MADRID EM MATA

Una cosa és que s’agraeixi que la política sigui previsible i una altra de molt diferent que els polítics no surtin del guió quan passa l’inesperat. Això ho ha sabut interpretar Emmanuel Macron, que ha fet de la versatilitat la seva ascesi. I Pedro Sánchez, que té similituds amb el president francès, quan va justificar les seves renúncies per pactar amb els independentistes al·ludint a la regla de fer de la necessitat virtut, comenta Màrius Carol a la vanguardia.cat

Per la mateixa senda sembla avançar el popular Juan Manuel Moreno Bonilla, que presideix la Junta d’ Andalusia. Mentre Alberto Núñez Feijóo feia el paper de la trista figura amb la pallissa del ninot de Sánchez davant la seu socialista de Ferraz, Moreno ha condemnat sense tebieses (ni perífrasis) aquest espectacle impresentable de la ultradreta. Com que les paraules no són neutrals com un casc blau, ni toves com un rellotge dalinià, les reprodueixo sense treure-hi una coma: “És inacceptable, del tot, que es faci una figura del president de tots els espanyols i sigui apallissada i agredida. Em sembla que és una cosa que hem de rebutjar de manera contundent, com estem fent la majoria dels demòcrates. Em va semblar absolutament vergonyós”. Fi de la cita.

L’ambigüitat no la van inventar els desinformats, sinó els temorosos. No es perd un vot per dir les coses pel seu nom, en tot cas s’extravia quan es posa sordina a les paraules o mordassa al sentit comú. Moreno ha demostrat amb la condemna dels fets la seva desinhibició i la confiança en si mateix.

No és la primera vegada que el president andalús ens sorprèn, sortint-se de la línia oficial de donar canya. Fa poc més d’un mes el vam veure firmant un acord amb la vicepresidenta Teresa Ribera, per al desenvolupament sostenible de l’àrea d’influència del parc nacional de Doñana. Pel camí hi va haver se­rioses discrepàncies. Res que no formi part de les regles del joc de la política intel·ligent. Però al final fins i tot es van fotografiar passejant per Doñana com en un anunci de colònies. S’agraeix aquesta manera de fer política. La democràcia de trinxeres no només tensa, sinó que sobretot cansa. L’estil del president andalús convida a l’esperança. Tot i que caldria tenir en compte que Moreno Bonilla no és a Madrid, ja que segurament Feijóo de seguir a Galícia hauria dit més o menys el mateix. Madrid em mata, diu Elvira Sastre, i Feijóo ja se n'ha adonat en les seves pròpies carns. Moreno Bonilla farà bé de prendre deguda nota quan li ofereixin ocupar el lloc de Feijóo, hauria de saber que tot el seu tarannà i bonhomia seran engolits per aquest Madrid absorbent i tòxic. Avisat està.