És amb un nus a la gola que escric això. No hi ha cap lloc segur a tota la Franja de Gaza. Aquesta és la crua veritat. La meva germana gran, un heroi de la vida real, va compartir amb nosaltres com ella i els seus dos fills petits van esquivar la mort miraculosament.
Rebobina fins al divendres 13 d'octubre, just abans de la crida de pregària 'dhuhr' al migdia. En passejades la meva germana amb els seus dos petits, tots dos amb prou feines.
Cares? Pàl·lida com la lluna. La seva respiració? Gairebé robat per l'horror d'aquella nit anterior. Quan en aquell moment es va escampar la veu d'un apagament total a la nostra petita franja de terra, sense internet, sense telèfons, ens vam ajuntar, decidits a protegir-nos de la fatalitat i la foscor. Trobant un bon revestiment d'aquesta terrible desconnexió del món, vam intentar aprofitar-la al màxim, convertint el nostre temps en moments acollidors i plens de família i creant converses des de la nada.
Deixem de banda els nostres telèfons intel·ligents; de totes maneres eren inútils. Vam revisar cada moment del nostre passat i present, explicant cada història amb el rerefons, d'una banda, sonora inquietant, els atacs aeris que van colpejar Gaza de nord a sud i d'est a oest.
Atrapat en la simfonia d'aquells atacs aeris, el meu pare li fa una pregunta a un dels nens petits de la meva germana, l'Omar, encara no dos: "Va, Omar, digues-nos què va passar a casa teva?"
Malgrat la seva edat, l'Omar ho va entendre. Com si la pregunta li amuntegava el cap petit, va començar a narrar precisament el que havia passat al seu món. "La casa està trencada, la finestra està trencada, la porta està trencada", va dir l'Omar amb el seu llenguatge limitat, i després va continuar.
"El terra està trencat, la paret del meu avi està trencada, les meves joguines estan trencades, l'armari de la mare està trencat, tot és pols i els meus ulls estan plens de pols".
Va dir que s'havia posat sobre Majd, el seu germà petit, amb els ulls plens de pols. Llavors ho va embolicar sense perdre el ritme: "Tota la casa està trencada, l'avió de guerra va trencar la casa, el carrer està trencat, el país està trencat".
Va acabar l'última frase, i una barreja d'estupor i un tros d'emoció ens va fer preguntar com un nen petit com ell podia dir tots aquells detalls, sense adonar-nos que només eren paraules caient.
El meu pare, sorprès, li va xiuxiuejar, les paraules simplement inaudibles amb el teló de fons constant de bombardeig que ens envolta. Va abraçar molt fort l'Omar.
El meu nebot petit va mostrar un somriure tímid, que va acabar ràpidament amb un míssil que va aterrar a prop. El seu somriure es va convertir en una cara arrugada i es va precipitar a amagar-se al meu costat. Vaig mirar l'Omar als ulls, ple de desconcert, com si em demanés que el portes fora d'aquí, a un lloc lliure de tots aquests sorolls.
Hi havia dues veritats dures en això: la casa d'Omar va ser en part destruïda, però a mesura que creixi, s'adonarà de les cicatrius a les seves parets, per dins i per fora, les seves joguines i el pati del darrere on jugava amb els cosins, tot expliquen una història de resiliència.
Ara, lluitant amb la dura realitat que cada dia ens porta, ens trobem indefensos. No hi ha manera d'evitar-ho: la gent d'aquest poble i el poble mateix s'estan desfent.
Fatema Abedrahman és una escriptora a Gaza.
Aquest és l'últim escrit sobre Gaza que publico aquí, he decidit crear un nou bloc on resumir tots els escrits per donar-hi més visibilitat i sobretot perquè se centri més en la seva permanència i no caigui en l'oblit. Cróniques de Gaza.
.png "English"){kind=small}
1 Comentaris
Simplemente terrible.
ResponElimina