EXTERNALITZACIÓ DEL CONTROL D'IMMIGRANTS 15.10.24

Vaig parlar fa un temps de 'hijos de los hombres' la pel·lícula del director de cinema mexicà Alfonso Cuarón. La pel·lícula és brutal, Cuarón aconsegueix crear un quadre desolador de nosaltres mateixos amb un impressionant traç hiperrealista, aconsegueix atrapar i posar-te els pèls de punta amb una desoladora i impecable ambientació de tall realista d'un futur no massa llunyà que esglaia per la seva cruesa. Cuarón es mou a la perfecció pel fang que som com a espècie i que retrata de manera magistral. I compte, perquè la pel·lícula del 2006 toca un tema real i actual com és dels refugiats, tancats en gàbies al que en queda de la  City, i ho fa en una dimensió que encara no s'ha donat, però que tot apunta al fet que arribarem a aquest punt d'obscenitat que reflecteix el director mexicà, y diria que no tardàrem massa. En certa manera a la Gran Bretanya els seus fills al poder ja ha començat a fer els primers passos. A Hongria també i més que s'hi aniran apuntant.  A Itàlia, Meloni ha enviat als immigrats a un centre de retenció a Albània, pagant clar, Von der Leyen ha dit que no ho veu malament això d'externalitzar l'allotjament dels immigrants, i fins i tot es veu que el Govern Espanyol vol crear un centre d'externalització d'immigrants a l'aeroport fallit de Ciudad Real, a més sense que ni alcalde ni Govern regional en sàpiguen res. A França com ja tenen el problema més o menys resolt amb les banlieues, de moment no s'han pronunciat.

El cas que fa encara més premonitòria la pel·lícula, és el Bibby Stockholm, la barcassa en què el Govern britànic preveia allotjar mig miler d'immigrants que han tramitat la petició d'asil al Regne Unit, ja ha atracat a Falmouth, a la península de Cornualla, on serà condicionada abans del seu trasllat a l'illa de Portland, prop de Bournemouth, al comtat de Dorset, el seu lloc de destinació. L'embarcació -que s'ha de remolcar com que no té govern propi- compta amb 222 cabines instal·lades en barracons prefabricats acoblats a bord formant tres altures habitables i espais comuns sobre coberta.

El 7 d'agost de 2023 es va saber que el primer grup de quinze sol·licitants d'asil havia pujat al vaixell, però que un grup de vint s'havia negat a pujar. A partir d'aquí, sincerament no sé quants ocupants hi ha actualment a la Bibby Stockholm. Segons Gemini a començaments del 2024 hi havia a bord uns 400 inmigrants.

El panorama és desolador, perquè aquests tipus de decisions segur que l'extrema dreta les aplaudeix amb les orelles. Com sempre, els Governs europeus han optat per la solució fàcil, treure's el problema del damunt, pagant, clar, a veure si sant Pere canta, tot i que aquesta decisió està molt allunyada del missatge i la doctrina de Jesús de Natzaret.

SOM MILLORS QUE ELLS 15.10.24

La memòria és com una biblioteca que permet ordenar els records per temes. I cada vegada que repasso l’apartat del terrorisme se m’acumula la feina. Hi ha imatges que em porten a Euskadi, per exemple, si penso en els més de 500 quilòmetres que ens vam empassar per obrir el Telenotícies des d’Ermua, quan encara somiàvem que Miguel Ángel Blanco no acabaria assassinat. O el neguit l’endemà de la bomba contra Fernando Buesa i el seu escorta; "nosaltres no canviarem res", em va etzibar un dirigent nacionalista, després de les primeres esbroncades que havia hagut de sentir el lehendakari Ibarretxe. Altres records es queden a Catalunya. I aquí apareixen Hipercor, la casa quarter de Vic... o el cop de l’atemptat que va acabar amb la vida d’Ernest Lluch, només parcialment compensat per la manifestació de protesta gegant a Barcelona. I em venen flaixos d’aquesta mateixa memòria a Madrid, a Sevilla, a Saragossa, a València...

He hagut de proclamar, com tants altres periodistes, que el final d’ETA era la notícia que algun dia m’agradaria donar. Però la vam acabar donant. Tampoc oblidaré mai la fortalesa que ens va transmetre, a través de la ràdio, la filla d’Isaías Carrasco, molt allunyada de les mel·líflues paraules d’un capitost abertzale al qual un dia vaig haver gairebé de cridar perquè em mirés als ulls quan estàvem parlant d’ETA. I he llegit Patria. I he plorat amb Maixabel. I sé que som molts, moltíssims, els que compartim memòria i sentiments. Per això resulta tan indigna la baralla de barri que ens han regalat aquesta setmana, amb les víctimes dolgudes i estupefactes a primera fila. La (ultra) dreta d’aquest país s’ha radicalitzat, sembla que sense remei. I l’esquerra que (encara) governa no ha tingut el coratge per fer pedagogia, defensant que la justícia no pot ser venjativa. Ni tan sols amb els terroristes. Això no va d’errors en la votació, ni d’estratagemes parlamentaries. Perquè convalidar-los els anys de presó que hagin complert en un altre país no és regalar-los res. És continuar demostrant que som molt millors que ells. - Carles Francino a elperiodico.es/cat/

PASSAR AMB MENYS 15.2.24

Fa uns quants anys, un conegut economista nord-americà va suggerir que, atès que l’agricultura només suposava l’1% del producte interior brut (PIB) dels ­Estats Units, no valia la pena dedicar-n’hi més de l’1% de l’atenció. El càlcul era una ximpleria llavors, i ho seria avui a Espanya, on l’agricultura suposa el 2,9% del PIB, i on els agricultors (el 6,3% de l’ocupació total) mereixen una part molt més important de la nostra atenció. El conflicte actual és una mostra del que serà el camí cap a la descarbo­nització.

El detonant de la crisi és una directiva de la Comissió Europea que ordena una reducció de l’ús de fertilitzants (produïts sobretot amb gas natural) i una agricultura i ramaderia menys intensives, per aturar la degradació de les terres cultivables. El resultat és un cost més alt de la producció d’aliments.

Qui el paga? L’astut polític, imitant el citat economista, calcula que els pagesos són una minoria entre els votants, i permet l’entrada al mercat comunitari d’aliments procedents de països amb unes normes menys estrictes i, per tant, més barats. Així vol evitar un augment de preus dels productes que acabi per reflectir-se en els salaris. D’aquesta manera, el pes de l’ajust recau sobre l’agricultor europeu. El consumidor està, de moment, fora de perill.

Un pedaç? És clar. L’energia serà necessàriament més cara, perquè les fonts més barates ens estan vedades pels rigors del canvi climàtic; i com que l’energia està en la base de tot el nostre estil de vida, gairebé tot haurà de ser almenys una mica més car. El nostre alleujament és momentani.

Qui notarà més l’ajust? En primer lloc, els més pobres, com sempre; després nosaltres, les classes mitjanes dels països rics, el 17% de la població mundial. Els rics, els que menys, com gairebé sempre.

Una revolució? No és aconsellable: totes comencen amb un bany de sang i acaben amb un tirà, amb un patiment molt més gran. Tinguem paciència, perquè hi ha marge. Recordem que avui, la quarta part dels aliments que omplen la nostra nevera acaba a les escombraries al cap de poques hores; el 99% de totes les andròmines que es fabriquen es rebutgen al cap de menys d’un any, i és ínfim el percentatge dels materials que es reciclen. Tenim marge per alimentar tothom, si bé no com nosaltres ens alimentem ara. Una transició ordenada cap a un món millor és possible. És possible fins i tot que aconseguim salvar la nostra democràcia pel camí, encara que això requerirà dosis desacostumades d’aquell factor que l’industrial francès Auguste Detoeuf considerava el més indispensable per a la supervivència de la nostra societat, i també el més escàs: la generositat.

En tot gran canvi hi ha guanyadors i perdedors. Sembla que fins ara parlem només de perdedors. Qui seran els guanyadors? Aquells que sàpiguen veure l’abandonament de les coses supèrflues no com una renúncia, sinó com un alliberament. Aquells que es fixin com a objectiu una màxima que està en la ment de moltes persones, però que un polític no pronunciarà mai en públic: passar amb menys.. - Alfredo Pastor - Profesor de Economía del Iese.

