No conec res més idiota que morir en un accident de cotxe», va dir Albert Camus, el 3 de gener de 1960, en referència a la pèrdua de Fausto Coppi, després que alguns diaris europeus publiquesin per error que aquesta havia estat la causa de la mort de l'històric ciclista. L'endemà, el mateix Camus, es deixava la vida sobre l'asfalt de la carretera de Borgonya, a prop de La Chapelle Champigny.
Va passar quan el seu amic i editor Michel Gallimard conduïa a gran velocitat la seva Facel Vega en una recta sense obstacles i el pneumàtic va rebentar. El Premi Nobel de Literatura 1957 anava a la dreta del conductor. «La topada amb un arbre va ser tan violent que el vehicle es va partir en tres trossos, i Camus va anar a parar als seients posteriors. La mort del famós escriptor va ser instantània. 
El cotxe va quedar tan destrossat que es va trigar molt de temps a extreure el cadàver de l'escriptor d'entre les restes del cotxe. Gallimard, en canvi, va ser traslladat greu a l'hospital i la seva dona i la seva filla van patir tan sols contusions. Camus tenia només 47 anys i tan sols tres abans havia aconseguit el Nobel de literatura. Va ser el segon escriptor més jove de la història en aconseguir-per darrere de l'anglès Rudyard Kipling, que va rebre el guardó el 1907 amb 42 anys, un menys que Camus- i va arribar a dir en una ocasió que la seva obra no havia fet més que començar . Ningú ho hagués dit a jutjar per novel·les com «L'estranger» (1942), «La pesta» (1947) o «La caiguda» (1956), que recomano, són plenament vigents a dia d'avui.  
Però, en l'actualitat, Camus ha tornat a morir, només que aquesta vegada ha estat una mort intel·lectual, però també estúpida com l'anterior. Y tot perquè un estudiós? nord-americà de la seva obra y la vida, Olivier Gloag, ha emergit com a dissident mediàtic contra el discurs majoritari de respecte –i fins i tot de devoció– pel filòsof francès. El dissentiment pocapena, que analitza el passat aplicant criteris actuals, gaudeix de molt bona premsa perquè genera l'atenció malaltissa de la polèmica. Gloag presenta Camus com a cas de servilisme colonial francès, tebi en el seu posicionament sobre Algèria, profeta d'un humanisme ostentós i, en l'àmbit privat, racista, masclista i misogin. El pèndol que fluctua entre la mitificació i el linxament marca l'evolució de la cultura i, per extensió, de la civilització. En els darrers anys, el revisionisme suposadament progressista ha adoptat mètodes dignes de la Stasi per imposar judicis puritans i comissariats inquisitorials. És una purga que, per pura estadística, de tant en tant l'encerta i descobreix monstres desconeguts darrere de biografies protegides per la ignorància o la complicitat. En el cas de Camus, pot passar que aquestes afirmacions qüestionin fidelitats que conformen un esbós d'educació sentimental i humanística. Dit altrament: si ara es descobrís que Johan Cruyff o Paco de Lucía eren uns monstres, deixaria d'admirar-los? Amb Camus em passa el mateix. M'agrada llegir-ho i rellegir-ho, explica Sergi Pàmies  a la vanguardia. Quan m'avorreixo, miro les seves fotografies de quan fumava, portava gavardines de talles excessivament grans o somreia bressolant els seus bessons bivitel·lins. O reviso els vídeos en què se'l veu comentant un partit de futbol amb la naturalitat d'un aficionat moderadament fanàtic. Això per no parlar del mite del dia que va morir com explicava al principi, esprés que un pneumàtic del Facel Vega en què viatjava rebentés accidentalment. Però, a banda dels llibres, els articles, les cròniques i l'existencialisme fumador, el que més recomano als que es vulguin blindar contra els intents de desacreditar Camus, és que revisin un discurs del 22 de maig de 1958 a París ( és a YouTube i es pot llegir en subtitols en castellà o català) . És un acte a favor de la República Espanyola. Davant d'un públic format majoritàriament per exiliats polítics, Camus els confessa que està en deute amb el seu exemple i que, com a escriptor de combat, han estat una font d'inspiració. I tot seguit fa una reflexió que, seixanta-sis anys després, segueix perfectament vigent: “El reflex ha substituït la reflexió, on es pensa a cop d'eslògan, com el gos de Pavlov i on la maldat intenta massa sovint fer-se passar per intel·ligència”.