TIZA 23.12.23

"En vuestro lecho de muerte, en vuestro último aliento, no escaparéis a la mirada de los niños de Gaza cuya infancia traicionasteis. - Paul Laverty (Poesía del fin)

 Tiza.

¿Te has parado a pensar en ella desde que dejaste la escuela?

La tiza es blanda,

está hecha de trocitos

de conchas de calcita y esqueletos de plancton.

Fáciles de machacar.

La arrastra la lluvia.

¿La arrastrarán las lágrimas?

Los niños son blandos,

están hechos de huesos (proteína, colágeno, minerales, sobre todo calcio).

Fáciles de machacar.

Gaza es una bola de nieve,

el Mundo contempla su interior.

Los copos son esquirlas de metralla,

los puntitos de dentro

se amontonan formando cúmulos,

como hormigueros.

¿Sientes el calambre en la boca del estómago

por la mañana cuando enciendes la pantalla

y las cifras se disparan?

¿Te vas a la cama y no duermes

porque lo único que ves en la oscuridad

son miembros retorcidos bajo los escombros,

labios resecos y agrietados que supuran gemidos ahogados,

una muerte lenta que no le desearías ni a un perro?

¿Sientes la rabia que te sacude el cuerpo,

te desgañita el alma,

te hierve el cerebro a mayor temperatura

que las armas de fósforo que hace EEUU

(recuerdas los 172.000 millones del Tío Sam

que infundieron vida en el Apartheid)

cuando Biden, Sunak, Starmer y compañía

piden “más precisión”

mientras tiran bombas antibúnker en Gaza,

con 6.300 almas por kilómetro cuadrado,

el cuarenta y siete por ciento niños?

Los niños son blandos.

Fáciles de machacar.

Ceniza a las cenizas, polvo al polvo.

¿Te sientas en la cocina?

y te preguntas quién eres,

qué hacer,

cuando la carta de Naciones Unidas y el convenio de Ginebra

se usan para que se limpien el culo

los entrajados cómplices de la Muerte

que defecan en la dignidad?

¿El agujero negro al borde de la desesperación

te mina las fuerzas y te empuja a esconderte?

“Y de qué nos sirve

a nosotros eso”,

se escucha a los niños gazatíes reprobar.

Recuerdas la infancia.

Coges un trozo de tiza.

Sencilla, física.

No es digital, no es un tuit,

no es un blog.

Carne contra tiza.

Te cabe en el bolsillo, se cuela en un calcetín,

al monedero,

te la llevas por ahí.

La tiza, por ahí…

Sientes conectarse cuerpo y mente

sujetándola en la mano.

¿Qué lleva esa brisa?

Un rumor débil que surge de debajo de los cascotes.

¿Qué nos dirían los niños de Gaza

si tuvieran esa tiza?

Haced de nuestra calle una pizarra,

escribidla en la parada de autobús, en la acera, en la pared.

En la cafetería del trabajo, o en el baño,

en el aparcamiento o en el centro comercial.

Calle a calle,

de abajo arriba,

del pueblo a la esclavitud de la Ciudad,

que los gritos de rabia de los niños de Gaza

les pasen a todos por encima.

Un trocito de tiza

en cientos de lenguas,

millones de manos

levantadas contra sus mentiras y sus bombas,¨

un rastro blanco de conciencia,

“¡No, no en nuestro nombre!”,

para derribar a los asesinos.

Un día, Infanticidas, os sentaréis en el banquillo.

¿Recordáis las muecas arrogantes de los generales argentinos de la tortura

en todo su esplendor?

Terminaron entre rejas, al fin.

Se toma su tiempo, el Reloj de la Justicia,

pero avanza mientras os van saliendo canas.

No falla,

en vuestro lecho de muerte, en vuestro último aliento,

no escaparéis a la mirada de los niños de Gaza

cuya infancia traicionasteis.

Ceniza a las cenizas, polvo a la tiza.

Tiza.

        - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - 

[Paul Laverty, Edimburgo, 19 de diciembre de 2023] - Traducción: Ana González Hortelano. Paul Laverty (Calcuta, 1957) es abogado y guionista escocés, colaborador ingénito de Ken Loach, con quien ha conseguido dos Palmas de oro. Su filmografía ofrece un repaso a los conflictos sociales más importantes de los últimos treinta años. Siempre con el foco puesto en los de abajo, ha abordado la alienación de la juventud en la Gran Bretaña desindustrializada e infestada de drogas (Felices dieciséis), la explotación de los inmigrantes (En un mundo libre), la privatización de la guerra (Route Irish), el desguace del Estado del bienestar (Yo, Daniel Blake) o la precarización del trabajo en la era de Uber y Amazon (Sorry we missed you). También se ha enfrentado a cuestiones históricas como la Guerra de Independencia de Irlanda (El viento que agita la cebada) y el pillaje imperial de América (También la lluvia). Su última película, El viejo roble, se ha estrenado este año. 

