conèixer a què renuncien o no i els que surten beneficiats amb la mesura. No fos cas que ens passés com a Gabriel García Márquez que, a 'Vivir para contarla', recorda un neguit personal sobre un personatge que l’impedia dormir per la ràbia d’estar-hi pensant, “però el que més ràbia em feia era que, com més ràbia sentia, més hi pensava”. Fins i tot un home assenyat com Feijóo ha proclamat dramàticament a València que “ningú no ens arrabassarà la dignitat, la llibertat i la igualtat”. La part bona de les hipèrboles és que de tant repetir-les ja no impressionen. La dolenta és que deixen ferides pel camí.