El ministre Félix Bolaños ha retret a Junts més d’una vegada les seves andanades contra els jutges. En públic i en privat. Com a responsable de Justícia, intenta preservar les relacions institucionals amb la magistratura, però la instrucció del cas Tsunami per part de Manuel García-Castellón està engegant en orris la seva estratègia. Sense necessitat que Carles Puigdemont faci ni un tuit, la vicepresidenta Teresa Ribera és qui ha descrit l’actuació del jutge: “Ens té acostumats al fet que sempre s’inclini en aquesta mateixa direcció, té una implicació política important, i sol sortir a col·lació en moments polítics sensibles”. Al PP han posat nom a les paraules de Ribera: la vicepresidenta acusa el jutge de “prevaricació”, afirma Borja Sémper, i desencadena l’enèsima croada a compte del lawfare amb reprovació de Ribera al Senat garantida per la majoria popular.

L’última interlocutòria de García-Castellón pretén apuntalar una insòlita acusació de terrorisme contra Puigdemont i Marta Rovira. Les “armes” de les manifestacions recorden la perillosa “trampa del Fairy” contra la policia descoberta al judici de l’1- O i es criminalitza els 7.000 assistents a un concert i una acampada davant de la Universitat de Barcelona que ni la Junta Electoral Central va ordenar desallotjar. El despertar de la causa dorment durant quatre anys coincidint amb el pacte PSOE- Junts al novembre acaba posant en evidència que la finalitat de l’acusació no és cap altra que portar al Tribunal Suprem una causa d’inhabilitació política de l’expresident malgrat l’amnistia.

No és la primera vegada que es modela un delicte per aplicar-lo a l’independentisme. El 2014, UPyD i Manos Limpias ja van intentar que s’acusés per sedició la Mesa del Parlament per la declaració de desconnexió del 9- N. El TSJC ho va desestimar: no es podia equiparar un alçament violent amb un acte inconstitucional d’una cambra legislativa. Les condemnes van ser per desobediència, però la sedició i els seus tumults van arrelar en la sentència de l’1- O, previ pas per la rebel·lió. La violència torna a ser el debat de l’acusació per terrorisme. Però quina violència?

El jutge està lliurant batalla contra la Fiscalia, que només veu desordres públics en les manifestacions postsentència de l’1- O; i contra la majoria de la investidura. El jutge actua com un llop solitari a l’ Audiència Nacional? Si la seva xarxa de seguretat és el Tribunal Suprem, aquesta no seria la seva millor setmana política. El Tribunal Constitucional ha tombat la condemna que va deixar a Alberto Rodríguez sense escó i la pretensió de tornar a jutjar Arnaldo Otegi pel cas Bateragune. Dues ponències de Miguel Colmenero.

Però l’eclosió de la causa per terrorisme és el que desajusta el pacte del PSOE amb ERC i amb Junts –sempre per separat– sobre la llei d’Amnistia. L’última proposta dels republicans abans de l’acord implicava assenyalar com a exclusió els delictes de terrorisme quan comportin mort, lesions, pèrdues d’un òrgan (així s’hi incloïa el cas de Roger Español)... Però el text de la proposició pactat amb Junts –que només va signar el PSOE–va optar per una altra fórmula. Excloure els delictes de terrorisme amb sentència ferma. Que els independentistes mantinguin ara les seves esmenes encara que no hi hagi acord amb el PSOE no és més que un gest polític en el joc de miralls que mantenen els socis a Madrid.

L’actuació judicial de García-Castellón és una incògnita en l’equació política catalana. Sense controlar el calendari d’aplicació de l’amnistia previ pas pel Senat amb majoria del PP, ERC ha decidit posar fi a la falsa incertesa sobre la candidatura de Pere Aragonès, que aprofitarà l’últim any de la legislatura per apuntalar l’oferta republicana respecte a Salvador Illa. Qualsevol altra opció –Oriol Junqueras– hauria estat una autoesmena a la totalitat al mandat d’Aragonès i la gestió republicana. És Junts qui manté la incògnita sobre el seu cartell electoral amb la porta oberta a Puigdemont, un “terrorista” poc ortodox, si l’amnistia ho permet i els números ho requereixen.

Digues-li prevaricació, digues-li terrorisme... d'Estat, digues-li assetjament polític, digues-li lawfare, pero no m'`ho neguis. I ve de vell, remuntem-nos al 2003 i al comando Dixan. El gener del 2003, en un moment en què l'Executiu de José María Aznar necessitava un revulsiu intern per justificar la participació espanyola a la guerra de l'Iraq, va llançar l'Operació Lago. L'operatiu, en el marc del qual es va detenir fins a 23 persones a diversos punts de Barcelona i Girona, complia un objectiu polític concret: fer present l'amenaça gihadista i, per tant, justificar la invasió de l'Iraq, tal com demostren les declaracions del president del Govern espanyol o fins i tot les del secretari d'Estat dels Estats Units, Colin Powell, a l'ONU.

Tot i això, aquestes detencions es produïen en un marc de mobilització i protesta multitudinaris contra la guerra de l'Iraq i, per això, van ser rebudes amb escepticisme per part d'amplis sectors de la societat. Aviat es va saber que les substàncies "químiques" intervingudes eren sabó, per la qual cosa el nom de la campanya es va convertir en una sàtira popular: el Comando Dixan. La Plataforma Aturem la Guerra de les Comarques de Girona va assumir com a pròpia la campanya de suport i, gràcies a la pressió institucional i la mobilització al carrer, els acusats van ser posats en llibertat i el cas arxivat.


Les substàncies “químiques” intervingudes eren detergent. El nom de la campanya es va convertir en una sàtira popular: el Comando Dixan


El Govern espanyol, tot i això, es va resistir a reconèixer un error que posava en qüestió l'aparell antiterrorista de l'Estat i el cas es va torçar definitivament amb el clima tens creat per l'11M i amb una sanció oportuna a l'instructor Ruiz Polanco que va deixar pas interinament Baltasar Garzón. Aquest, sense cap element nou, va ordenar noves detencions, cosa que va provocar les protestes dels Col·legis d'Advocats de Girona i Barcelona. Finalment, sis dels detinguts van ser inicialment jutjats per l'Audiència Nacional, que en va absoldre un, i després de la revisió del Tribunal Suprem, els altres cinc van complir íntegrament penes d'entre 6 i 9 anys en règim d'aïllament i dispersió penitenciària. Un cop complertes les condemnes, tots van ser expulsats a Algèria en aplicació de la Llei d'Estrangeria, en un clar cas de doble càstig de persones no nacionals espanyoles. - Amb informació de la vanguardia.cat i diagonal.net. 


Mentrestant, el Jutge Garcia Castellón segueix sense saber qui és M.Rajoy.