Schopenhauer deia que “la solitud és el patrimoni de totes les ànimes extraordinàries”. Quan acceptes que viure implica dificultats i tot i així tries apostar per la vida, et tornes més fort, lúcid i desaferrat, encara que estiguis més cansat. Dit altrament: quan viure és dur, apostem per la Vida. Siguem amables i busquem créixer. Preferim crear que creure. I a la vida pràctica, actuar en lloc d'esperar. Sigues fidel als teus valors sense esperar recompenses, i evita així caure en enganys. Fes les coses per convicció, sense esperar resultats i no et deixis desanimar pels interessats, venedors de fum, tòxics, grimpes, turistes de baratet del mercat de les idees, filòsofs de l'Instagram de caputxí i escuma. Jordi Nadal parla de la solitud, d'afrontar-la, d'atrevir-s'hi. En aquesta foto, aparentment es veu una persona sola en una platja immensa, dic aparentment per què és possible que ella no se senti sola en absolut, mentre que una altra persona es pot trobar terriblement sola en un lloc curull de gent. Potser hi ha més solitud en l'èxit que en el fracàs.

Cal pensar que moltes coses depenen d'un mateix. Tot i que hi ha moments per delegar en altres, per demanar ajuda, per fer les coses col·lectivament, en qüestions essencials, estem sols i l'elecció és només nostra. La solitud pot ser compartida ocasionalment, no es tracta d'estar més sol que estar sol, que ens deia el poeta Neruda. I és que potser i en el fons, la solitud sigui més interior que exterior.

No em demanis que no pensi, en veu alta, pel meu bé, Ni que pugi a un tamboret, si vols provaré de créixer i a deixar de culpar als altres dels meus errors, car és arribada l'hora de sortir del forat de les excuses i reconèixer-se sense rubor. El Serrat poeta ens ha ensenyat el camí d'anar per la vida en dues cançons.

English French Spain
Sabadell, a 30 de gener de 2024