Potser seria interessant aplicar-nos en el deconsum radical, l'anomenada era DETOX. A les nostres societats desenvolupades, un nombre cada vegada més gran de ciutadans, es planteja modificar les seves maneres de consum. No només dels hàbits alimentaris, individualitzats ja, fins el punt que resulta pràcticament impossible reunir a vuit persones al voltant d’una taula per menjar un mateix menú. Sinó del consum en general: la vestimenta, la decoració, la neteja, els electrodomèstics, els fetitxes culturals (llibres, devedés, cedés), etc. Totes aquelles coses que fins fa poc s’acumulaven a les nostres llars com senyals més o menys mediocres d’èxit social i d’opulència (i fins a certa mesura, d’identitat), ara sentim que ens asfixien.

NO SOM A L'ERA DE LA POSTVERITAT 14.2.24

Una de les fonts més útils per conèixer la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar és, és clar, La guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar. Però útil no és fiable: és una obra de publicitat per exalçar el seu autor­, esquivar els seus enemics i aconseguir el suport dels plebeus, és una crònica que intriga amb la veritat.

A la història humana s’ha mentit molt, el test antidrogues mai ha sortit net. L’any 1274 ac tant hitites com egipcis van afirmar haver guanyat la batalla de Cadeix (nota: no hi va haver vencedor). Alexandre el Gran es va emportar Cal·lístenes, el seu historiador personal, a les conquestes i va arribar a declarar ser fill de Zeus (nota: era fill de Filip). August va crear la imatge de Cleòpatra que coneixem: la d’una Elizabeth Taylor manipuladora, enamoradissa i ambiciosa (nota: era una grega culta, poliglota i empoderada). Així és incessantment: l’Armada Invencible (noti’s el nom), la Guerra Civil Espanyola o la segona guerra de l’Iraq tenen versions contun­dentment diferents segons el relator.

En això, els estalinistes eren medallistes olímpics entre alevins. Proclamaven prosperitat durant fams, justícia enmig de purgues i historicisme mentre esborraven Trotski i Kàmenev de fotos i enciclopèdies. Quan un cosmonauta moria en un accident, no es comunicava i, per tant, no havia mort; aquesta era la seva cruel resposta a la pregunta de “si un arbre cau i ningú ho sent, fa soroll?”. Corea del Nord i d’altres operen sota el mateix esquema i Orwell ho va localitzar tot el 1948 amb el seu 1984.

Les democràcies no són perfectes i també cometen abusos. Proust observava com el 1914 les victòries franceses eren cada vegada més a prop de París. Si un llegeix la premsa britànica de la Segona Guerra Mundial coneixerà batalles que no van existir. Els anuncis televisius dels vuitanta van intentar fer creure a aquest articulista que el tabac el faria més sexy, els refrescos més popular i el whisky més elegant. Però no confonguem la perillositat d’un ratolí amb la d’un lleó, en democràcia hi ha controls i contrapesos que permeten identificar i denunciar les mentides.

Avui no es pot dir que som a l’edat de les fake news, han existit des que el primer xaman va exigir queviures i dones perquè així ho ordenaven els esperits. A Occident sí que estem davant de tecnologies, algorismes i formes de comunicació noves, com TikTok i YouTube, que baratitzen dràsticament l’edició d’informació. Això ha permès que nous comunicadors arribin directament al públic i competeixin amb editors més fiables i menys entretinguts. Arriben a persones benintencionades que creuen tenir, ells sí, accés a informació veraç. Això és Redbull per a populistes disposats a trencar normes, sembrar confusió i crear realitats paral·leles. Sempre hi ha hagut ufòlegs, cristal·loterapeutes, homeòpates, quiromàntics i mè­diums que parasiten o comensalisen, però ara hi ha més eines per mobilitzar-los.

La solució a la manipulació i la mentida ja ens la van donar els nostres avantpassats durant la Il·lustració i al crear la democràcia: evitar la superstició, comprovar les afirmacions, utilitzar fonts fiables i testades, escoltar els arguments, exalçar el coneixement, estar obert a l’escrutini i aprendre dels errors. No desesperarem, molts mai vam creure que el tabac ens feia més guapos i les democràcies han superat etapes més difícils i acres. Esperem que aquest cop el cost humà de travessar aquesta tempesta no sigui cruel. Marc Murtra a lavanguardia.cat

AQUELL AGITAT I REVOLTAT FEBRER DEL 76 14.2.24

Fotos: de dalt a baix, manifestació a les Pistes d’Atletisme durant la vaga general a Sabadell. 26 de febrer del 1976. Manifestació durant la vaga general. Sabadell, 26 de febrer del 1976. vaga general a Sabadell. Concentració a les Pistes d’Atletisme. 26 de febrer del 1976. I assemblea a les Pistes d’Atletisme durant la vaga general de Sabadell. 26 de febrer del 1976 / Xavier Vinader Sánchez / a.h.s. - Jaume Barberà a Diari de Sabadell.

Aquell any era de traspàs, vol dir que el febrer també tenia un dia més. Un febrer del 1976 que va mantenir els sabadellencs en tensió unes quantes jornades i, com va quedar escrit, Sabadell va viure un dels capítols més intensos de la seva història. Cada setmana hi va haver manifestacions multitudinàries i corredisses de debò. Una de les manifestacions, concretament la del dijous dia 19, va acabar amb ferits greus i va ser titllada per les autoritats d’aleshores com “La més greu alteració de l’ordre públic en els darrers quaranta anys”. Al cap d’una setmana, el 26 de febrer, també dijous, la vaga general va posar fi a tot un mes de mobilitzacions.

Un opuscle amb el títol “SABADELL: el pueblo unido… de Dionisio Gimenez Plaza, va ser el primer a parlar d’aquells esdeveniments. L’any 2012 va aparèixer el llibre de Xavier Vinader Quan els obrers van ser els amos, de Pagès Editors, un document que, com diria l’autor, “és un text històric fruit d’un moment molt determinat. Escrit al peu del canó informatiu, amb l’estil i el llenguatge d’una època marcada pels traumatismes. Una època, afortunadament, llunyana.”

Després de la mort del dictador, les autoritats franquistes no només no donaven mostres d’intentar una sortida democràtica, ans al contrari, s’entossudien en l’aplicació de la seva política i a seguir la doctrina del Movimiento Nacional. Xavier Vinader explica al seu llibre que el mateix alcalde Burrull havia manifestat: “Que nadie dude que los alcaldes de Franco podemos seguir en el puesto”. Per aquesta raó, moltes entitats sabadellenques demanaven la seva dimissió.

LA VAGA GENERAL DEL DIJOUS 26 DE FEBRER DEL 1976 VA SER LA CULMINACIÓ D’UN MES PLE DE REIVINDICACIONS, MANIFESTACIONS I CORREDISSES

A més, aquells dies es vivien moments difícils en diversos aspectes; la crisi del tèxtil pel tancament d’empreses que s’acollien al Plan de Reestructuración y Ordenamiento de la Industria Textil Lanera; la difícil situació de l’ensenyament, en què els mestres demanaven salaris dignes i els pares demanaven millores; el ram del metall també demanava millores. En general, es vivien uns dies tensos.

Una manifestació pacífica, en què alumnes de primària, acompanyats de pares, mares i professors, reivindicaven una escola per a tothom i gratuïta i ajuda als mestres, va ser brutalment reprimida per la policia. El caos i la confusió van ser tals que la canalla deixava anar els globus reivindicatius i fugia espaordida, sense saber on anar, mentre els pares i els mestres, que no podien controlar la situació, no s’ho podien creure, no podien entendre el motiu de tanta duresa per part de la policia. Això era el 13 de febrer del 1976. El dia abans, milers de manifestants havien demanat la dimissió de l’alcalde Burrull.

