FOTOGRAFIA DE H50 MUFACE -DIGITAL POLICIAL

Hi ha articles que van més enllà del comentari d'actualitat de la gravetat d'un incident. Aquest de Juan-José López Burniol a la vanguardia d'avui, per la seva lucidesa i honestedat, és una puntada de peu als baixos de més d'un de nosaltres, que activa la consciència, i que recomano es llegeixi amb molta atenció, perquè toca un tema greu, molt greu, a qui en general, no hem demostrat ni l'atenció ni el respecte que es mereix. 
El títol de l'article és terrible: Només eren dos guàrdies civils. I eren molt més que això. Jo, almenys em dono per al·ludit i encara que tard, entono el meu mea culpa. 


"Potser estic equivocat, però això és el que penso i així l’hi he escrit a un amic: “Després del que ha passat a Barbate i vista la repercussió precària que ha tingut en la societat espanyola, temo que no estem només davant una manifestació de la debilitat evident que pateix el nostre Estat, sinó davant una prova evident de la insensibilitat i de l’atonia de la nació. Diguem-ho clar: estem davant l’inici d’una crisi, potser greu, de la nació espanyola. Fa anys que penso que Espanya, el primer Estat nació que es va formar, corre el risc de ser el primer a diluir-se. Sembla impossible, però no ho és. No hi ha nació si no hi ha solidaritat; no hi ha solidaritat si no hi ha comunitat; no hi ha comunitat si no hi ha sentit de pertinença; no hi ha sentit de pertinença si no hi ha affectio societatis, i no hi ha affectio societatis si no hi ha un interès compartit. Disculpa que m’esbravi, però cada dia tinc menys amics amb qui fer-ho”.  

El que va passar a Barbate el dia 9 fou la immolació de dos guàrdies civils, assassinats en acte de servei mentre complien ordres, en unes condicions inacceptables de dotació i recursos si es comparen amb les dels seus assassins. Va ser un sacrifici públic filmat, mentre eren escarnits i ofesos per uns ciutadans als qui la seva covardia i baixesa moral no els priva de ser compatriotes. 

Per tant, quan una societat organitzada jurídicament en forma d’Estat, és a dir, les institucions, les persones que hi ha al capdavant i els ciutadans del comú, permeten que succeeixi un desvari com aquest sense una forta reacció unànime, és que aquesta societat està greument malalta, i és la seva malaltia la que s’encomana a l’Estat. 

El problema no són, per tant, les institucions i les lleis; el problema són les persones que, per interès, càlcul o deixadesa, cerquen exclusivament el seu interès i els importa un rave el que els pugui passar als altres, siguin servidors de l’Estat o simples ciutadans. I no podem justificar-nos atribuint les responsabilitats tan sols als polítics, els periodistes, els pretesos intel·lectuals i les seves tropes auxiliars.  

Fa vint anys vaig escriure que, a La Ilíada, té una importància especial la narració de les honres fúnebres rendides a dos guerrers caiguts en combat: Pàtrocle i Hèctor. Així, al saber Príam de la mort d’Hèctor, va demanar a Aquil·les l’entrega del cos del seu fill, i aquell hi accedeix commogut pel dolor del vell rei; i llavors, “per espai de nou dies van portar llenya abundant, i quan per desena vegada va apuntar Eros, que porta la llum als mortals, van treure, amb els ulls plens de llàgrimes, el cadàver de l’audaç Hèctor, el van posar dalt de la pira i li van calar foc”.  Però, molts segles després i a l’altre extrem de la Mediterrània, tot i que dins de l’àmbit de la mateixa cultura, quan un avió Yak-42 va caure a Turquia i van morir 75 soldats espanyols, Espanya va consentir, gairebé muda, l’enterrament d’unes desenes dels seus fills que van morir servint-la, sense haver tingut cura abans d’identificar-ne els cossos amb diligència. Per la qual cosa, llavors vaig acabar dient: pobra Espanya, que ja no aconsegueix ni enterrar els seus morts amb decòrum!

Homenatge als dos Guardies civils assassinats a Barbate - foto: Arnau Martínez / ACN


Avui, tot és diferent, però tot és igual. La vida continua com si res: els morts destorben. No tots els mitjans de comunicació, amb càlcul evident, han atorgat als fets de Barbate la transcendència que tenen; no tots els polítics, ni tan sols els que tenen les responsabilitats de govern més altes, hi han parat l’atenció deguda; i tampoc no ha faltat la institució que s’ha negat explícitament a atorgar als guàrdies civils caiguts el reconeixement que mereixen.  Només eren uns guàrdies civils, que –observata lege plene– van ser fidels fins a l’extrem. Però queda l’exemple de la seva entrega per a qui ho vulgui veure.  Aquells soldats caiguts a Turquia i aquests guàr­dies civils assassinats a Barbate, iguals en l’essencial, han ofert la vida en acte de servei a la societat que els havia confiat la seva defensa, encara que una part d’aquesta societat no els consideri “seus”.  

Juan José López Burniol és un advocat i notari espanyol. Des del març del 2017 és el vicepresident de la Fundació Bancària La Caixa. Va ser llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra el 1967. Juan José López Burniol, juntament amb el periodista Enric Juliana, de La Vanguardia va redactar l'editorial conjunt de la premsa catalana publicat el 26 de novembre de 2009 abans de la sentència del Tribunal Constitucional d'Espanya sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, que es va publicar un any després, el 2013.