La decisió de l'executiu PP-Vox de derogar la Llei de Memòria, mobilitza associacions i acadèmics a la comunitat amb més fosses i llocs tan emblemàtics, com la trinxera on va combatre l'escriptor George Orwell. - Gorka Castillo, a CTXT.

Mai no ha estat fàcil exhumar fosses de la Guerra Civil, però més penós serà fer-ho a partir d'ara a Aragó –i també a Cantàbria–, on el Govern regional ha imposat un mapa de ficció: a aquest costat de la ratlla, la convivència i la democràcia; a l'altre, l'agitació i el sectarisme. És la faula que la dreta i la ultradreta escriuen sobre la Història. "Deroguem la nefasta llei de memòria perquè és una eina a favor de la construcció d'un relat polític oficial que només busca enfrontar els espanyols al segle XXI". Amb sentències com aquesta del portaveu de la ultradreta aragonesa, Santiago Morón, la justícia per a milers de desapareguts continua sent un miratge. En aquest punt és convenient recordar les paraules de Julián Casanova, el referent internacional més gran en els estudis sobre la contesa espanyola: “L'argument que és una revenja de la gent que només vol remoure el passat no ens serveix. Tampoc que la llei derogada fos sectària perquè només anava a favor d'un bàndol. Convidem qualsevol persona que vagi als cementiris i que recorri les carreteres d'aquesta zona o del Baix Aragó perquè vegin quins símbols hi ha i qui en té el reconeixement”. Aragó és la comunitat autònoma amb el nombre més gran de fosses sense exhumar, unes 500, segons dades recollides el 2021 per l'anterior govern autonòmic. O potser són 600, amb un, dos, tres i fins a vint cossos, si s'atén el conscienci càlcul realitzat per l'Associació per la Recuperació i Investigació contra l'Oblit (ARICO) i l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica Aragonesa (ARMHA) ) al llarg de les darreres dècades. En aquest temps s'han recuperat les restes d'un miler de milicians sepultats de mala manera en un dels fronts més salvatges de la guerra espanyola.

El novel·lista britànic George Orwell, un dels millors coneixedors de les aferrissades batalles que es van lliurar al front aragonès, es preguntava al seu llibre Records de la guerra d'Espanya per la història que estudiarien els escolars de les generacions futures si Franco es mantenia a el poder. “Serà partidista, plena de mentides a cabassos, que no mereixerà cap confiança. I quan hagin mort els que recordin la guerra, s'acceptarà universalment i, a efectes pràctics, la mentida s'haurà convertit realment”. Aquest maniqueisme es concreta, segons Orwell, a negar esdeveniments històrics contrastats, els que ningú no gosaria posar en dubte. Gernika, Alcanyís, La Desbandà. "L'objectiu és un món on el cap, o la camarilla governant, controli no només el futur sinó també el passat", escriu l'autor del 1984.

Orwell va estar al front aragonès al dur hivern del 1937. Va combatre a Osca, a la batalla de la Serra d'Alcubierre, als Monegres. Les misèries que va viure durant aquells mesos el van pertorbar durant la resta de la vida. Sobre els sacs terrers va començar a escriure Homenatge a Catalunya. Ho va fer com a teràpia per suportar l'horror d'una contesa que 88 anys després segueix sense ser reconeguda en la mesura justa. El 2006, es van reconstruir mil·limètricament les empremtes de l'escriptor britànic en aquestes terres estepàries. Les trinxeres que va recórrer pel Monte Irazo, on va estar al costat de combatents del POUM i milicians anarquistes; i el campament feixista que tenia al davant, Las Tres Huegas, molt millor proveït per la carretera de Saragossa.

Víctor Pardo va ser el catalitzador d'aquesta portentosa rehabilitació. Com a expresident del Centre d'Interpretació de la Guerra Civil a Aragó obert a Robres, un poble de la província d'Osca, aquest periodista de llarg alè va aconseguir posar d'acord diversos municipis de la comarca per transformar les restes d'aquell front en un reclam turístic que donés a conèixer la seva història. “És clar que la derogació de la llei influeix. Si el govern aragonès no vol concedir finançament serà molt difícil mantenir drets aquests records. I davant d'això, la societat civil haurà de respondre. A més, hi ha normes de rang superior que són molt clares i hauran de respectar. Veurem”, es qüestiona.

Mapa de la ‘Ruta Orwell’ - Gorka Castillo

La Llei de Memòria Democràtica aprovada pel Congrés l'any passat pot fer moltes coses però hi ha aspectes claus, com la inclusió d'aquests episodis a l'ensenyament reglat i la construcció positiva de la seva memòria, que dependran de la voluntat dels mestres i del compromís dels ajuntaments afectats. Per exemple, a Alcanyís s'ha treballat durant els últims anys a recordar les víctimes del bombardeig feixista que el 3 de març del 1938 va causar centenars de morts, però ara que governa el PP tot ha canviat. “El que no podrà fer mai un ajuntament és esborrar les empremtes del passat”, sentencia Pardo.