El fet que la policia actués de forma tan desproporcionada va fer que moltes entitats convoquessin una manifestació de protesta per al dijous següent, el 19 de febrer. Una manifestació que es va organitzar alternativament entre les vuit i les deu de la nit per diversos punts de la ciutat, entre els quals hi havia els següents: plaça Dr. Robert, passeig General Primo de Rivera i passeig Manresa (diversos grups de manifestants sense organitzar una gran massa). Més nombrosos al carrer de Sant Cugat, ronda Alcázar de Toledo, on van col·locar contenidors a la calçada per interrompre el trànsit de vehicles, fins que van ser retirats per la grua municipal.

Altres grups es van organitzar pel carrer de Garcilaso i plaça Granados, creuant la via Massagué i dirigint-se per Vilarrúbias fins a la Creu Alta. A la plaça de la Creu Alta va ser col·locada una pancarta en un autobús. Intentant bloquejar aquella demarcació, els manifestants van tallar la circulació a la ronda Ponent, entre Calderón i plaça de Catalunya, mitjançant tubs de ferro, caixes de fusta i grans pedres.

La policia armada, dotada amb “moderns aparells dissuasius antiavalots”, va efectuar diverses càrregues i va llançar bales de goma que van ocasionar ferides a diversos manifestants.

Andrés Quero Almansa, operari calderer, de vint-i-quatre anys, va estar sis dies ingressat a la Clínica de Santa Fe. El comunicat clínic parlava de commoció cerebral i contusions diverses. Passats molts dies, encara se li podien apreciar, des de l’espatlla fins a les natges, tots els tons de la gamma dels violetes, liles i morats, des dels més clars als més obscurs. No va ser l’únic ingressat, ni el més greu. Manuel Rodríguez Arcos, secretari del Jurat d’Empresa d’Unitat Hermètica, va rebre l’impacte d’una bala de goma a la nuca. El van ingressar a la clínica extremadament greu. Va estar internat a l’UCI i la seva vida va estar en perill. Havia rebut l’impacte al començament del passeig Manresa, just uns metres més amunt d’on havien apallissat Andrés Quero i uns minuts més tard.

Més amunt, també, al carrer de les Valls, va rebre un impacte, aquesta vegada a la cara i d’una granada de gas lacrimogen, el professor d’anglès David Wilson, mentre mirava per una finestra. Va ser ingressat amb ferides de pronòstic reservat. Va morir uns mesos més tard a conseqüència de les seqüeles. També va ser ingressat el jove Angel Redondo amb ferida greu en un ull, amb possibilitat de perdre’l, ocasionada per una bala de goma. Van ser atesos, també, Javier Buisán Calleu, de quatre anys, Ramón Centelles Rodríguez, de catorze, i Emilio Ovejero Cano, de dotze. Hi va haver molts més ferits, més d’una vintena, que van ser atesos a Santa Fe i al dispensari, però que no va ser necessari el seu ingrés.

Aquell vespre els agents de la policia d’antidisturbis, amb la seva desmesurada actuació, van deixar Passeig amunt un reguer de víctimes. L’extrema violència exercida utilitzant porres, bales de goma i granades de gas lacrimogen va encendre, encara més, els ànims de la ciutadania. Sabadell no es mereixia aquell tracte. Les autoritats que van ordenar aquella repressió s’havien equivocat de forma lamentable i criminosa.

La setmana següent es van repetir les aturades. De fet, les primeres aturades havien començat el 4 de febrer, a l’empresa ASEA-CES, per demanar més seguretat als llocs de treball arran de la mort per accident de l’operari Patrici Matencio. La idea de vaga general s’anava estenent, les empreses buides, la gent al carrer. Dia rere dia, la consciència general, pels fets del dia 19, anava passant de la incredulitat a la indignació. Es va constituir la Comissió Inter-rams, formada per onze delegats sindicals que representaven els diferents rams. Aquesta comissió havia de representar els treballadors i dur les seves inquietuds i reivindicacions a les autoritats.

El consistori municipal va signar un document amb el títol de Manifiesto a los sabadellenses. Democracia con seny-representatividad-catalanidad, en què justificava: 

“D’altra banda, a la vista hi ha el ritme accelerat que s’ha imprès, els darrers anys, la construcció d’escoles i centres d’ensenyament mitjà i professional; a la construcció d’habitatges amb una fórmula inèdita que proporcionava un fi eminentment social; les places, jardins i parcs públics instal·lats; la ingent ordenació i senyalització del trànsit; la modernització d’accessos; obtenir una autopista lliure de peatge; les instal·lacions esportives que utilitzen milers d’escolars sabadellencs i adults; les obres de clavegueram, pavimentació i il·luminació dels nostres carrers, incloent-hi els barris perifèrics. I això malgrat la penúria econòmica que és proverbial en aquest, com a la generalitat d’ajuntaments. Entenem que la nostra actuació només es pot justificar per un full de serveis i aquest full de serveis considerat sota mena d’història i no sota el mesquí prisma de l’anècdota que s’utilitza amb mala intenció”.

El dijous 26, Dijous Gras, l’aturada a Sabadell va ser general i total. Milers i milers de treballadors es van concentrar, a partir de migdia, a les pistes d’atletisme en una assemblea multitudinària. Una de les intervencions més aplaudides va ser la del sindicalista Jerónimo Vázquez Rey. Es van llegir desenes d’adhesions. Malgrat la gran concentració de personal, el comportament va ser extremadament cívic.

Un gran cop d’efecte es va donar, a mitja tarda, quan van arribar els membres de la Comissió Inter-rams acompanyats de l’advocat Antoni Farrés juntament amb els vaguistes alliberats dels onze que havien estat detinguts les jornades anteriors. Es va anunciar que els restants serien alliberats tan aviat com fos possible. Aquella nit, l’alcalde José Burrull va presidir per darrera vegada el ple municipal, el governador Salvador Sánchez Terán li va concedir permís per quedar-se al marge de l’activitat municipal. Es va posar fi, durant uns mesos, a les aturades, manifestacions i aldarulls. S’havia tapat la ferida, però no s’havia guarit el mal. Sis mesos i mig més tard, hi va haver la vaga del Metall.

Era tan exagerat i fora de lloc el concepte que tenia dels fets el ministre de l’Interior Don Manuel Fraga Iribarne, que no va dubtar a qualificar-los de gravíssims, i amb una desafortunada comparació va arribar a dir: “Sabadell es Petrogrado”.

ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ MEDIÀTICA 13.2.24

Noam Chomsky i les 10 Estratègies de Manipulació Mediàtica, o, i a mi això de que em sona....

1. L'estratègia de la distracció - L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.
L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar; de tornada a granja com els altres animals (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les) ".
2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou aplicar gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicats d'una sola vegada.
4. L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà a millorar demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental. Com més s'intenti buscar enganyar a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix ​​a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat (veure "Armes silencioses per a guerres tranquil·les")
6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments ...
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors 
8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte...
9. Reforçar la autoculpabilitat. Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu s'auto inculpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!
10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels darrers 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Noam Chomsky i les 10 Estratègies de Manipulació Mediàtica

"Reproduïu aquesta informació, feu-circular pels mitjans al seu abast: a mà, a màquina, a mimeògraf, oralment. Envieu còpies als vostres amics: nou de cada deu les estaran esperant. Milions volen ser informats. El terror es basa en la incomunicació. Trenqueu l'aïllament. Torneu a sentir la satisfacció moral d'un acte de llibertat. Derroteu el terror. Feu circular aquesta informació ". Rodolfo Walsh

LA SÍNDROME FEIJÓO 13.2.24

Tenir estat de consciència en els temps que ens han tocat viure, comporta caure en l'angoixa, la crispació, la desesperació o la indiferència. Un ciutadà conscient és una persona que intenta i pretén estar informat. Per tant, llegeix el, o els diaris que considera oportú, escolta la o les ràdios i veu la o les Televisions que té al seu abast i es connecta a Internet. Òbviament, doncs, aquest ciutadà, d'entrada està saturat d'informació, que és incapaç de pair, analitzar i racionalitzar, bàsicament perquè l'únic que rep en el cas dels tres mitjans informatius esmentats, és saturació i desinformació. Hi ha molt poc anàlisi al seu abast, i a més, sempre amb el dubte de quins interessos serveix l'analista, per més honest que sobre el paper pugui semblar.

