El pessebre vivent de Vilavenut tindrà aquest any dues mares de Déu en comptes d'una. Aquest bonic poble del Pla de l’Estany té com a costum que cada Nadal hi participi una parella que hagi tingut recentment un fill. El més habitual és que el pare es vesteixi de sant Josep, la mare de Verge Maria i el nen, doncs, això, de nen Jesús. Però com que en aquest cas hi ha dues progenitores, totes dues aniran vestides de mares de Déu.
Els organitzadors ho expliquen: “Sabem que no és la típica tradició, però a un pessebre hi ha moltes coses que no són de l'època. Ens ha semblat que ens hem d'adaptar i mostrar la realitat de la societat actual”. Deixen clar que, darrere aquesta iniciativa, no hi ha cap motivació reivindicativa, ni voluntat d'atreure més visitants. A El Punt Avui, una de les mares detalla: “Potser si algú ve de fora s'estranyarà en veure'ns, però els del poble no ho crec; ens coneixen de sempre. No em volia disfressar ni veia lògic donar teta vestida de sant Josep”.
És una notícia que em fa feliç perquè satisfà alguna de les meves fantasies literàries. Només espero que, aviat, en algun altre pessebre vivent aparegui la Verge Maria del conte “La sang del mes que ve”, del llibre Mil cretins de Monzó. Aquesta Maria rep la visita de l'arcàngel Gabriel. Després d'unes paraules protocol·làries –“Déu t'ha concedit la seva gràcia, Maria; el Senyor és amb tu”– li anuncia: “Déu ha decidit que tindràs un fill; l'anomenaràs Jesús”. Després de pensar-s'ho una mica, la dona li contesta que ni parlar-ne: “No estic d'acord. No tindré aquest fill”. Espero amb ànsia veure, -afirma Monzó-, en el proper pessebre vivent “adaptat a la societat actual”, la Verge i sant Josep dret al costat d'un bressol buit.
No ho sé, potser amb el temps m'he estovat, però aquesta idea que abans m'hauria semblat genial, per irreverent i reivindicativa, ara la trobo fora de lloc, i poc respectuosa. Una de les coses que he après en aquest temps de blocaire, és que cal respectar les costums, creences i tradicions dels altres, encara que com li deia Carlos en un comentari de fa un temps, la meva irreverència cap a Déu i la seva església es devia al fet que era incapaç de tenir fe, i és cert, no tinc fe, ni crec en Déu ni en Al·là ni en res, ni tan sols crec en l'espècie humana, però si crec, o he començat a creure en què cal respectar les creences i costums dels altres, de tots els altres. Potser és l'esperit de Nadal, en què tampoc crec, però sí que veig que afecta moltes persones de bona fe, que potser m'ha contagiat part d'aquest esperit. Bon Nadal!