Aquesta és una història de verges i caníbals. El reputat ufòleg Erich von Däniken va viatjar fa quatre dècades cap a aquestes “misterioses illes perdudes” a la recerca d'extraterrestres, i jo vaig viatjar fa tres mesos a la recerca de no sé ben bé què - Plàcid Garcia-Planas.

Aquesta és una història de verges i caníbals. El reputat ufòleg Erich von Däniken va viatjar fa quatre dècades cap a aquestes “misterioses illes perdudes” a la recerca d'extraterrestres, i jo vaig viatjar fa tres mesos a la recerca de no sé ben bé què. Té menys de trenta quilòmetres de carretera asfaltada i un espai oceànic de l'extensió de l'Índia. I està format per 33 atols dispersos pels quatre hemisferis que divideixen el nostre planeta.

El reputat ufòleg Erich von Däniken va viatjar fa quatre dècades a aquestes “misterioses illes perdudes” a la recerca d'extraterrestres, i jo vaig viatjar fa tres mesos a la recerca de no sé ben bé què. Suposo que un enfonsament. Un enfonsament més: és un dels primers països que els oceans engoliran conforme els llunyans gels polars es fonen. Potser aquest mateix segle, adverteixen les Nacions Unides.

És la República de Kiribati, uns atols de corall tan plans que els seus boscos de palmeres semblen algues surant sobre el Pacífic. Tan plans que el primer missioner que va traduir la Bíblia a la seva llengua va tenir un problema: els illencs no tenien una paraula per referir-se a les muntanyes.

Podria ser un país imaginat per l'autor de Vint mil llegües de viatge submarí, però és real, tan real com la inesperada aparició d'un imponent campanar neogòtic elevant-se a la platja d'un dels seus atols, amb fileres de petxines incrustades a la façana de pedra.

“A Kiribati, a diferència de Fiji, no hi ha hagut mai canibalisme”, em tranquil·litzava Ian Ravouvou, el rei del surf a Fiji, última parada abans de volar cap a Kiribati. Ravouvou va aconseguir fa una dècada que Fiji aprovara la primera llei del surf del món, tornant l'onada de Kuru-Kuru als illencs (se l'havien venut als ianquis).

Calculen que durant la seva vida, al segle XIX, el cap tribal fiyià Udre-Udre es va menjar entre 872 i 999 humans: té el rècord Guinness de “caníbal més prolífic”. L'últim cas d'antropofàgia a Fidji va ser als anys cinquanta (del segle XX), comentava Ravouvou coent el sopar a foc lent i mostrant l'obridor de fusta amb què succionaven el cervell del crani.

Kiribati té un altre sabor. Igual de dolç, però pobre, gairebé sense turisme i absència d'elevacions, aquí és l'oceà el que succiona la República: les illes del Pacífic són responsables de només el 0,03% de les emissions mundials de carboni, però seran els primers països a submergir-se. Naveguem en una petita barca cap al deshabitat extrem nord de Tarawa –el principal atol del país– per fluir sobre una illa de sorra ja enfonsada i caminar pel bosc de Na’a, on la penetració de l'oceà va assecant les palmeres.Del moribund bosc de Na'a naveguem cap a l'atol d'Abaiang, quinze milles nàutiques més al nord, on les filtracions del Pacífic han obligat a desplaçar un poble. Les seves cases, com a tot Kiribati, estan fetes de tronc i fulles de palmera, i vesteixen amb pareos: gairebé em va semblar veure Aurora Bertrana – Paradisos oceànics , 1930– lligant amb un micronesi.

Va ser en una platja d'aquest atol on, del no-res, ens va aparèixer el campanar neogòtic, una mica abandonat. Consagrada a La nostra Senyora del Rosari, l'església va ser aixecada el 1907 per un sacerdot belga quan aquest paradís no tenia una diòcesi definida. La definició va venir el 1966, any en què Pau VI va crear la diòcesi de Tarawa i Nauru mitjançant la butlla Prophetarum veus , les veus dels profetes. Una oceànica butlla que sembla escrita pel mateix Magallanes: “Les veus dels profetes, que van anunciar que el Regne de Déu s'estendria fins al punt de cobrir el món sencer, ara es compleix plenament...”.

Abans del Regne de Déu, però, va arribar la Navy. Va ser a Tarawa on el 1943 va començar l'oceànica envestida contra els japonesos, fortificats a l'atol. Sota la terra de corall encara segueixen apareixent esquelets- Dins l'església ens esperava una castigada figura de la Mare de Déu del Roser, amb la pell pintada de marró. Com una Moreneta coronada amb flors micronèsies i els braços oberts. La Reina de l'atol d'Abaiang.

Nuestra Señora del Rosario del atolón de Abaiang  

Navegant de tornada a Tarawa, entre els atols va aparèixer una enorme criatura. Emergint com havia emergit la torre de la Mare de Déu del Roser: inesperadament. Només ella, la Reina d'Abaiang, ens podia haver regalat –embolicat en oceà– la presència del catxalot, també anomenat balena d'esperma. L'animal amb dents més gran del món i l'animal amb el cervell més gran. Semblava que la criatura volia jugar amb la nostra barca, fràgil al costat del cos i la mirada Moby Dick. Va ser un catxalot el que el 1820 va enfonsar l'Essex, el balener que va inspirar la novel·la a Herman Melville. Els seus mariners vagaren nàufrags pel Pacífic fins a una illa deshabitada, on van acabar menjant-se entre ells. El cap fiià Udre-Udre hauria estat allà feliç.

La balena d'esperma, finalment, va aixecar la cua cap al cel i va desaparèixer en picat: és el mamífer que se submergeix a més profunditat i l'animal que emet el so més intens. Arribats a aquest punt insondable va aparèixer en la meva ment una imatge: quan tot s'enfonsi, només sobresortirà de l'oceà La nostra Senyora del Rosari, l'edifici més alt de Kiribati. Amb tots els illencs refugiats a Austràlia o Fiji, on ja han comprat terres, el seu darrer territori –el que en justifiqui la sobirania econòmica sobre una massa oceànica de l'extensió de l'Índia– serà una torre neogòtica. I en la meva ment va aparèixer Julio Verne reescrivint Mad Max.