La proliferació de notícies gairebé negatives, el constant anar i venir de sigles, incomprensibles en més d'un i dos casos. El degoteig de declaracions i contra declaracions, la quantitat d'inexactituds que constantment escolta quan toquen un tema que ell més o menys coneix, etc,etc, creen una sensació d'angoixa existencial. I aleshores, el ciutadà vol arribar a tot arreu, pretén ajudar a tothom, no te veu per opinar o replicar - el temps es escàs pels oients a ràdios i diaris - i és va enrocant en si mateix, fins a arribar a l'estat d'angoixa que us deia abans. O bé, i encara és pitjor o més preocupant, pot arribar a caure en un estat de total i absoluta indiferència. No pretenc criminalitzar els medis, entre altres coses perquè ja ho fan ells tots sols, però si és cert que una mateixa notícia, té un abast i un tractament molt diferent segons el mitjà que la difon. Això si l'arriba a difondre. No cal - suposo - que em prengui la molèstia de donar-vos exemples pràctics. Demà mateix, compreu tres o quatre diaris, escolteu les notícies del mateix nombre de ràdios i veieu els Telenotícies d'unes quantes cadenes, i observareu la magnitud del fenomen. No pots refiar-te tampoc d'Internet, que en algun moment algun il·lús va pensar que era l'únic reducte de llibertat, tot i que si és cert que és potser el que més si assemblea. Però no oblidem que de moment encara estem a l'època del Salvatge Oest I cada vegada està més controlat. Jo, com no soc ni polític, ni periodista ni psicòleg, no ús poc doner pas la solució, però si és cert que és bo que sapigueu almenys que no esteu sols, que hi ha una persona que com vosaltres pateix aquesta angoixa, aquest estat de desesperació davant tot, abans de caure en la indiferència absoluta. 

Un exemple de com es crea aquest estat d'angoixa el tenim en notícies com aquesta, del que en podríem dir "la síndrome Feijóo", o "síndrome del Correcamins", i és que aquest home quan està en campanya fa patir a propis i estranys, i aquesta campanya gallega se li està fent molt llarga igual que l'anterior i el PP comença a entrar en estat de pànic: 

"Els dirigents del PP van sortir en bloc ahir per intentar tapar la via d’aigua oberta pel mateix Alberto Núñez Feijóo en l’equador de la campanya electoral de Galícia. Els populars treuen al carrer cada dos per tres els seus seguidors en contra de les mesures de gràcia als independentistes i de sobte han fet arribar a la premsa que esta­rien disposats a indultar Carles Puigdemont i la resta d’expatriats amb determinades condicions, entre altres raons perquè veuen difícil que se’ls pugui condemnar per terrorisme. És més, han reconegut que en les converses d’aquest estiu entre dirigents del PP i de JxCat van arribar a estudiar una llei d’amnistia durant vint-i-quatre hores, però finalment la van descartar.

Per què s’han referit a un assumpte tan delicat i fins i tot contrari als seus interessos electorals a hores d’ara? Doncs segurament perquè dos dies abans Puigdemont va avisar els populars en una carta pública, en què deia que si el seu partit hagués permès la investidura de Feijóo, o hagués impedit la de Sánchez, no es­ta­rien sotmesos a la pressió dels tribunals. I va concloure: “D’això també en parlarem quan toqui. Com a la trama­ russa, tot se sabrà”. El PP devia témer que l’expresident filtrés aquestes converses, amb promeses que els podien perjudicar a una setmana de les eleccions gallegues, i van decidir punxar el globus per modular les explicacions. Del mal, el més petit. 

Si és que al final Feijóo, com a l'acudit de l'Eugenio li dirà a Puigdemont, ja es pot posar l'indult al cul.

MATAR UN ROSSINYOL 12.2.24

Una nena de sis anys que va desaparèixer a la ciutat de Gaza el 29 de gener va ser trobada morta amb alguns dels seus familiars i els dos sanitaris que van anar a salvar-la en una ambulància de la Mitja Lluna Roja Palestina, segons ha revelat l'organització humanitària. Hind Rayab fugia de la ciutat amb els seus oncles i tres cosins quan el cotxe en què viatjaven va topar amb el foc de diversos tancs israelians, segons va informar la BBC. Els enregistraments de les trucades entre la nena i el servei d'emergències suggereixen que únicament ella va quedar amb vida i sola dins del vehicle, amagada de les tropes israelianes sota els cossos dels seus familiars morts. 

LA BURROCRÀCIA 12.2.24

 

Pagesos, ramaders, pescadors, metges, professors, empresaris i tot fill de veí comparteix un mateix lament: la càrrega burocràtica. Cada vegada més temps, més diners i més mal humor destinats a satisfer la insaciable gana de l’administració i la seva irrefrenable tendència a voler exercir el control absolut de la vida de les persones. - Josep Martí Blanch.

Aviat estarem obligats a dormir, esmorzar, dinar i sopar amb l’ombra del funcionariat de torn a sobre. A emplenar un formulari per anar al bany. Això últim cert que encara no és així. Però no ens fem il·lusions. Donem-li temps al temps. La teranyina del leviatan no para de créixer en paral·lel a una societat cada vegada més complexa i tecnificada. I es fa cada vegada més espessa. Papers, papers, papers. Sigui en la seva versió física o digital. Tant fa. La tecnologia, lluny de facilitar les coses, com ingènuament vam creure que passaria al principi, ha servit d’excusa per incrementar les exigències burocràtiques al permetre el trasllat de bona part de la feina que comporta a les pantalles i els teclats dels administrats que es pretén controlar.

Legislem sobre tot i a tota hora. I passa que a cada ocurrència legislativa l’acompanya inevitablement un desplegament administrativista que a la seva última baula es tradueix sempre en noves obligacions burocràtiques. En paral·lel assistim, des de fa molt de temps amb sorna i incredulitat, a les promeses de desburocratització i agilització administrativa. Les escoltem recurrentment en boca dels nostres representants polítics – tant fa el color– mentre donem per segur que tampoc en aquesta ocasió no aniran ­enlloc.

Quantes vegades hem vist ja la presentació d’un pla de finestreta única empresarial per agilitar la posada en marxa d’un negoci? Efectivament, unes quantes. Encara que batejades amb diferent nom perquè resulti creïble que cada vegada estem davant una cosa nova i innovadora mai provada anteriorment. El resultat sempre és el mateix: el més estrepitós dels fracassos. Cada pla per millorar la situació acaba com l’anterior: lluny de disminuir, els tràmits i la dificultat d’aquests continuen incrementant-se.

Recurrents són els estudis que expliquen els percentatges de temps que la professió mèdica dedica no a cuidar i curar persones sinó a la paperassa i a retre comptes de la seva feina. El mateix amb els professors, particularment en primària, asfixiats per haver de deixar traces burocràtiques de tot el seu acompliment per si algun dia l’inspector de torn arriba amb la més peregrina de les exigències.

Les manifestacions d’aquesta setmana dels agricultors han posat també el dit a la nafra. Obligats a demanar permisos i a documentar l’activitat més rutinària. Que algú que està lluitant per la seva pervivència professional situï la càrrega burocràtica com un dels seus principals problemes hauria d’encendre les alarmes de qualsevol govern. I pot ser que passi. I que fins i tot se’ls prometi un pla d’agilitació, facilitació i racionalització administrativa de l’activitat agrícola. És igual. Sabem per experiència del seu assegurat fracàs. No per mala intenció, ni tan sols per incompetència. Succeeix simplement que qui prometrà és el polític i que aquest sempre acaba rendit al poder de la burocràcia. No és mai al ­revés.

No hi ha un sol racó que quedi sa i estalvi de la plaga d’obligacions administrativistes. I qualsevol excusa és vàlida per justificar-ho. El peix que fins fa poc la marineria de les embarcacions s’emportava a casa per a consum familiar ha de passar ara per les llotges per ser convenientment pesat, etiquetat i incorporat a les estadístiques d’extraccions pesqueres. Ve-t’ho aquí un exemple d’una nova càrrega burocràtica que cal titllar no només d’innecessàriament invasiva, sinó fins i tot de moralment abusiva. Cada sector professional té els seus exemples.

