Les rectores de tres de les més prestigioses universitats dels Estats Units, Claudine Gay (Harvard), Elizabeth Magill (Pennsilvània) i Sally Kornbluth (Meet Massachusetts), compareixien davant la comissió educativa al Capitoli el dia 5 de desembre passat. El motiu: eren citades per la Cambra de Representants per conèixer el seu testimoni sobre l'augment d'antisemitisme als campus i les mesures adoptades sobre això. Davant de preguntes tan directes com si anomenar el genocidi dels jueus, viola les normes de la Universitat en matèria d'intimidació o assetjament... Josep Martí reflexiona sobre aquest tema en el seu article d'avui diumenge a la vanguardia.

Que callin els que ordenen callar

No diu gaire a favor d'un alegrar-se del mal aliè. Tret que aquest mal en derivi un benefici col·lectiu. En aquest cas, lamentant els costos personals per a l'afectat, potser està justificat celebrar la desgràcia al capdavant aliè. Per això estem d'enhorabona amb la dimissió forçada de la rectora de la Universitat de Pensilvània, Liz Magill, i que les seves homòlogues de Harvard i el MIT, Claudine Gay i Sally Kornbluth, estiguin a la corda fluixa.

A les tres dames els va arribar el torn d'enfrontar-se al món que elles i els seus predecessors als seus llocs han ajudat a construir amb provada diligència. Van comparèixer al Congrés dels Estats Units per respondre, entre altres qüestions, si les crides al genocidi jueu o altres consignes dels universitaris i professors dels seus campus tenien encaix en la llibertat d'expressió o si violaven el codi de conducta exigible en un entorn acadèmic i s'havien de perseguir.

Van contestar impecablement. Es van refugiar en la grandesa de la llibertat d’expressió, en la necessitat d’afegir context a qualsevol afirmació malsonant o en la indiscutible veritat que les paraules amenaçadores només poden convertir-se en delicte quan les acompanya la possibilitat certa que es converteixin en actes. Les seves respostes van ser acadèmicament formidables. Però no els va servir de res. Magill ja és fora. I Gay i Kornbluth han quedat tan debilitades que hauran d’actualitzar els seus currículums amb el pròxim buf d’aire. I ens n’alegrem. Perquè les universitats americanes primer, les britàniques després, i després d’elles les de l’Europa continental, fa anys que retallen, amb la complicitat dels seus equips directius, no només la llibertat d’expressió, sinó també la de pensament. Es van deixar segrestar per la tirania dels alumnes més radicalitzats que militen en la cultura woke i van facilitar que el virus de la censura, l’autocensura i la cancel·lació infestés els Campus.

Per exemple, professors, conferenciants i idees que no encaixen en la riuada de la ideologia de gènere han estat silenciats sense que les autoritats de les esmentades universitats s’hagin atrevit a trencar una llança a favor de la llibertat d’expressió o en defensa dels centres d’educació superior com veritables temples del pensament lliure i la provocació. Han recolzat per passiva, quant no per activa, el callament més procaç.


I ara els ha arribat el torn a aquestes senyores d’ingerir el xarop que primer van fer tastar a d’altres. Si per apaivagar a la gossada woke calia exposar-se en xarxes o enfrontar a l’escarni del totalitarisme d’esquerres postmodern –cosa que no han fet, no elles, sinó tampoc els seus predecessors–, ara ja saben què és veure-se-les amb un altre tipus de col·lectiu al qual tampoc no li és de grat escoltar segons quines coses als campus. Els grans donants econòmics d’ascendència jueva n’han tingut prou amb retirar o amenaçar de fer-ho les seves aportacions econòmiques a aquelles universitats perquè a les rectores se’ls entravessin tots els seus arguments i excuses.

De res no els ha servit tenir raó. Perquè el que no tenen és credibilitat. Ni elles ni les seves institucions. No serveix buscar l’empara de la llibertat d’expressió a conveniència: ara sí, ara no. No és vàlid obrir el paraigua de la universitat per refugiar-se de la pluja sectària quan només es fa per defensar únicament els alumnes i professors d’una determinada ideologia.

Els EUA ens queden molt lluny, poden pensar alguns. No tant. A les universitats espanyoles, i per descomptat les catalanes en lloc destacadíssim, fa temps que moltes idees no poden expressar-se en llibertat. I com als EUA, també aquí els dirigents universitaris juguen a minimitzar la gravetat de segons quins callaments.

Ens convé a tots observar el que succeeix quan la llibertat d’expressió no es pren sempre seriosament. Perquè les excepcions permeten que tard o d’hora algú t’imposi la medicació que només pensaves vàlida per als altres. Per això ens alegrem del tràngol de les tres rectores ianquis encara que tinguin raó, la mateixa raó que tants als quals elles i d’altres abans que elles han apaivagat primer.

Experimentar en carn pròpia el que alegrement jutgem amb severitat en els altres. Potser no hi ha millor lliçó de vida que aquesta per guanyar en generositat i indulgència. Per aprendre a comptar fins a cent abans d’excomunicar l’altre. 

A veure si escarmentem en cap aliè.