El fet de desaparèixer de les xarxes i no contestar els missatges de WhatsApp, en cas d'aïllar-te de tot, farà que segurament t'arribin missatges preguntant si estàs bé. El més curiós és que pocs et trucaran per telèfon. Potser per por que contestis i resolguis els seus dubtes de no enfrontar-se a la paradoxa de per què, estant bé o malament, t'ho guardis per a tu, quina excentricitat és això de tornar a la teva intimitat. La privadesa s'aconsegueix tancant portes. La intimitat és una altra cosa. Sempre és una altra cosa. La pots aconseguir tancant els ulls. Però, i la felicitat? Com s'hi arriba?
S'ha escrit i teoritzat molt sobre la felicitat. La felicitat és un sentiment agradable, de satisfacció, i també d'absència de patiment, va dir algú, encara que hi ha qui sostenia –com Punset– que la felicitat és l'absència de por; hi ha massa hedonista confós al mig. Deia Françoise a la Nàusea de Sartre, que la felicitat és un instant, un moment on tot és al seu lloc, on tot està bé. També hi ha qui diu que la felicitat és saber assaborir el plaer de les coses petites i no preocupar-se innecessàriament per les coses en general. I diuen els avis que la felicitat resideix a conformar-te amb allò que tens i a no desitjar res que no puguis assolir. Freud deia que hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota, l'altra ser-ho.
La felicitat pot ser la mirada tendra d'un nen, o escoltar el seu riure fresc, o potser una carícia, o potser mirar fixament els ulls de la persona estimada. La felicitat pot ser demanar-se molt un mateix i exigir poc als altres, i donar-se, sobretot donar-se, i també pot estar en l'amistat.
Un filòsof argumentava que el que no hagi posseït mai res, i malgrat aquest fet, hagi tingut tot el que necessitava, haurà estat molt a prop de l'estat de consciència que pot portar a la felicitat, i crec que aquest últim és el que més aproparia a allò que podríem entendre com a felicitat o estat de felicitat, en el bé entès d'un estat temporal, transitori, esmunyedís i volàtil.
Potser a la felicitat s'hi arriba com ens cantaba Serrat, per aquelles petites coses.
Como cuestión transcendente, la felicidad es efímera. Dura ese momento de llegada, y marcha.
ResponEliminaUna perdona con sentido común no puede ser feliz constantemente, luego entonces no nos preocupemos por ella.
Ayer vi un niño de no más de tres años chapotear en un pequeño charco en medio de la acera. En ese instante me sentí feliz. Me puse en el lugar del niño y sentí lo mismo que sentía él. Fue suficiente.
Y me siento feliz en instantes, como cuando me dicen que tal, o cual persona, se ha levantado sin dolor, o las cosas le van mejor, o ese día ha sido mejor que el anterior.
Son las pequeñas cosas cotidianas las que me dan fuerzas, por lo demás, sé de sobras que esto es una estafa y que con tres telediarios que me quedan no podré solventar nada.
Salut
Efímera seria la descripció correcte, l'instant que deia Francoise, on tot és al seu lloc, on tot està bé.
EliminaSalut.
Crec que definir la felicitat és difícil sense caure en els tòpics grapejats fins a l'infinit. Cadascú farà servir els que tingui més al cap perquè, en realitat, es pensa poques vegades en això i és més còmode tirar del tòpic.
ResponEliminaNo crec que la felicitat depengui de cap mena d'influència exterior, ja sigui per coses, o per relacions personals. Crec entendre que la felicitat és una cosa molt simple alhora que molt difícil: Es estar en pau amb un mateix, cosa que també podria ser un tòpic més; però això ja depèn de l'actitud que hom tingui sobre la mateixa afirmació. No és el mateix creure-s'ho i fer per aconseguir-ho, que només teoritzar-ho.
Segurament deu ser això; estar en pau amb un mateix, i afegiria, i no preocupar-se massa dels altres. Ben mirat la felicitat és un acte d'egolatria.
EliminaTotalmente de acuerdo. Las pequeñas y leves cosas. Aunque a veces el esfuerzo por algo más severo nos deja también un cierto grado de satisfacción. El absoluto felicidad, mejor olvidarlo. Las satisfacciones, el estar a gusto, el realizar algo que gratifica, el cariño de otros, los placeres circunstanciales, la duración de un arropamiento de familia, las amistades duraderas, el bienestar corporal...si hay en ello una permanencia, alterna o continua, ya es suficiente para sentirnos "felices", ¿no?
ResponEliminaEn el fondo depende del grado de exigencia, de felicidad que se plantee cada uno. Viene a ser aquello de, el que poco tiene con poco se conforma.
Elimina