No hi ha solució a la vista. Ningú no pot escapolir-se de la informació genètica escrita en el seu ADN. Així que no podem ser massa durs amb la burocràcia, no fa més que complir amb la seva naturalesa: créixer, envair i dominar. En contrapartida els altres empetitim, retrocedim i obeïm. Ens queda, com a últim reducte sa i estalvi de la paperassa, posar-nos de mal humor. Serà fins que algú decideixi que també hem de certificar el nostre estat d’ànim per triplicat. I que aquest ha de ser per decret sincerament feliç i animat.

SEGOLENE, QUINA CULPA TÉ EL TOMÀQUET? 11.2.24

Quina culpa té el tomàquet? L'acusació des de França de la poca qualitat del producte espanyol sorprèn els productors. Tots dos països comparteixen varietats i mateixes regles de cultiu - Maite Gutiérrez i Fernando H.Valls a la vanguardia.

Els frecs diplomàtics poden sorgir de les més insospitades anècdotes. El desacord entre França i Espanya a compte del tomàquet encaixa en aquesta categoria. Unes declaracions peregrines de l'excandidata socialista Ségolène Royal, que va definir el bio espanyol com a “immenjable” i “de mala qualitat” per sortir al pas de les protestes agràries al seu país van provocar la reacció del president del Govern, Pedro Sánchez, en defensa del tomàquet nacional (“imbatible”) i la posterior disculpa del titular d'agricultura gal·les, Marc Fesneau.

I a poc a poc han sorgit veus, tant a Espanya com a França que han desmuntat les acusacions de Royal sobre la suposada poca qualitat gustativa dels tomàquets ecològics espanyols i la manca de regulació. Perquè, en realitat, hi ha escasses diferències entre un tomàquet espanyol i un de francès. Les normes de producció són exactament les mateixes, com també el tipus de llavor i les principals varietats consumides.

Els primers a donar llum sobre l'assumpte han estat les mateixes organitzacions agràries de França. "Els productes bio espanyols i francesos segueixen les mateixes normes de producció i controls", afirmen Ifoam France, FNAB, Sinabio, Ecocert, i Interbio, les cinc productores més grans d'aliments ecològics franceses i responsables d'aproximadament el 80% dels productes bio que es consumeixen al mercat gal.

La producció ecològica a Europa és regulada per una normativa comunitària que marca els processos perquè un tomàquet pugui portar l'etiqueta bio. Els estats membres no la poden modificar ni adaptar. És igual per a tothom. Empreses certificades s'encarreguen de supervisar la producció, controlades al seu torn pel Tribunal de Comptes europeu. Pel que fa a les inspeccions al terreny, són les comunitats autònomes en el cas d'Espanya o els departaments regionals a França els encarregats de fer-les.

Fernando Moraleda és director de l'oficina agro a Llorente i Conca. Va ser secretari general d'UPA i número dos del Ministeri d'Agricultura al Govern de Zapatero. La seva visió, com a expert al camp, és clara: el forat del camp a França no és al nostre país, sinó a la pròpia agricultura gal·la. “El problema del mercat francès és que està completament inadaptat. Nosaltres tenim sol i hem sabut modernitzar els nostres regadius, per exemple. Hem fet els deures, però els francesos no”. Moraleda va viure en primera persona l'“animadversió francesa” cap al camp espanyol des dels anys vuitanta i noranta. Tant a UPA com al Govern. Fins i tot es refereix a l'actitud dels veïns com a “fonamentalisme agrari”. La clau, segons ell, és que el mercat francès és molt proteccionista i no està preparat per competir en un mercat comú amb els productes espanyols competitius, essencialment contra el tomàquet d'Almeria.

“El problema del mercat francès és que està completament inadaptat. Nosaltres tenim sol i hem sabut modernitzar els nostres regadius, per exemple. Hem fet els deures, però els francesos no”

Les dades de duanes i Eurostat evidencien a més que el gruix de tomàquets importats per França no provenen d'Espanya, sinó d'Àfrica, explica l'Associació d'Organitzacions de Productors de Fruites i Hortalisses de la província d'Almeria (Coexphal). En concret, el 70% de les importacions franceses corresponen al Marroc. Espanya gairebé no representa el 16%.

El tomàquet és una fruita d'estiu, però la producció s'estén tot l'any a països com Espanya per un clima més favorable i l'ús d'hivernacles que rarament necessiten una altra font d'energia que no sigui el sol. Això permet el cultiu de tomàquet durant tot l'any; Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella-la Manxa, Navarra i Catalunya són les principals zones de sembra. Nombroses empreses multinacionals i fons d'inversió produeixen al Marroc precisament perquè paguen salaris molt més baixos als treballadors del camp.

Parlar de tomàquet espanyol obliga a esmentar Almeria, el bressol del producte. Als hivernacles de la província andalusa es produeix el 60% del total nacional, seguida per Múrcia amb el 10%, explica les cooperatives d'Almeria. Però davant la situació del sector i la competència de tercers, els agricultors almeriencs comencen a decantar-se pel producte bio, el criticat per Royal. A hores d'ara, explica Fernando Moraleda, Espanya és el líder mundial d'aquest tipus de cultiu. Els consumidors també estan apostant pel tomàquet bio. En aquest moment, representa el 12% de les vendes a Espanya. I pujant any a any. El tomàquet també es juga el seu futur a les tractorades.

I els d'aquí, per culpa de la Segolene, s'han hagut de cruspir tomàquets en viu i en directe. El ministre d'Agricultura, Pesca i Alimentació, Luis Planas, va haver d'organitzar un tast de tomàquets espanyols ecològics amanits amb oli d'oliva extra, després de les declaracions de l'exministra gala Ségolène Royal en què va dir que el tomàquet bio espanyol és “fals i immenjable”. Per cert, això no és nou, recordeu quan les vaques boges, o en el nom del cogombre, varen haver de cruspir carn de vedella i cogombres a tutiplén. El cogombre, en català Fòrum és un pepino.

BARCELONA I L'ATUR 11.2.24

Confesso que ja no entenc res, tanta desinversió, tantes empreses que se'n varen anar al 2017, tant desastre que és Barcelona, la ciutat bruta i deixada plena de grafitis, amb un robatori cada segon, i resulta que té un atur de 6,1% segons informen a NacióDigital. Viure per veure o beure per no veure la realitat per part d'alguns.

La taxa d'atur a Barcelona va caure fins al 6,1% el quart trimestre del 2023, segons les xifres que aporta l'Enquesta de Població Activa (EPA), i va arribar al nivell més baix des de l'any 2007. Segons l'Ajuntament, la ciutat ha registrat, també, les taxes d'activitat específica (85%) i d'ocupació específica (79,8%) més altes de la seva sèrie històrica, que s'inicia l'any 2002.

"Aquestes dades exemplifiquen el dinamisme econòmic de Barcelona", ha celebrat el tinent d'alcaldia d'Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme, Jordi Valls, que també ha destacat que la capital catalana és una ciutat "d'oportunitats" i amb capacitat per crear llocs de treball de qualitat i oferir opcions de futur a tots els ciutadans. "Especialment a les dones i als joves", ha afegit. Segons les xifres de l'EPA, la taxa d'atur a Barcelona és gairebé tres punts menor que al conjunt de Catalunya (9%) i se situa gairebé a la meitat de la de l'Estat (11,8%). A més, l'atur femení se situa en el 6,3%, només 0,4 punts per sobre del masculí, uns valors propers als mínims de la sèrie històrica. Pel que fa a la taxa d'atur juvenil, és del 21,2% de la població activa d'entre 16 i 24 anys, una xifra 3,5 punts més baixa que la de fa un any. La taxa d'activitat específica (de 16 a 64 anys) es va situar l'últim trimestre del 2023 en un 85%, per sobre de la de Catalunya (79,3%) i Espanya (76%), amb un increment del 0,9% amb relació al trimestre anterior i del 6% en la comparació interanual. Tot i aquests resultats, les taxes d'ocupació i d'activitat a la ciutat es mantenen per sobre de les de la Unió Europea i la d'atur queda pràcticament igual que la de la mitjana de la UE (6%).