La derogació de la norma regional vulnera els principis redactats per l'ONU per a la protecció dels drets humans. El catedràtic Julián Casanova, de Terol de Valdealgorfa, és un dels 14 professors de la Universitat de Saragossa que l'any passat van exigir al Govern d'Aragó que no derogués la llei regional de memòria, “aprovada per una àmplia majoria a les Corts, i considerada un text legal moderat i raonable que cerca tancar les ferides del passat no mitjançant la seva negació o oblit”. No ho van aconseguir. A l'epíleg del seu llibre Una violència indòmita. El segle XX europeu, Casanova indaga en els motius d'aquesta oposició a la veritat compartida a la qual cada cop li costa més feina amagar-ne la veritable cara. Segons el catedràtic d'Història Contemporània, més que les desavinences sobre la II República o la Guerra Civil, “el que ha marcat les memòries de vencedors i vençuts van ser els quaranta anys de dictadura”. Gairebé mig segle sota el jou d'una política d'extermini sense confrontació posterior ha deixat, segons l'investigador, “un passat fracturat i un dividit present”. El president de l´Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica d´Aragó (ARMHA), Enrique Gómez, afegeix que la derogació de la norma regional vulnera els principis redactats per les Nacions Unides per a la protecció dels drets humans mitjançant la lluita contra la impunitat. “La dignitat de la persona i els drets inviolables que li són inherents són un fonament d‟ordre polític i de pau social. Per tant, identificar els desapareguts i exhumar les fosses és un acte de justícia. No obre cap ferida entre espanyols, sinó que les tanca per sempre”, sentencia.

Víctor Pardo imparteix una lliçó històrica a la serra oscenca d'Alcubierre. La Ruta Orwell amaga un univers. Amb l'esforç de diversos ajuntaments de la comarca dels Monegres, van aconseguir reparar pous d'aigua vells, rehabilitar assentaments i reconstruir els filats que separaven els fronts i les posicions d'abric. El vent del nord udola a la teulada d'un dispensari protegit per sacs terrers. “Mantenir aquest entorn tan especial significa molt per a la comarca. És la memòria d?un temps terrible”, explica Pardo. El 1937, al municipi de Robres, a uns 5 quilòmetres de la posició d'Orwell, ensinistraven rucs i mules perquè portessin subministraments als combatents republicans del front a través d'una senda marcada. “Eren com a gossets. Arribaven en llargues fileres, descarregaven provisions i tornaven a la rereguarda per tornar a carregar queviures i una mica de material de guerra”, apunta. Pardo, a més de periodista, és coeditor de monografies històriques i autor del llibre A una milla de Huesca, un assaig documentat sobre l'últim intent republicà de prendre la ciutat d'Osca.

Era el febrer del 1937 i el fred intens congelava l'alè del llop. “La llenya resultava més important que les bales”, descriu Orwell a Homenatge a Catalunya aquella penosa experiència a Alcubierre amb la divisió Rovira. Després de caure ferit va ser ingressat a l'hospital de Monflorite, a 25 quilòmetres escassos de la capital oscenca, on avui llueix una placa en el seu record. Encara convalescent es va traslladar a Barcelona, on va viure amb neguit les purgues estalinistes que van acabar ennuvolant la moral republicana. “Si algun dia torno a Espanya, m'asseguraré d'anar a fer un cafè a Osca”, va aventurar l'escriptor britànic, les paraules del qual reprodueix Víctor Pardo. La promesa no va resultar profètica, però va servir per immortalitzar la seva empremta a la Monte Irazo i al Centre d'Interpretació de la Guerra Civil que segueix obert al "Les noves generacions no coneixen gaire d'aquella època ni d'Orwell ni què va suposar la dictadura", afirma Pardo.

Al president de l'ARMHA, Enrique Gómez, no el sorprèn la decisió que ha pres l'executiu aragonès “perquè són conseqüents amb la seva ideologia política”. Ho diu sense ironia, al resguard d'una vidriera de la Basílica del Pilar de Saragossa amb vista a l'Ebre que malgrat aquest hivern de temperatures altíssimes continua injectant una humitat antiga als ossos. “La Llei de Memòria Històrica és molt més que una llei. És una qüestió de drets humans, un suport per a les entitats memorialistes que estaven fent una tasca que l'Estat hauria d'haver fet fa molts anys. Milers de persones van morir en aquest país, van desaparèixer literalment a la guerra civil ia la dictadura, i els seus descendents han hagut de trucar a associacions privades per demanar ajuda per trobar-los”, afirma.

Tot i així, aquest nou escenari que es presenta a Aragó, “on es calcula que van morir més de 20.000 persones”, és ombrívol. "Ja hem passat per aquestes etapes de travessia pel desert amb anterioritat", relata Gómez. I avança que associacions com la seva mantindran la pugna amb l'executiu regional del PP per una qüestió de dignitat i coneixement. “Quan un país com el nostre ha tingut un passat traumàtic tan fort i una administració es nega a reconèixer-ho està condemnant molta gent a assumir que les persecucions, tortures i desaparicions que van patir durant el franquisme no van tenir gaire importància”, assevera.

L'Associació Pozos de Caudé, per exemple, tornarà a intentar aquest any localitzar les restes de 13 dones i un home afusellats a l'inici de la guerra civil al cementiri d'Albarrasí. Cal veure si disposaran dels permisos i del pressupost per fer-ho. “Hi ha moltes fosses més. Quantes? No ho sabem amb exactitud”, explica Gómez. La indiferència no aporta certeses. Víctor Pardo abaixa la mirada. Per a l'ésser humà, recordar és una manera d'alleujar la consciència de la mort. “La història va quedar congelada el 1936”, va escriure Orwell.