Avui, 9 de desembre, és el dia per tornar a les andanes de l'estació de Lviv, que van veure passar l'oficial nazi que coordinava l'Holocaust i l'estudiant jueu de Dret que encunyaria el terme genocidi. - Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire, la vanguardia.

Quan l’exèrcit rus va envair Ucraïna, una massa humana va omplir la molt austrohongaresa estació de Lviv. Buscaven trens per allunyar-se dels míssils. En aquella turbulència, el que més m’impressionava no eren els humans descol·locats davant de les vies, ni la boira que envoltava de nit l’estació art nouveau, ni l’alarma anti­aèria en la foscor de les torres. El que més m’impressionava era, com sempre, el pas del temps. Era l’espectre de dues persones que havien transitat, en el passat, per les mateixes andanes: el jerarca nazi que va coordinar la deportació dels jueus a Europa i l’estudiant jueu de Dret que uniria la paraula grega genos (estirp) amb la paraula llatina cide (matar).

Entre ucraïnesos, també milers d’estudiants de Medicina africans fugien d’una guerra salvatge de tribus blanques –les guerres més salvatges les fan sempre les tribus blanques– per les mateixes andanes per on abans van caminar Adolf Eichmann i Raphael Lemkin.

El trajecte per unir les dues paraules va començar quan Lemkin –de família jueva polonesa– va llegir, quan tenia dotze anys, la novel·la Quo vadis de Henryk Sienkiewicz i va quedar impactat per l’episodi de Neró llançant cristians als lleons. “Per què els cristians no van cridar a la policia?”, li va preguntar a la seva mare.

El trajecte va seguir als anys vint, quan Lemkin va descobrir la matança d’armenis que van cometre el 1915 els turcs (amb el silenci dels jueus otomans). Un crim que no tenia nom. I va continuar per l’estació de Lviv, on es va traslladar per estudiar Dret.

Europa va acabar esclatant, per les andanes hi van continuar passant trens i el 1942 van coincidir els dos trajectes.

Per una via de la història, Lemkin (refugiat als Estats Units) va trobar aquell any la paraula que buscava quan va unir genos i cide , genocidi. El crim de crims. I per l’altra via, Eichmann (el principal administrador del genocidi més gran de la història) va trobar consol just en aquesta estació tan familiar per a Lemkin.

Un consol que el jerarca nazi explicaria, el 1961, davant el tribunal que el jutjava a Jerusalem. Anava amb tren de Minsk a Berlín, i es va aturar a Lviv. Va confessar als jutges israelians que a Minsk havia contemplat com la SS disparava a un pou ple de jueus vius o morts, “la sang brollava com un guèiser..., no he vist mai res semblant”. Escenes execrables que, assegurava, van ennuvolar la seva ment durant el trajecte ferroviari i que només va trobar consol quan va arribar a l’estació de Lviv i va descobrir al hall –la vida és un vals– un memorial esculpit pel 60è aniversari del regnat de Francesc Josep.

“Quan el vaig veure, em va aclaparar l’alegria pels temps de l’emperador –va dir–, potser perquè havia sentit coses meravelloses dels meus pares sobre el seu regnat. Les figures estaven gravades a la paret de l’estació, i van foragitar els terribles pensaments que no em podia treure del cap des que vaig sortir de Minsk”. Amb nostàlgia de Sissi emperadriu, Eichmann va dir en la seva defensa que només complia ordres. Però de Lviv va anar a Berlín i a Auschwitz, per continuar dirigint crims encara sense nom. 

Lemkin ja havia encunyat la paraula, però no la publicaria fins al 1944, al seu llibre El poder de l’ Eix a l’Europa ocupada. Una paraula que no apareixeria en cap de les 190 pàgines de la sentència de Nuremberg (1945-1946). Tots els jerarques nazis condemnats ho van ser per crims de guerra i contra la humanitat. No per genocidi.

“El dia més negre de la meva vida”, va lamentar (49 familiars seus havien estat assassinats a l’ Holocaust).

A partir de llavors, Lemkin no va fer cap altra cosa que ser pesat. Recorria els passadissos de l’ONU i aturava periodistes i delegats de nacions per convèncer-los que s’havia de tipificar el genocidi de qualsevol poble. Sense diners, ni oficina, ni assistents, esperava durant setmanes assegut davant dels despatxos d’ambaixadors per agafar-los al vol. Els guàrdies de l’ONU el deixaven passar i ell portava el seu entrepà. Se’l treien del damunt quan li preguntaven amb escepticisme: “ Un tros de paper aturarà un nou Hitler?”.

Fins que el 9 de desembre del 1948 –avui fa 75 anys– Lemkin es va asseure en un racó de Chaillot, a París, per plorar en solitud: l’Assemblea General de l’ONU acabava d’adoptar en aquest palau la convenció contra el Genocidi. Lemkin va continuar durant anys als passadissos de l’organització mundial per suplicar a país rere país, a delegació rere delegació, que s’adherissin a la Convenció. Més enllà del dolor jueu: allà hi era ell –les andanes són infinites– treballant amb països colonitzats per l’home blanc per denunciar l’ assassinat d’estirps .

No va arribar a veure cap condemna pel crim a què va posar nom. La primera sentència per genocidi va ser a Eichmann, el nazi que va passar amb nostàlgia per l’estació de Lviv, penjat el 1962. Lemkin havia mort poc abans, l’agost del 1959, en un hotel de Nova York. Pobre. En solitud. Al seu enterrament hi van anar set persones.

Avui és el dia per recordar-lo. Perquè avui, 9 de desembre, és el dia internacional per a la Commemoració i Dignificació de les Víctimes del Genocidi. Avui és el dia per tornar a les andanes de la bella estació ucraïnesa per on, a la recerca de la paraula, ell va transitar com a estudiant de Dret. Unes vies sense destinació final, perquè sempre –ell ho sabia– hi haurà qui li negui aquesta paraula. [Putin, per exemple, que ha prohibit un article que va escriure el 1953 sobre l’ Holodomor, el genocidi estalinista per fam de milions d’ucraïnesos].