En xifres absolutes, la població activa a Barcelona es comptabilitza en 918.200 persones, de les quals 863.300 estan ocupades i 54.900 en situació d'atur. I, en termes interanuals, es registra un creixement del 20,9% de la població activa i del 24,9% de la població ocupada i una baixada del 19,4% de la població aturada. Barcelona és bona si la bossa sona. Millor que soni Serrat.

Mentre escolteu Serrat, podeu llegir l'escrit del Mestre Cornadó sobre l'altra Barcelona, també real, també única, la pots estimar i odiar amb les mateixes ganes, jo em quedo amb les dues Barcelones.

UN FANTASMA RECORRE EUROPA 10.2.24

Un fantasma recorre Europa. I fa tremolar governs, cancelleries, comissaris i comissaries europees. El poderós rugir dels motors dels tractors que bloquegen carreteres i circumval·lacions o embussen avingudes a les ciutats els treu el son. El majestuós rodar de les seves imponents rodes pot ser que els recordi l'implacable girar de les rodes del destí. Si no hi hagués eleccions europees el 9 de juny, potser era qüestió d'esperar armats de paciència i agafar-se alguna poció natural que els ajudés a agafar el son. - Antón Losada a ctxt.es

Però la vida és dura. Hi ha eleccions, la cosa ja no pintava bé per a l'entesa conservadora i socialdemòcrata que ha governat la Unió Europea durant les últimes dècades i l'auge de l'extrema dreta no sembla topar-se amb el sostre, malgrat ensopegades inesperades com el 23J. Cal fer alguna cosa, el que sigui, deuen haver pensat en aquests mateixos governs, cancelleries i departaments europeus agitats per les mobilitzacions agràries. Els governs estatals han sortit en estampida a culpar de tota la Unió Europea. Es tracta dels mateixos governants que després lamenten que l'antieuropeisme campi lliure pel continent. No és només que comprin el marc a l'extrema dreta, còmodament instal·lada a la nostàlgia d'una Europa de nacions riques, pròsperes i autosuficients que mai no va existir i que el projecte europeu suposadament va destruir. És que, a més, li donen la raó. Les millors dècades de creixement sostingut, estabilitat política i estat del benestar que hem gaudit es deuen en bona part a aquest projecte que els ministres utilitzen com a escut per eludir les seves responsabilitats. Faríem bé de no oblidar-ho.

La Comissió Europea, que ja se sap com acaba aquest conte, s'ha afanyat a retirar de la seva agenda normativa i política tot allò que soni semblant a assumpte que molesti els tractoristes. Ara resulta que la transició energètica pot esperar i el lliure comerç amb mig món no era tan urgent. Tampoc no tenia tanta pressa la lluita contra el canvi climàtic i l'agricultura sostenible, lliure de químics i fertilitzants de dubtosa eficàcia i encara més incerta salubritat. De la reducció de la pesada i ineficient burocràcia europea, que esgota i multiplica els costos del sector agrari i de tots els sectors econòmics i socials imaginables, ni una paraula; que amb les coses de menjar i el poder no s'hi juga.

Però arriben tard. Ningú ha corregut més que l'extrema dreta, incongruent a l'hora de diagnosticar els problemes i frívola quan proposa les solucions, però extraordinàriament hàbil per detectar el malestar i donar a la gent un remei fàcil i efectiu per a les pors i les incerteses: assenyalar un culpable i per ell. Comissió i governs van corrent darrere d'això; igual que fa una dècada que corren com pollastres sense cap després de l'extrema dreta en les polítiques de migració, fins a acabar assumint un diagnòstic tan inútil com fal·laç i unes solucions tan costoses com ineficaces que recorden molt el discurs ultra.

Hi ha moltes reivindicacions en què tenen raó els agricultors. Tenen raó quan reclamen que no se'ls pot imposar els costos de transició a un nou model de producció mentre es rega, per exemple, al sector de l'automòbil amb tota mena d'incentius. Tenen raó quan reclamen que s'apliquin les mateixes exigències de qualitat i control als productes agrícoles importats per evitar la competència deslleial. Tenen raó quan reclamen que s'alleugereix la burocràcia d'unes administracions que implanten no poques vegades l'administració digital per treure's feina de sobre i traslladar-la als ciutadans. Tenen raó quan denuncien que serveix de poc aprovar una Llei de Cadena Alimentària sense generalitzar les inspeccions i imposar sancions que per la seva entitat en desincentiven el compliment. Tenen raó quan reclamen als governs, central i autonòmic, més agilitat en les ajudes per pal·liar els efectes de la sequera o els costos energètics. Tenen raó quan denuncien que les administracions s'hi mostren molt valents i ecologistes, però no se'ls veu tan categòrics i severs davant les energètiques o l'automòbil.

Però el seu problema més gran no és l'agenda 2030, o els agricultors o productors d'altres països, europeus o no, ni tan sols els executius estatals o la Comissió o el Parlament Europeu. El principal problema rau més en l'oligopoli de distribució i comercialització, al qual han de vendre els seus productes en les condicions que els dictin. La caiguda de rendibilitat de les seves explotacions es deu més a les conseqüències de l'oligopoli que a les taronges del Marroc, la carn del Brasil o les regulacions de pesticides. Potser haurien de plantejar-se començar a aparcar els seus tractors també davant de les portes de les grans superfícies.

SOTA ELS AMETLLERS FLORITS 10.2.24

Hi ha gent que ho està passant malament amb la florida dels ametllers. Cada any més prematur. Has vist això?, xiuxiueja alarmada una amiga amb qui comparteixo taxi. No sé què hi he de veure. Fa dues setmanes que estan florint, diu. I apunta amb el dit a un arbre rosat que treu el cap en un semàfor, com qui assenyala un fugat de la justícia. Creuo una mirada amb l'ametller florit. Resulta estrany que unes floretes tan suaus provoquin angoixa. Delicadesa amenaçant. Com les tènues ales de les papallones que també han aparegut abans d'hora, voletejant sense sentit, il·luses. Ho explica Clara Sanchis Mira al seu article a la vanguardia d'avui. I em sorpren que la seva amiga i ella mateixa és sorprenguin.

Normalment, i ja fa anys i panys que a finals de gener i al més de febrer comencen a florir els ametllers al nostre país. I encara que sempre passa, cada any ens sorprèn aquesta eclosió primaveral al mig de l’hivern. I que sempre passa i que sempre ens sorprèn i ens fascina la seva bellesa ho corrobora el fet que, ja l’any 1953, en Josep Pla escrivia a «Temps de febrer: els ametllers». Ens trobem, doncs, en aquell moment de l’any tan delicat que, en obrir una finestra i mirar a fora, apareix la subtilesa d’un ametller rosat, extasiat, com un vaporós enlluernament. 

He vist florir ginesta el més de desembre de 2014, aquí en teniu la prova documental. I suposo que us preguntareu,  ¿com és que un arbre com l’ametller comença a florir al mig de l’hivern quan encara hi pot haver glaçades que posin en perill els seus fruits? Això és un maldecap per als agricultors, però és una estratègia de supervivència de la pròpia espècie. En el clima mediterrani, és més estrany que hi hagi una glaçada prolongada a partir de febrer, que no pas una sequera prolongada quan arriba l’estiu.

Si els ametllers florissin més tard, quan ho fan la majoria dels arbres fruiters, a principi de la primavera, les típiques sequeres mediterrànies de l’estiu no permetrien que es desenvolupessin les ametlles. Per això, la natura, que és molt sàvia, fa florir els ametllers al febrer, perquè les ametlles necessiten entre 5 i 6 mesos per madurar, entre el juny i el juliol ja estan a punt i han pogut aprofitar les pluges primaverals per créixer.

Però la gent continua angoixant-se cada any en florir els ametllers, són els mateixos que es queixen que aquest hivern fa més fred, o aquest estiu més calor, i ja no recorden la temperatura de l'estiu o hivern anteriors. És cunyadisme antropològic, encara que no sigui massa lògic. Recordem-ho una vegada més: No hi ha res que no hagi succeït abans, llevat que ho hem oblidat.