EL BETLEM WOKE DE VILAVENUT 23.12.23

El pessebre vivent de Vilavenut tindrà aquest any dues mares de Déu en comptes d'una. Aquest bonic poble del Pla de l’Estany té com a costum que cada Nadal hi participi una parella que hagi tingut recentment un fill. El més habitual és que el pare es vesteixi de sant Josep, la mare de Verge Maria i el nen, doncs, això, de nen Jesús. Però com que en aquest cas hi ha dues progenitores, totes dues aniran vestides de mares de Déu.

Els organitzadors ho expliquen: “Sabem que no és la típica tradició, però a un pessebre hi ha moltes coses que no són de l'època. Ens ha semblat que ens hem d'adaptar i mostrar la realitat de la societat actual”. Deixen clar que, darrere aquesta iniciativa, no hi ha cap motivació reivindicativa, ni voluntat d'atreure més visitants. A El Punt Avui, una de les mares detalla: “Potser si algú ve de fora s'estranyarà en veure'ns, però els del poble no ho crec; ens coneixen de sempre. No em volia disfressar ni veia lògic donar teta vestida de sant Josep”.

És una notícia que em fa feliç perquè satisfà alguna de les meves fantasies literàries. Només espero que, aviat, en algun altre pessebre vivent aparegui la Verge Maria del conte “La sang del mes que ve”, del llibre Mil cretins de Monzó. Aquesta Maria rep la visita de l'arcàngel Gabriel. Després d'unes paraules protocol·làries –“Déu t'ha concedit la seva gràcia, Maria; el Senyor és amb tu”– li anuncia: “Déu ha decidit que tindràs un fill; l'anomenaràs Jesús”. Després de pensar-s'ho una mica, la dona li contesta que ni parlar-ne: “No estic d'acord. No tindré aquest fill”. Espero amb ànsia veure, -afirma Monzó-, en el proper pessebre vivent “adaptat a la societat actual”, la Verge i sant Josep dret al costat d'un bressol buit.

No ho sé, potser amb el temps m'he estovat, però aquesta idea que abans m'hauria semblat genial, per irreverent i reivindicativa, ara la trobo fora de lloc, i poc respectuosa. Una de les coses que he après en aquest temps de blocaire, és que cal respectar les costums, creences i tradicions dels altres, encara que com li deia Carlos en un comentari de fa un temps, la meva irreverència cap a Déu i la seva església es devia al fet que era incapaç de tenir fe, i és cert, no tinc fe, ni crec en Déu ni en Al·là ni en res, ni tan sols crec en l'espècie humana, però si crec, o he començat a creure en què cal respectar les creences i costums dels altres, de tots els altres. Potser és l'esperit de Nadal, en què tampoc crec, però sí que veig que afecta moltes persones de bona fe, que potser m'ha contagiat part d'aquest esperit. Bon Nadal!

 

CERRO DOMINADOR 22.12.23

Com que en general només sabem queixar-nos i ballestrejar contra els nostres respectius governs, acusant-los de no fer res contra el canvi climàtic i per la reducció de l'ús de combustibles fòssils, bo és saber i destacar que almenys alguns, i jo afegiria que uns quarts, s'estan movent en el camp de les energies renovables en la bona direcció. Potser els nostres representants d'aquí haurien de prendre nota del que s'està fent a Xile.

Al desert d'Atacama, el més àrid del món ubicat al nord de Xile, opera l'única torre termosolar d'Amèrica Llatina, símbol alhora d'una revolució energètica a les planes contra el canvi climàtic. La imponent construcció de 240 metres és un dels pilars de l'ambiciós programa xilè d'energia verda que va començar el 2019 i pretén substituir completament els combustibles fòssils cap a l'any 2040.

La torre de Cerro Dominador està envoltada de 10.600 miralls o heliòstats que formen una mena de gira-sol als peus. Les sals solars prometedores circulen per ductes semblants a artèries que connecten amb la punta de l'estructura, on els miralls que reflecteixen la llum solar les escalfen fins a 565 ºC. Després, baixen per aquestes mateixes canonades fins a uns contenidors d'aigua que generen el vapor que mou la turbina, que produeix l'electricitat.

