A PROPÒSIT DEL TERRORISME

L'Estat sabia, sap, que allò no va ser rebel·lió, que no va ser sedició, que no va ser terrorisme, que ni tan sols va ser un procés d'autodeterminació. Sabia, i sap, que tot va ser un engany - Guillem Martínez a ctxt.es.

Dostoievski –vaja, aquesta és una de les poques ocasions que he escrit la paraula Dostoyevski, pels milers de vegades que he escrit la paraula Tolstoi– va intentar descriure el terrorisme en una novel·la. De dos toms. I li va sortir una mica predictible i sobreactuat. Però la culpa no és tant de Dostoievski com del terrorisme, que és una cosa predictible i sobreactuada. I, per això, és difícil de descriure. No es descriu, en fi, pel que té d'activitat –matar, aterrar és una cosa que es troba com a element fonamental en altres disciplines, de vegades, respectables–, ni per la percepció que provoca –el terror, l'abús, el desànim, la desmesura absurda, existeixen també sota altres camps semàntics–. El terrorisme, vist així, només es defineix per l'experiència viscuda. Com altres fenòmens de la vida, terrorisme és allò viscut com a tal, és aquella percepció pactada com a tal. Terrorisme, aquesta definició precària, no ho és, així, tant. Es diferencia radicalment d'altres conceptes. Es diferencia diàfanament de la guerra, aquesta tempesta d'aigua en ebullició, tan propera al so i l'olor del terrorisme. Es diferencia de les accions armades –afortunades, desafortunades, o sense tota intel·ligència– contra un sistema dictatorial i injust, o no. Però, per això mateix, es diferencia d'una baralla en un bar. D'una manifestació. D'una gamberrada. D'un quilo de pèsols. I, més encara, de qualsevol anècdota, fins i tot predictible i sobreactuada, i agafada pels pèls.

Tsunami va ser una App. Naixia el 2019, de l'experiència del 2017, que si avui no ha estat encara processada pel processisme, imagina't el 2019. La idea era suplir les dues organitzacions governamentals utilitzades fins al 2017 –Òmnium i ANC; molt baquetejades llavors: els seus líders estaven en preventiva des del 2017, de manera injusta; i predictible i sobreactuada–, per una App. El que no deixava de ser una genialitat. Reaccionària. És a dir: darrere de l'App, com darrere de les organitzacions governamentals, hi havia un polític. El polític, gràcies a l'App, podia convocar manifestants en un punt, saber quantes persones hi havia, decidir les seves actituds o accions, o ordenar desplaçaments a un altre punt. L'App era –és–, per tant, una fantasia governamental. Que, pel mateix, tornarà a qualsevol punt d'un planeta que comença a necessitar aquesta App. Durant les protestes –predictibles i sobreactuades– contra la sentència –predictible i sobreactuada– del TS, l'App va ser utilitzada en diverses ocasions. Fins que, el 14-O del 2019, el polític va ordenar que els manifestants anessin a l'aeroport. Els manifestants van ocupar una terminal, si bé mai no van ocupar les pistes o altres instal·lacions estructurals. No ho van fer, precisament perquè el polític no ho va ordenar. Finalment, els manifestants van ser dispersats per la policia i, més encara, pel seu avorriment. I, és clar, pel cessament d'ordres des de l'App. El polític a l'altre extrem de l'App, i com sempre en el procés, va veure, tard i en directe, el jardí on s'havia ficat. I va deixar de fer servir l'App, que des d'aleshores no ha tornat a emetre. El jardí no era el concepte terrorisme, sinó l'única situació diàfana, en tots els anys de procés, sensible de ser aplicada el qualificatiu de sedició. Que avui, extret del Codi Penal, es quedaria, com a màxim, estirant, en desordres públics agreujats. D'altra banda, no hi ha delicte que milers de persones s'instal·lessin al telèfon una App per obeir cegament a un govern. És un risc que, amb App o sense, succeeix diàriament al món. Es tracta, simplement, de servitud voluntària, una figura que no apareix, ni pot aparèixer, al Codi Penal. I no hi ha delicte, és clar, que un govern imparteixi ordres –predictibles i sobreactuades– a la ciutadania. Tret del delicte que, arribat el cas, dibuixin aquestes ordres –en aquest cas, el que hem dit, desordres públics–. La relació entre polític i ciutadà servil-voluntari és, en efecte, pròpia i propera a la proposta pel feixisme. El que, alhora, no és delicte. És més, a Europa, USA i Àsia, es produeix, cada cop més, aquesta relació. Sense App, a través dels mitjans que retransmeten, per exemple, l'ordre d'un polític per prendre el Capitoli. Cosa que, cal assenyalar, no va passar amb l'App Tsunami. Si bé, em consta, es va valorar. Valorar, imaginar-se, no és delicte. O seríem tots a la presó. I, en primer lloc, els nostres carcellers, sempre grans imaginadors.

