La ministra d’Interior del Regne Unit, Suella Braverman, ha anunciat més mà dura amb les persones que dormen en tendes d’acampada al carrer. Les culpa d’enlletgir les ciutats per no voler renunciar al seu particular “estil de vida”. Ha generat una bona polèmica al seu país.

La cartografia de les ciutats globals és enrevessada perquè desborda els límits administratius. Així com hi ha una metròpolis turística transfronterera que té com a denominador comú el postureig, també hi ha una ciutat líquida que s’estén per Londres, Nova York, París, Madrid o Barcelona i que bé podria dir-se Vila Decathlon , perquè moltes de les tendes d’acampada que brollen en aquestes ciutats es compren en comerços d’aquesta marca. Les més senzilles costen 29,99 euros. Es desplacen fins al lloc més idoni una vegada muntades, així que són ideals per viure de portal en portal.

Aquestes concentracions de persones sense llar no són noves, però cada vegada n’hi ha més i resulten més visibles. A qualsevol ciutat del món. Molts dels que dormen al ras –o sota el fi polietilè de la tenda– són migrants sense sostre. La crisi climàtica i la inestabilitat política al Magrib i el Sahel han desencadenat un tsunami humà impossible de contenir amb tanques i barques patrulleres. La solució és desenvolupar polítiques de contractació a l’origen per aconseguir fluxos d’immigrants ordenats? És probable que sí, però per tenir èxit caldria actuar a gran escala, de manera coordinada amb tota la UE i amb una extraordinària capacitat d’adaptació als vaivens polítics als països del sud. És a dir, tota una quimera.

A més, als veïns migrants de Vila Decathlon s’hi afegeixen els locals expulsats per un sistema cada vegada més injust. La desaparició massiva de llocs de treball raonablement remunerats o l’alça indecent dels lloguers en tenen la culpa. Tenim l’exemple dels professors o sanitaris que en alguns municipis turístics han de dormir en un càmping. No li falta del tot la raó a la ministra britànica quan diu que, per a algunes persones, viure acampat és un estil de vida. Alguns col·lectius de joves expatriats s’han habituat a aquesta còmoda manera de malviure en l’espai públic. Serien la versió actual dels “indigents ociosos” a qui al·ludia Jane Jacobs a la seva preclara Mort i vida de les grans ciutats . Però Braverman perd raó la quan generalitza i evita mostrar la més mínima compassió per persones condemnades a la marginalitat per una combinació de desgràcies i males decisions vitals.

La solució del problema, si és que n’hi ha, només pot venir d’una acció combinada. Els ajuntaments han de començar a assumir que el repte no és conjuntural i augmentar tant les places d’allotjament temporal com les plantilles especialitzades que atenen aquest col·lectiu, i també afinar millor pel que fa a les normatives d’ús de l’espai públic. Mentrestant, als governs els correspon actuar contra les causes majors: l’ebullició climàtica, la fractura social que s’eixampla a ritme exponencial, les guerres i, aviat, la mort massiva de llocs de treball per culpa de la intel·ligència artificial (IA)...

Sense ànim d’aportar solucions, si no més aviat de minimitzar errors, la investigadora en ciència i ètica Margaret Mitchell va advertir dimecres al congrés Smart City Expo de Barcelona sobre els riscos de desenvolupar polítiques urbanes no inclusives de la IA. Va posar com a exemple el fet que s’hagi descobert que algunes aplicacions de conducció autònoma no reconeixen adequadament els nens que transiten pels carrers. Per a ella, és crucial que no es deixi ningú fora del relat. Una cosa és la diversitat (“hi ha gent diferent”) i, una altra, més rellevant, la inclusivitat (“tots intervenen”).

És a dir, Vila Decathlon no pot amagar-se sota la catifa per apaivagar males consciències. Per desgràcia –sobretot per als seus veïns– és una ciutat global que ha arribat per quedar-se. - lavanguardia.cat.