Pagesos, ramaders, pescadors, metges, professors, empresaris i tot fill de veí comparteix un mateix lament: la càrrega burocràtica. Cada vegada més temps, més diners i més mal humor destinats a satisfer la insaciable gana de l’administració i la seva irrefrenable tendència a voler exercir el control absolut de la vida de les persones. - Josep Martí Blanch.

Aviat estarem obligats a dormir, esmorzar, dinar i sopar amb l’ombra del funcionariat de torn a sobre. A emplenar un formulari per anar al bany. Això últim cert que encara no és així. Però no ens fem il·lusions. Donem-li temps al temps. La teranyina del leviatan no para de créixer en paral·lel a una societat cada vegada més complexa i tecnificada. I es fa cada vegada més espessa. Papers, papers, papers. Sigui en la seva versió física o digital. Tant fa. La tecnologia, lluny de facilitar les coses, com ingènuament vam creure que passaria al principi, ha servit d’excusa per incrementar les exigències burocràtiques al permetre el trasllat de bona part de la feina que comporta a les pantalles i els teclats dels administrats que es pretén controlar.

Legislem sobre tot i a tota hora. I passa que a cada ocurrència legislativa l’acompanya inevitablement un desplegament administrativista que a la seva última baula es tradueix sempre en noves obligacions burocràtiques. En paral·lel assistim, des de fa molt de temps amb sorna i incredulitat, a les promeses de desburocratització i agilització administrativa. Les escoltem recurrentment en boca dels nostres representants polítics – tant fa el color– mentre donem per segur que tampoc en aquesta ocasió no aniran ­enlloc.

Quantes vegades hem vist ja la presentació d’un pla de finestreta única empresarial per agilitar la posada en marxa d’un negoci? Efectivament, unes quantes. Encara que batejades amb diferent nom perquè resulti creïble que cada vegada estem davant una cosa nova i innovadora mai provada anteriorment. El resultat sempre és el mateix: el més estrepitós dels fracassos. Cada pla per millorar la situació acaba com l’anterior: lluny de disminuir, els tràmits i la dificultat d’aquests continuen incrementant-se.

Recurrents són els estudis que expliquen els percentatges de temps que la professió mèdica dedica no a cuidar i curar persones sinó a la paperassa i a retre comptes de la seva feina. El mateix amb els professors, particularment en primària, asfixiats per haver de deixar traces burocràtiques de tot el seu acompliment per si algun dia l’inspector de torn arriba amb la més peregrina de les exigències.

Les manifestacions d’aquesta setmana dels agricultors han posat també el dit a la nafra. Obligats a demanar permisos i a documentar l’activitat més rutinària. Que algú que està lluitant per la seva pervivència professional situï la càrrega burocràtica com un dels seus principals problemes hauria d’encendre les alarmes de qualsevol govern. I pot ser que passi. I que fins i tot se’ls prometi un pla d’agilitació, facilitació i racionalització administrativa de l’activitat agrícola. És igual. Sabem per experiència del seu assegurat fracàs. No per mala intenció, ni tan sols per incompetència. Succeeix simplement que qui prometrà és el polític i que aquest sempre acaba rendit al poder de la burocràcia. No és mai al ­revés.

No hi ha un sol racó que quedi sa i estalvi de la plaga d’obligacions administrativistes. I qualsevol excusa és vàlida per justificar-ho. El peix que fins fa poc la marineria de les embarcacions s’emportava a casa per a consum familiar ha de passar ara per les llotges per ser convenientment pesat, etiquetat i incorporat a les estadístiques d’extraccions pesqueres. Ve-t’ho aquí un exemple d’una nova càrrega burocràtica que cal titllar no només d’innecessàriament invasiva, sinó fins i tot de moralment abusiva. Cada sector professional té els seus exemples.

No hi ha solució a la vista. Ningú no pot escapolir-se de la informació genètica escrita en el seu ADN. Així que no podem ser massa durs amb la burocràcia, no fa més que complir amb la seva naturalesa: créixer, envair i dominar. En contrapartida els altres empetitim, retrocedim i obeïm. Ens queda, com a últim reducte sa i estalvi de la paperassa, posar-nos de mal humor. Serà fins que algú decideixi que també hem de certificar el nostre estat d’ànim per triplicat. I que aquest ha de ser per decret sincerament feliç i animat.