Pere Aragonès, investigat pel CNI de l'època Sánchez, no era, ni és, terrorista. En el moment de la investigació, confirmada, era un polític d'un partit en el tràngol de pactar coses d'adults amb el govern central. Cosa que converteix en inquietant aquestes investigacions. Són un indicatiu de gran perill si el CNI investigava un polític a petició d'un altre. I ho són encara més si el CNI investiga un polític sense aquesta petició, a cabells, creient que aquesta és la seva funció. D'altra banda, tothom que es va interessar pel processisme sabia què era el processisme. El que era Tsunami. El que era Aragonès. Allò que era tot. I, per això mateix, el que tot això no era. En el meu cas, vaig poder parlar, constantment, amb persones que m'explicaven, de vegades amb claredat, de vegades sense, de què anava la cosa. És més, vaig tenir accés, al llarg del procés, a cops de pantalla de l'staff, que confirmaven la més gran. És difícil dilucidar un moviment vertical –i, per això, amb girs absurds i imprevisibles–, però només em va faltar la informació de manera absoluta durant 48h, entre el 25-O i 27-O, moment en què ja ningú de l'staff processista es parlava. Si jo disposava aquesta informació durant tot aquest tram d'anys, significa que l'Estat disposava de molt més. De tot i de tots els detalls. L'Estat sabia, sap, que allò no va ser rebel·lió, que no va ser sedició –almenys fins al 2019–, que no va ser terrorisme, que ni tan sols va ser un procés d'autodeterminació. Sabia, i sap, que tot va ser un engany. Una guerra cultural, diferent, intensa, sense fre, si bé molt similar a d'altres emeses pel govern central des de l'aznarat. Per això l'actuació del Govern Rajoy va ser un absurd –predictible i sobreactuat–, fins al discurs –absurd; i predictible i sobreactuat– del rei, el 3-O, en què es mobilitza tot l'Estat –de manera absurda, predictible i sobreactuada–. I que pel que sembla segueix mobilitzat, sense rebre l'ordre de descans, ar, trenquin files, ar.

Ja sense aquella ordre de mobilització, la dreta espanyola, després de la fi del terrorisme, estava fascinada per elaborar una interpretació legal de terrorisme no avaluada per l'experiència del viscut, ni per l'experiència pactada tàcitament –casos titellaires, Alsasua–. Després de l'11M –Encerclem el Parlament, Procés… Futur Vegetal i els seus 22 detinguts en un any– això s'ha intensificat. Sembla que ha anat a més des del 3-O, i encara més des d'aquesta Llei d'Amnistia que, fonamentalment, desautoritza aquell discurs. 

Pot ser el cant del cigne. O el cant, a seques, una banda sonora, que ens acompanyarà per dècades si no es prenen mesures legals contra tota aquesta possible cosmovisió prevaricadora.

Sabadell, a 30 de gener de 2024