'ACTIVIDADES PARA LA MUJER' 9.2.24

La dona que volgués tenia fins al dia 2 de febrer de l'any 2024 DC, per acudir al Centre Municipal de Serveis Socials a Tomelloso, pagar una quota d'inscripció de 10 euros, i triar un d'aquests cursos: Tall i confecció, Treballs manuals, Cuina i alimentació, Restauració i tapisseria, Perruqueria, o Estètica. Començaven aquest dilluns. La imatge del cartell de l'ajuntament governat per PP i Vox, que s'ha fet viral per "oferir tasques estereotipades" ha recordat aquella Escola de la Llar i Professional de la Dona, una institució pública que es va destinar a la formació de dones amb l'objectiu de preparar-les com a mares i esposes a la llar.

L'Institut per al Segon Ensenyament de la Dona a Barcelona va ser pioner en això. Corria l'any 1910 i el seu objectiu era "l'ampliació de l'ensenyament que es dóna a l'escola primària, per mitjà de la cultura general que atén el pla oficial d'estudis del batxillerat". És clar que, en tractar-se de noies, completava aquesta formació amb “matèries específiques, pràctiques i intuïtives”. En la distribució de les assignatures pensades per a elles, la catedràtica Consuelo Flecha García va comprovar que, a més de les establertes pel pla d'estudis oficial, "apareixien les de feines, arranjament de la llar, cuina i mercat, i malalties tècniques, segurament perquè les alumnes que es matriculessin poguessin reconèixer-s'hi amb més facilitat”.

Va ser el primer Centre Cultural de Segona Ensenyament oficial femenina que s'obria a Espanya i, amb això que fossin estudis separats dels nois, van contribuir que més dones es decidissin a cursar-los allà. Després vindria, a la mateixa ciutat, l'Institut femení local Infanta Cristina. Mentrestant, a Madrid, la Llei de Pressupostos de gener de 1911 va plantejar creació oficial de l'Escola de la Llar i Professional de la dona a Madrid. Amb ella es pretenia que les dones sortissin formades per a la vida de la llar i amb una instrucció científica, artística i pràctica amb què poguessin exercir professionalment. Així que el mateix tenien 'Història', 'Geografia' o 'Química', dins dels ensenyaments generals, com 'Tall i confecció de vestits i de roba blanca', a l'apartat d'ensenyaments professionals. Els Ensenyaments de la llar tenien també la seva. Eren dos cursos trimestrals, que es distribuïen en dos grups: el primer amb 'Higiene', 'Puericultura', 'Remeis casolans' i 'Assistència de malalts'; i el segon 'Economia', 'Comptabilitat domèstica', 'Confecció i entreteniment de robes d'ús diari' i 'Art culinari'.

El primer govern de la Segona República va decidir convertir-los en centres mixtos, obrint la matrícula a nois durant el curs 1931-1932. Però va ser durant poc temps. Durant la Guerra Civil, a la zona de Franco, van tornar a restablir l?existència d?institut femenins. A través d'una disposició de setembre del 36, estava regulat que "en aquelles poblacions on hi hagués més d'un Institut es dividís la població escolar, destinant un centre als alumnes i un altre a les alumnes". Es prohibia així l'ensenyament mixt al batxillerat. Amb Franco victoriós, i assumint el comandament únic i "tots els poders del nou Estat", es van crear annexos als Instituts Femenins on s'impartien assignatures obligatòries per a les alumnes que cursaven Batxillerat. Una tasca que, com escrivia Casilda Bustos de Finat, comtessa de Mayalde, al número de la 'Revista Nacional d'Educació' de març de 1941, corresponia a la Secció Femenina de F.E.T. (Falange Espanyola Tradicionalista) i de les J.O.N.S. amb les Escoles de la Llar.

Elles serien les encarregades d'educar la dona en el sentit de la llar, canalitzar-la cap a la missió que li és més pròpia, capacitant-la perquè no hagi d'abandonar casa seva i pugui, des d'ella, ajudar amb la seva feina al sosteniment de la família ". "Tot allò que significa confort, gust, economia i bellesa de la llar, pròpiament dit, és el que ensenya la falange a les seves dones en aquestes escoles", afegia. La delegada nacional era Pilar Primo de Rivera (germana de José Antonio Primo de Rivera), qui va apostar per què les dones complissin una única missió en la tasca de la pàtria: la llar. Havien de ser persones submises i discretes. Silencioses. Que creessin relacions on l'home no se sentís amenaçat i, per descomptat, que no estiguessin solteres. Si fos així, havien de qüestionar-se si "el problema no estaria" dins d'elles, malgrat que els alts comandaments sí que ho eren (Primo de Rivera va morir soltera).

Les queixes del cartell d'Ajuntament de Tomelloso, en què governen PP i Vox, també han arribat al ple. Unides per Tomelloso denunciava aquest dimarts el "masclisme en les activitats proposades per a les dones". També diversos càrrecs del Partit Socialista han criticat la programació, com ara Sara Simón, actual consellera d'Igualtat de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa que, a través de les seves xarxes socials, ha titllat la temàtica d'"un atac intolerable a la igualtat" ", en ser activitats dirigides "només a dones". "Ja hi ha institucions promovent una visió estereotipada i masclista sobre les dones", ha dit, assegurant que "tornen a dir-nos que el que és nostre és només cuina, l'estètica o les manualitats, com si retrocedíssim un segle". El regidor municipal, Javier Navarro, ha respost a les acusacions fent acusar l'anterior alcaldessa d'haver aprovat aquestes activitats que fa anys que es fan a la ciutat: "Es tracta d'una programació mantinguda des del passat any 2022, quan Inmaculada Jiménez -ara secretària general del PSOE a Tomelloso- governava al nostre municipi”. - Amb informació de elperiodico.com.

A TOTS ELS POBLES D'UCRAÏNA 9.2.24

Discurs pronunciat per  Bernard-Henri Lévy el 9 de febrer de 2014 a la plaça Maidan de Kíev.

"En aquesta plaça es troben reunits tots els pobles d'Ucraïna. Ucraïnesos de l'Oest i ucraïnesos de l'Est. Ucraïnesos de la ciutat i ucraïnesos arribats del camp. Tàrtars i polonesos. Cosacs i jueus. Hi ha aquí els néts dels supervivents de l'Holodomor, aquella fam assassina orquestrada per Stalin, i els de Babi Yar, aquest terrorífic símbol de la Shoah. A París, tenim la plaça de la Bastilla, on es va constituir el poble francès. Vosaltres teniu aquesta plaça de Maidan, on es constitueix el poble ucraïnès. I és molt emocionant, per a un ciutadà de la pàtria dels drets humans, ser testimoni, en aquesta plaça, d'un fragment excepcional d'Història com només els produeixen els grans pobles.

Arseni Iatseniuk, cap del partit de la Dama de Kíev empresonada, acaba d'anunciar en aquesta tribuna la creació d'un "Govern paral·lel": a aquest Govern sorgit de Maidan, a aquest Govern que ja té més legitimitat de la que tindrà mai aquest altre Govern de titelles a les ordres del Kremlin, jo ho saludo. 

Vosaltres teniu, gent del poble de Maidan, un somni que us uneix, i el vostre somni és Europa. No pas l'Europa dels comptables, l'Europa dels valors. No l'Europa dels buròcrates, l'Europa de l'esperit. No aquesta Europa cansada de si mateixa que dubta de la vocació i del sentit, sinó una Europa apassionada, fervent, heroica. I és també emocionant, per a un europeu arribat de l'Europa que dubta, de l'Europa que ja no sap qui és ni on va, tornar a trobar aquí aquesta cremor.

Esteu donant una lliçó d'Europa. Ens esteu recordant quina meravella pot ser Europa quan s'aparta d'això que el filòsof alemany antinazi Edmund Husserl anomenava la “cendra del gran tedi”.