Avui el 35,4% de l'energia generada a Xile és eòlica i solar, i el 37,2% prové de fonts hídriques al Sistema Elèctric Nacional (SEN), que cobreix la major part de la demanda. El petroli, el carbó i el gas representen el 26,9%.

Això és el que s'anomena treballar per a un futur millor i més net.

REALITATS ALTERNATIVES 22.12.23

La realitat alternativa va ser una de les aportacions més inquietants de la presidència Trump. Va passar el dia de la inauguració del seu mandat quan les televisions comparaven l'afluència d'assistents a la presa de possessió d'Obama i la que s'estava registrant amb la de Trump aquell 20 de gener del 2017. La portaveu presidencial, Kellyanne Conway, no va poder resistir la càrrega de la prova en veure la gran diferència entre les dues cerimònies inaugurals i se li va acudir dir que era una realitat alternativa.

Negar l'evidència dels fets és freqüent a la política i a l'univers mediàtic. No és cap novetat. Però avui la comprovació de la realitat pot esdevenir exacta. Quan apareixen versions alternatives de la veritat objectivable, la polarització és pràcticament inevitable. S'arriba al punt que les elits progressistes o conservadores fabriquen discursos endogàmics parlant de societats que només existeixen en les seves discussions acadèmico-mediàtiques, però no tenen vida pròpia al món real.

A la seva visita a Catalunya durant la Guerra Civil, George Orwell va escriure: “A Espanya vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien relació amb els fets. La història s'estava escrivint no des del punt de vista del que havia passat, sinó des de la perspectiva del que havia d'haver passat, segons les diferents línies de partit”.

El que importa avui no és acceptar fets o veritats comprovables i compartides, sinó tenir el poder de determinar el relat públic al marge de la seva versemblança. La política corre el risc d'elaborar realitats alternatives si aconsegueix imposar-se a l'adversari encara que sigui enganyant les ments més desprevingudes. Per enredar-ho tot, proliferen massa profetes i endevins que passen per comunicadors i que se saben per endavant les respostes sense haver fet les preguntes.

El món real també existeix. Si l'augment dels preus, la inseguretat ciutadana, els problemes derivats d'una immigració descontrolada i desprotegida, l'escassetat d'habitatge, el futur incert de molts joves... no formen part de la centralitat del debat, que no sorprengui ningú si a les properes eleccions avancen els partits extrems.  La política no pot ser l'art de perdre el temps ni de l'entabanament amb discursos ficticis. - Lluís Foix a La Vanguardia.

MADURESCENT, SEXALESCENT, SENIOR....? 21.12.23

"Les enquestes testifiquen com resulta de difícil identificar certament algú com a vell a l'Espanya actual" I això que, segons el criteri més estès -l'edat cronològica-, entrarien en aquesta categoria una de cada cinc persones, atès que el 20% de la població té més de 65 anys. Però només cal parlar amb qualsevol sexagenari, septuagenari i molts octogenaris per veure que no s'identifiquen amb els estereotips associats a la vellesa.“ Aquestes persones són més adultes que velles: no creuen que el seu període maduratiu s'ha acabat, sinó que estan en fase de creixement , es projecten cap al futur, saben que tenen anys, però també molta vida per endavant que volen aprofitar, omplir de contingut i viure amb sentit i conforme als seus valors; i tampoc no se senten vells perquè molts encara tenen fills al seu càrrec i als seus pares vius”, diu Javier Yanguas, gerontòleg, psicòleg i director científic del programa Persones Majors de Fundació “la Caixa”.

Madurescent, sexalescent, sènior...? Pràcticament, ningú vol ser anomenat vell, ancià o integrant de la tercera edat. I tampoc és correcte trucar a les persones grans, avis (només ho són dels seus néts), jubilats (no tots ho estan) o pensionistes (hi ha joves). Hi ha altres sinònims i eufemismes per referir-se als adults de més edat com sèniors, veterans, retirats, de l'Imserso... Però, com assegura la sociòloga i investigadora del CSIC María Ángeles Durán, “escassegen els noms reivindicatius utilitzats pels grans per referir-se a ells mateixos“. Ara com ara, més grans és l'apel·latiu que concita més acceptació, però no falten en el col·lectiu els qui s'afanyen per trobar altres termes que defineixin millor la seva experiència de vida, en què es reconeguin i amb els que se sentin representats. 

