Aigua del Carme, el remei amb alcohol que avui seria impensable donar als nens. Aquest fàrmac/aliment que van introduir els Carmelites Descalços a la França del segle XVII s'administrava fins i tot a les escoles. La distinció entre fàrmac i aliment ha estat molt difusa fins fa poc. N'és una bona prova el gust passat per prendre Aigua del Carme com a panacea per a tots els mals: des de les cefalees als refredats, passant pels dolors menstruals i els estats nerviosos, tant d'adults com de nens, als quals els eren subministrades unes gotes a l'escola en cas d'estar molt inquiets. L'Aigua del Carme es va introduir per primera vegada a Espanya el 1911. No obstant això, va ser inventat pels Carmelites Descalços a la França del segle XVII, encara que van ser els carmelites venecians del monestir de Santa Maria de Natzaret, al barri de Cannaregio, els que en 1710 van popularitzar aquesta preparació que és usada com a beguda, aromatitzant i fins i tot com a essència per a massatges. Composta amb un 55% d'alcohol i una barreja de plantes relaxants i digestives, com la melissa (no en va, la fórmula veneciana es coneix com Acqua di Melissa), el cedre, el clau i la canyella, l'Aigua del Carme es podria considerar com un potent licor, semblant en graduació al mescal o l'aiguardent. La seva elaboració partia de les plantes, de les quals se n'extreien els olis essencials mitjançant vapor. Ja els carmelites venecians ho feien així amb les plantes que cultivaven al seu jardí amb molta cura, tal com recull Acqua di Melissa (Edizioni del Baldo, 2017). Amb orgull expliquen que la melissa que empren no és la comuna, sinó la moldàvica, encara que a efectes pràctics s'obtenen els mateixos principis actius de totes dues. Per la seva fidel defensa del producte van obtenir el permís per inscriure el segell de Venècia i l'edicte que reconeixia les virtuts de la seva aigua, per evitar que altres elaboressin un producte espuri. La melissa, protagonista a l'Aigua del Carme, va ser reconeguda des d'antic com a remei per a tot: Dioscórides, Avicena, Galeno, Paracels i altres autors de textos mèdics li atribueixen tota mena de propietats, des d'antidepressiu a calmant tòpic, curatiu d'úlceres i còlics i fins i tot de la miopia. La mística Hildegarda de Bingen va afirmar que era molt útil per alleugerir l'esperit i el cor, i si ho prenia barrejat amb un alcohol potent potser no anava desencaminada. L'Aigua del Carme va ser un substitut de l'alcohol per a moltes dones. En una època en què el gènere determinava encara més que avui què podies fer o consumir, que una dona begués alcohol no era ben vist, i un producte que no tenia ni nom ni referència a cap licor, sinó més aviat religiosa, era de bona acceptació. A més, mai no es va guardar al costat de l'aiguardent o la crema de pinyolada, sinó al bany, al costat de les gases, la povidona iodada i altres ítems de farmaciola.  Per la mateixa raó que es deia que el conyac o el brandi 'donaven força' o guarien el malestar general, aquests i l'aigua del Carme es prenien quan els nervis estrenyien, si es patia algun desmai o si es patia congestió nasal (a la seva forta olor d'alcohol i cítrics, semblant a les antigues colònies per a nens, se li suposa la virtut de tornar el sentit i d'expectorant), per ajudar a la digestió o per millorar la digestió o per alleujar els dolors menstruals. Per exemple, el monogràfic anteriorment esmentat suggereix diferents receptes que contenen Aigua del Carme, com aquesta 'Beguda d'estiu' que conté tres albercocs, una poma, un préssec, 100 ml de suc de poma i cinc gotes d'Aigua del Carme, o una 'Infusió de nit', amb una cullerada de passiflora, una cullerada de revetlla, una cullera de mèlia, 10 gotes d'aigua de melissa i una cullerada de mel de til·ler. Aplicada de forma tòpica, l'Aigua del Carme es recomana com a 'Massatge contra els mals de cap', per a la qual cosa s'hauran de barrejar 15 gotes d'Aigua del Carme amb 7 gotes d'oli essencial de menta piperita, 200 ml d'aigua freda, que seran aplicats amb un drap per fregar el front i les temples. I en cas de dolors menstruals, recomana fer massatges a l'abdomen almenys 4 dies abans de l'inici del període amb una combinació de 5 gotes del remei i una cullerada d'oli d'ametlles dolces.

Molta gent, sobretot dones als anys 50/60, es prenien la seva ració diària d'aigua del Carme. Cert que també en aquells temps, hi havia els litines, l'oli de ricí i la Kina san Clemente, que daba unes ganas de comerrrrr. La Kina San Clemente es donava als nens perquè tinguessin gana. Cap marca va anar tan lluny com Kina San Clemente. Els seus espots televisius incitaven sense cap embut a donar 'bebercio' als nens. I a qualsevol hora: un suggeria que uns got de vi era l'acompanyament més natural per als entrepans d'un berenar infantil. Potser els jocs van ser més animats després de ciscar-se unes copetes d'un líquid amb entre 13 i 15 graus d'alcohol, però l'escena resulta avui tan xocant com la d'unes criatures fumant o ficant-se farlopa. “Deixa-li que ho provi”. "Per una miqueta no passa res": “Dóna-li pa mullat en vi, que és molt nutritiu”. Fa relativament poc, aquestes frases es deien habitualment a les cases espanyoles, i no referides precisament als avis. En aquest país els nens també bevien, i berenaven pa amb vi i sucre. - Rosa Molinero Trias a la vanguardia.com