Jo soc ciutadà francès. Sóc un federalista europeu. Però avui, en aquesta plaça de Maidan on es diu Europa a la seva vocació ia la seva essència, soc també ucrani. A més, faig malament en dir que Europa és un “somni”. Doncs no hi ha res tan concret com l'Europa que m'han descrit, cada vegada, les dones i els homes que heu col·locat al capdavant del vostre moviment: una Europa que, per a totes i per a tots, significa llibertat, Govern just, lluita contra l'Estat canalla dels oligarques, ciutadania.

Vosaltres doneu cos al projecte europeu. Vosaltres torneu a donar-li un contingut i un programa. Doneu a la idea d'Europa un sentit, no "més pur", com va dir un poeta francès, sinó més precís i més ric. Per això penso que la veritable Europa és aquí. Per això afirmo que aquí, a la plaça de Maidan, és on es troben reunits els veritables europeus. Per això Ucraïna no és aquest vassall de l'imperi rus que captura la seva annexió a Europa: en tot cas, a hores d'ara, és el cor palpitant del continent, i Kíev la seva capital.

Poble de Maidan, germans a Europa! - Vull dir-vos també que som molts, de París a Berlín i a altres llocs, els que hem sentit el vostre missatge. Sé que us sentiu sols. Sé que teniu la sensació d'haver estat abandonats per una Europa que, en donar-vos l'esquena, dóna l'esquena a la seva essència. És cert. Però també és cert que teniu amics a les societats d'Europa. També ho és que teniu, aquí mateix, a les missions diplomàtiques europees, amics a l'ombra dels que puc dir que estan amb vosaltres de cor i que treballen a favor vostre. Ells són la vostra esperança i vosaltres sou la seva. Si us abandonen, vosaltres perdeu; però si vosaltres perdeu, ells també. I ells ho saben. Tots ho sabem.

Som milions els que hem comprès que el nostre destí es decideix aquí, en aquesta plaça de la Independència que heu rebatejat “plaça d'Europa”. I, al meu retorn a França, tinc la intenció de dir-ho alt i clar: res de visats per a aquests bèsties que, de la mateixa manera que Lluís XIV gravava als seus canons ultima ràtio Regis, amenacen de donar l'assalt a la plaça de Maidan; congelació dels seus actius a tots els bancs de la Unió Europea i en aquests paradisos fiscals les portes dels quals hem après a forçar; hi ha tota una gamma de sancions a disposició de les democràcies, i ho hem de recordar sense descans. El president del meu país es reunirà les pròximes hores amb el dels Estats Units: qui sap si el convencerà d'unir-se, una vegada més, en una operació de salvament d'aquella part d'Europa que està segrestada?

Poble de Maidan, una darrera cosa. Us deixo amb el cor en un puny, ja que sé que tot pot passar els propers dies i, lamentablement, també el pitjor. Si a la llarga història dels pobles que afirmen la seva sobirania ocupant les places de les seves ciutats recordem la plaça de la Bastilla, o la de Wenceslao, a Praga, o l'àgora atenesa, com oblidar l'altre model, l'antimodel de Tiananmen i la insurrecció ofegada a la seva pròpia sang?. Però sapigueu que us deixo ple d'una immensa admiració per l'exemple de valor, sang freda, sensatesa i mesurament que esteu donant al món. La vostra arma és aquesta sang freda. La vostra força és aquesta determinació tranquil·la, sense patetisme, que fa que, des de Lisa, la petita cantinera, a Vitali Klitschko, l'antic boxejador que potser un dia sigui president de la nova Ucraïna, tots vosaltres m'hagueu dit que ja res no frenarà al esperit de Maidan. I la vostra força és també aquest sentit de la responsabilitat, anava a dir de la disciplina, amb què manteniu les vostres barricades i, darrere de les barricades, cuideu la porció de ciutat que heu alliberat. És la mateixa paraula la que expressa la cura de les ciutats i l'excel·lència de les civilitzacions. "Civilitzat", tant en el meu idioma com en el dels fresquistes que, al segle X, van pintar La verge pregant amb les mans aixecades en senyal de pau de la vostra catedral de Santa Sofia, és el nom comú de l'amant de la civitas i del portador de civilització. I la vostra força, sí, és aquesta alta civilització a la qual esteu adossats, mentre us ronda, com a tots els pobles d'Europa, una part d'Història tràgica i criminal.  Ucraïna i Kíev ja resplendia abans que Rússia existís. En cada ciutadà de Maidan hi ha més història i més cultura de les que hi pugui haver al matasset de Sochi, aquest Tarzan que no arriba a Popeye, aquest fals fort que és un veritable enemic de Santa Sofia i de la seva saviesa.  I per això vencereu. Per això derrotareu, abans o després, l'amo Putin i el seu lacai Ianukóvitx. 

Benvinguts a Europa.

BEATUS ILLE 8.2.24

El pagès pobre, com a mode de vida, ha estat sempre, i ho és encara avui, una mesura de 'felicitat' - Beatus ille - dubtosament admissible. Si la literatura l'ha idealitzat, fou perquè la literatura mai no la van escriure els pagesos, deia Fuster i a fe que tenia raó. Uns amics fa ja anys, ho varen deixar tot i s'en varen anar a un poblet del Pirineu a fer de pagesos, viure sa i del que dones la terra, o el bestiar, tot molt bonic, bucòlic i ecològic. Varen comprar unes cabres andaluses que del fred se'ls tornàven morades i feien un formatge que el varen donar a provar al gat, però aquest ho va fer només la primera vegada, car de les cagarrines que li varen agafar ja no el va voler provar més. Al cap d'un temps, amb la cua entre cames varen tornar a la ciutat. No varen ser els únics en aquella època, però com em deia en Josep S., al camp s'hi ha d'anar a viure amb peles, en una Masia ben condicionada i un masover que et faci la feina, i tu a visitar la finca damunt del cavall, jugar a tenis o a banyar-te en la piscina climatitzada, o sia, al camp amb esperit Avida Dollars que deia Breton en el seu anagrama. de Salvador Dalí.

VINE AL MERCAT, REINA 8.2.24

Sabem tan poc de la pagesia d'aquest país, que fins i tot fa vergonya parlar-ne, però alguna cosa si sabem. Sabem, que som deficitaris en la producció de llet de vaca.

Sabem que estem engreixant els porcs de mitja Europa, 7.798.386 porcs el 2023. Amb la contaminació que comporta.

Sabem, que som deficitaris en la producció d'oli,

Sabem que en els últims set anys s'han perdut a Catalunya 9.000 explotacions agrícoles.

Sabem que els intermediaris i les grans superfícies collen amb el preu dels productes en origen.

Sabem per Alcarràs que s'estan reconvertint terrenys de cultiu en plantes d'energia solar.

Sabem que hi ha fruites que venen de sud-americà per avió.

Sabem que va ser Emili Armengol l'impulsor del conreu de noves varietats de la fruita a Lleida, juntament amb Francesc Macià.

Sabem que la Duquesa de Alba era la pagesa més subvencionada d'Europa, de quan es cobrava per sembrar girasol, he dit sembrar, no calia ni collir-lo. I suposo que sabem o no sabem alguna cosa més, que els pixapins tampoc som tan beneits. 

Però el que no sabem és quanta de la producció interna s'exporta. No sabem si es rega de la manera adequada arreu

No sabem si es planta el que s'hauria de plantar a cada lloc.

No sabem que es planta per subvencions europees.

No sabem si potser s'hauria de deixar de produir alguns productes en detriment d'altres.

No sabem fins a quin punt la Generalitat pot evitar importacions d'altres països.

No sabem per què tenim als mercats peres de la Xina.

Poc sabem i molt desconeixem., vol dir que seria millor deixar en l'aire les preguntes per si algú que hi enten i en sap ens les contesti, i deixar de dir bestieses sobre la pagesia i el món agrari. I plantejar-se seriosament la manera de consumir.  Hi ha l'opció de la federació de cooperatives agràries.  Sabem que la pagesa que més cobrava en tot Europa de subvencions era la Duquesa de Alba, per plantar entre altres coses, girasol, que es cobrava per plantar-lo i ni tan sols calia recollir-lo. A casa, al supermercat no comprem res de menjar fresc, clar que tenim davant mateix el Mercat Municipal de la Creu Alta. Aquesta seria una de les solucions.  Vine al mercat Reina.