Un dels proposats és sexalescència, que segons Manuel Posso Zumárraga, un dels seus principals impulsors, “descriu homes i dones que manegen les noves tecnologies, que vesteixen a la moda, progressistes, treballadors, actius a l'esport, amb ganes de gaudir de la vida, aprendre, col·laborar, viatjar, conèixer gent nova i ser amos del seu destí, renunciant a la ubicació com a persones de la tercera edat”. Un altre d'aquests termes nous és madurescència. Ho promou, entre altres, la plataforma Somos madurescentes.com, formada per persones “en aquesta fase intermèdia entre l'adultesa i la vellesa i que lluiten contra els estereotips de l'edat perquè creuen que allò que els representa no és la seva edat sinó el seu talent”.

Mar Forment, professora de Filologia Hispànica de la UB i experta en lèxic, admet que tot el vocabulari lligat a la vellesa i el món sènior està força injuriat, però alhora adverteix que aquests nous termes tampoc no han aconseguit de moment arrelament i el seu ús és minoritari.  “Ara per ara s'usa més sènior que sexalescent o madurescent, paraules de les quals hi ha referències a xarxes socials, però que de moment no figuren ni tan sols als observatoris de neologismes”, apunta Forment. A parer seu, abans de buscar una etiqueta per a determinat col·lectiu de persones caldria definir bé el concepte a etiquetar “i aquest concepte d'adults grans però no ancians encara s'està formant”. La lingüista detalla que sexalescent i sexalescència s'usen més a l'espanyol d'Amèrica mentre que a Espanya s'aposta més per madurescència i madurescent.

“Sexalescència no ha tingut èxit per dues raons; en primer lloc, perquè recorda massa adolescència, que s'associa amb immaduresa, i els grans rebutgen aquesta idea per a ells; i tampoc no afavoreix el seu ús que s'iniciï amb el prefix sex, que crea confusió inicial perquè recorda la infinitat de termes associats amb sexualitat o erotisme”, considera Durán. El professor de comunicació Manel Domínguez creu que l'etiqueta amb menys connotacions per a aquest grup de població és sènior: “Sènior és igual a coneixement, activitat, experiència”.

L'investigador Jeroen Spijker explica que al món anglosaxó també han arraconat paraules com elderly (ancià) per considerar-la pejorativa, “però tercera edat continua funcionant perquè no arrossega tantes connotacions negatives com a Espanya i ara es pot reconceptuar com a etapa de transició cap a la vellesa incorporant quarta edat per referir-se al grup més proper al final de la vida. El sociòleg Marcos A. Bote apunta que "al món anglosaxó parlen d'aging, que no fa referència a envellir, sinó a fer anys, i això desdibuixa les connotacions negatives sobre l'edat". 

El fet que la generació del baby boom , els gairebé 14 milions de persones nascudes entre el 1957 i el 1977, sigui la que arriba als 65 anys contribueix a intensificar el debat sobre l'actualització del concepte de vellesa i els prejudicis sobre l'edat. 

“Són una generació molt nova que ha assistit a grans transformacions socials i molt reivindicativa (sobretot en el cas de les dones, que ja van viure la revolució sexual, la incorporació massiva al món laboral i la lluita per la igualtat i ara reivindiquen els cabells blancs o el sexe a la maduresa), i el fet de ser tants i, per tant, més heterogenis, a més d'inconformistes, fa que tinguin la seva pròpia manera d'entendre la vellesa” i que promoguin canvis.- Mayte Rius, a lavanguardia.com .

1.384, UNA XIFRA DE MÍNIMS 21.12.23

La fundació Arrels ha informat aquest matí que el nombre de persones que dormen al carrer a Barcelona és un mínim de 1.384, un 12% més que fa un any i la xifra més elevada detectada fins ara. El recompte realitzat la nit del dia 13 passat als 73 barris de la ciutat confirma aquesta xifra, que, segons Arrels, "posa sobre la taula la necessitat de polítiques de prevenció i de recursos que mirin a llarg termini i ofereixin alternatives d'allotjament estable".

Arrels matisa que "el resultat del recompte és una xifra de mínims", ja que "una part important dels homes i dones es refugien a tendes de campanya i no hem pogut saber si hi havia més d'un ciutadà a dins".  A tots els barris que van recórrer més de 500 voluntaris es van detectar persones pernoctant a la intempèrie. Els districtes amb més sense sostre són els de Ciutat Vella (339) i l'Eixample (302), que aglutinen el 46% del total, seguits de Sants-Montjuïc (209) i Sant Martí (198). Arrels també destaca que a zones allunyades del centre, com Sarrià-Sant Gervasi (78), Gràcia (57) i Sant Andreu (49) s'ha detectat un augment de sensellarisme. Des d'Arrels necessiten que els 75 ciutadans que dimecres a la nit de la setmana passada dormien al centre nocturn de l'ajuntament cal considerar-les també sense llar, ja que d'aquí a pocs dies tornaran al carrer. 

