La justificació pública del PP és que el debat sobre la deslleialtat constitucional podria actuar com a cortina de fum de la discussió parlamentària sobre l’amnistia. Però, a més, la dissolució de partits per les seves idees xoca de cara amb l’esperit de la Constitució. Tots els partits van criticar la proposta legislativa i, en vista de la discussió que va suscitar, Alberto Núñez Feijóo va mostrar la seva voluntat de donar-li una volta més a la iniciativa. No va ser una sola volta, sinó algunes més les que hi van donar, fins a marejar els juristes que l’havien de suavitzar, per la qual cosa ha acabat en un calaix, que és on acaben els documents que fan nosa. De moment i fins a nou avís, els populars han decidit ajornar-ne el registre al Congrés, cosa que resulta un acte de prudència.
El PP ha enterrat en un calaix la seva iniciativa per dissoldre partits independentistes. Els calaixos són un símbol dalinià, que hi va pensar com a metàfora de l’inconscient. Per a l’artista, els éssers humans som com calaixeres de molts calaixos on guardem coses que preferim que els altres desconeguin. Una de les escultures més cèlebres de Dalí és la Venus de Milo amb calaixos, també va dibuixar Freud amb un calaix entreobert al davant o es va imaginar una ciutat dels calaixos. Potser un dia algú descobrirà al cementiri de les idees fallides aquest text i potser li dona per a una novel·la, en què el misteri seria com la dreta va passar en poc temps de pactar amb els nacionalistes catalans a pretendre la seva dissolució.
.png "English"){kind=small}
Publica un comentari a l'entrada