Una vegada, no fa gaire, vaig tenir un somni, un somni que sabia que no podia complir, però que en va esperava que algú el pogués dur a terme. Lamento contradir al Poeta. i és que, tot està per fer, però no tot és possible. Somiar és gratis, diuen, i és ben cert, però per complir els somnis el primer que falta solen ser els diners, i el somni del que vull parlar en necessita inicialment molts. Ah!, recordar només que les utopies d'ahir, són la realitat d'avui i el desencís de demà. .

"Quan era un nin, al meu poble del Pla de Mallorca, una monja agustina em va ensenyar uns versos entranyables de Maria Antònia Salvà referits a l’estiu. Aquells versos cantaven la vida tranquil·la i el bon temps: sense plecs, ni escola, ni cap de les quotidianes obligacions de l’hivern. Eren, aquells dies venturosos, dies de córrer per foravila, d’encalçar els ocells i disputar-los la dolçor madura de les primeres figues. Al·lots i ocells corríem pels figuerals i mai no vaig saber qui tenia més ales". -  Gabriel Janer Manila, «L’estiu».       

Una vegada un home va tenir un somni que va tenir somiant, no en estat de vigília. L'home va somiar que fora vila, en una nau abandonada, una senyora nau de cinc plantes envoltada de terreny, acollia a unes dues-centes persones sense sostre, la nau es podia condicionar perfectament com una residència, amb totes les comoditats, i la gent acollida podria col·laborar treballant la terra que molta n'hi havia o fent feines variades de manteniment, dins o fora de la nau on abans s'hi rentàven pantalons i si tenyia roba. Hi hauria espai de sobres per tenir bestiar, vaques, gallines, conills... La nau vindria a ser una colònia, un petit poble, petit i alhora global, gairebé autosuficient on tindria cabuda tothom, fos de la raça color o creença que fos. No cal ampliar més explicacions, crec que la idea, ja s'ha entès. Si!, ja sé que és un somni, un somni que fins i tot seria realitzable per una persona jove i amb possibilitats, però han passat molts anys des que l'home va tenir el somni, i en aixó s'ha quedat o és a punt de quedar-se, en un somni irrealitzat com tants altres.

Un somni que les autoritats municipals de torn, si podrien dur a terme, no exactament d'aquesta manera, però d'una similar, però és queden amb el gest impúdic del 'volem acollir' molt bonic però fals, i és que els pobres, els migrants no donen vots i si massa mals de cap a la nostra administració, encara que sigui d'esquerres, Bé, no de dretes, que és més creïble.

Però aquest mateix home va tenir un altre somni, i aquest si que es va complir, no exactament com ell havia somiat, però sí en la seva essència. Com deia el poeta: tot està per fer i tot és possible... Som-hi. Però com deia abans, no tot és possible i si llegiu els comentaris que alguns em vàreu deixar veureu que no estàveu massa d'acord amb mi, lo qual comprenc però no entenc, ho sento, pero segueixo pensant que és una bona idea que algú hauria de dur a terme; de fet, es tractaria d'organitzar els que ja hi ha en forma d'assentaments improvisats. 

LA BURRA NOGUERA 20.12.23

El mes de novembre passat es va fer tristament viral el vídeo d'un conductor, veí de Corbera de Llobregat (Baix Llobregat), que circulava per una carretera amb un ruc lligat a la part del darrere del cotxe. L'equí, exhaust i incapaç de seguir el ritme, queia a terra i era arrossegat, però les imatges van servir per denunciar davant els Mossos l'execrable propietari per un delicte de maltractament animal que li pot comportar 18 mesos de presó. El ruc, femella i de nom Noguera, havia de tenir com a destí un refugi on se'n fessin càrrec, però abans va tenir una famosa parada prèvia. L'Ajuntament de Corbera va fer gestions perquè Noguera reposés forces al pessebre vivent de la localitat, que aquests dies recrea el naixement de Jesús al paratge natural de la Penya del Corb. 

Es tracta del pessebre vivent més antic de Catalunya i que aquest any celebra el 60è aniversari. La burra va compartir escena amb altres animals (vaques, ovelles, gallines...), fins que després d'uns 15 dies va sortir cap a un refugi de l'Alt Empordà. Hi ha una altra burra en un altre pessebre, però afegeix una S al seu cognom.