EN QUIN CAP CAP RELISTEN? 27.2.24

A principis dels anys noranta es va popularitzar a Espanya el terme take away (per emportar), mentre que als Estats Units, Anglaterra, Canadà i Austràlia ja estaven amb el free delivery (lliurament gratuït). No és estrany que quan la digitalització va arribar per canviar les nostres vides, el món anglosaxó assumís el paradigma immediatament, mentre nosaltres iniciàvem un debat sobre els aspectes negatius de l'efecte internet. Aquestes discussions van durar anys i no va ser fins a la pandèmia que el nostre entorn va acceptar la digitalització de manera total. Vam perdre dues dècades a assumir el que és irremeiable. Ara amb la intel·ligència artificial (IA) correm el perill que passi el mateix. La digitalització evolucionarà sense aturar-se i els que perdin massa temps argumentant l'efecte negatiu de la IA perdran oportunitats. És evident que la IA té aspectes preocupants, per això molts científics es refereixen a la seva aparició com un “moment Oppenheimer”, com anomenen els períodes en què un avenç significatiu pot posar en risc el nostre sistema de vida. És veritat que la IA transformarà i eliminarà molts llocs de treball i la seva utilització pot ser malèvola. Però no és això el que ha passat al llarg dels segles amb altres grans canvis?. La clau és alinear la IA amb els objectius positius de la civilització. La IA ha de fer front amb cautela, però sense por. Hem de veure com ens pot ajudar, alhora de com ens pot perjudicar. No deixar que el desconegut,el que es nou, ens faci por. Però en aquest ordre. un exemple de com la IA ens pot ajudar, el tenim en l'aplicació Relisten que la Generalitat pretén implementar a les consultes dels CAP.

D'acord amb el calendari dels impulsors, ben aviat els pacients dels metges de família de Catalunya explicaran les seves malalties no només al facultatiu sinó també a una entitat invisible que diligentment s'ocuparà de transcriure la conversa, traduir l'exposició al llenguatge mèdic i incorporar-la a la història clínica de lusuari. Relisten, una plataforma basada en intel·ligència artificial (IA), se n'ocuparà. El sistema ha convençut els interessats i està a punt d'afrontar la darrera prova per ser implantat a tots els centres d'assistència primària catalans. En un context d'escassetat de facultatius i agendes atapeïdes, la IA es presenta com una eina capaç d'assumir part de la càrrega burocràtica. Segons el Centre per a la Integració de la Medicina i les Tecnologies Innovadors (Cimti), Relisten pot reduir fins a un 60% el temps que els metges destinen a gestionar les notes clíniques, de manera que el facultatiu pot parar més atenció al pacient. "És un guany per als professionals, que s'estalvien un temps que té zero o molt poc valor", afirma Anna Gómez, directora d'operacions del Cimti. El procediment no pot ser més senzill i només requereix un aparell físic: un micròfon normal i corrent. El metge activarà l'aplicació des de l'ordinador, i Relisten començarà a enregistrar i interpretar la conversa entre professional i pacient i generar les notes clíniques estructurades en llenguatge mèdic. El sanitari únicament haurà de validar les notes de la intel·ligència artificial perquè s'integrin a la història clínica, el document legal que recull totes les dades sobre la salut i els serveis sanitaris prestats a una persona per tal de proporcionar-li una correcta assistència mèdica. La incòmoda imatge del facultatiu teclejant mentre escolta el pacient, fent la impressió que no presta l'atenció adequada, pot passar a la història. El metge es podrà centrar en el malalt per aconseguir dades més completes, alhora que, segons les proves preliminars, amb la reducció de la paperassa el temps d'una consulta disminueix entre un 15% i un 25%. Calcula el Cimti: “Si un metge dedica 12 minuts a cada consulta, aproximadament, en necessita tres per introduir a la història clínica l'estat en què arriba el pacient, la revisió que se li fa, el diagnòstic i el tractament indicat, amb Relisten només requerirà un minut per revisar les notes clíniques, estalviant un 67% del temps dedicat a aquesta feina i un 17% del total de la visita”. El doctor Josep Vidal, un dels professionals que participen en el desenvolupament de la plataforma, opina que Relisten “ens pot donar més temps per dedicar als pacients”. La nova eina, desenvolupada per l'empresa Recog, serà presentada avui al 4YFN, certamen d'innovació vinculat al Mobile, i al juny serà sotmesa a una prova pilot a sis centres d'assistència primària catalans com a pas previ a la sortida al mercat. “L'estarem provant durant tres o quatre mesos. Volem fer almenys 400 minuts per veure què passa. Parlarem amb els pacients perquè ens donin permís per gravar la visita, farem enquestes de satisfacció als usuaris i al personal i avaluarem quant de temps ens estalvia”, explica Vidal, que també és coordinador de la unitat de recerca i innovació de la Catalunya Central de l'ICS.

Anna Gómez considera que el benefici per a la salut pública és evident, ja que l'estalvi de temps assistencial es traduirà en una reducció de les esperes i, finalment, s'alleugerirà la càrrega del sistema. "Si tot surt com està previst, la voluntat del Cimti i de la Fundació TIC Salut Social és que es pugui escalar i implantar a tots els CAP (346) de Catalunya al llarg de l'any que ve", anuncia. El pas següent seria l'extensió als hospitals, ja que la solució ja està preparada per a dotze especialitats.

Vidal remarca que el metge no perd atribucions: “No cal tenir por de la IA, al contrari. El nostre criteri mèdic sempre resultarà decisiu a l'hora de validar la interpretació que faci la tecnologia, per la qual cosa crec que no ens hem de preocupar perquè la IA ens substitueixi”. - Antoni López Tovar a la vanguardia.cat

HUMANISME DIGITAL 25.2.24

Com més digital és el món, més humà l'hem de fer - Joan Clotet 

La primera reacció al escoltar les paraules Humanisme i digital, és arrufar el nas, sembla un oxímoron, però darrere d'aquestes paraules hi ha tota una intenció d'humanitzar la tecnologia, que com a manifest d'intencions és lloable i caldrà veure què acaba. L'humanisme digital és l'adaptació de l'humanisme a la realitat de la societat digital, per tal de detectar els riscos i els problemes socials de la tecnologia digital i de proposar solucions, basant-se en els principis i els valors propis de l'humanisme. A la intersecció entre humanisme i tecnologia, emergeix una connexió més enllà de la coexistència. La simbiosi entre el valor humà i tecnològic sorgeix com a resposta als desafiaments monumentals que es presenten davant nostre. Integrar la tecnologia harmoniosament a la societat implica fer-ho amb un profund respecte per l'impacte que les nostres decisions puguin tenir en les persones, que són tant l'origen com el destí de les nostres accions. Amb i per a elles, generem valor. En l'àmbit empresarial, l'humanisme digital vol tornar a posar les persones al centre. Desafia la perspectiva mecanicista de la digitalització, que prioritza l'eficiència a costa del paper essencial de les persones, la seva contribució i el desenvolupament professional. En un món on la intel·ligència artificial replicarà gradualment competències abans exclusivament humanes, és crucial preservar la consciència del valor humà. Això implica prendre decisions centrades en el respecte i el creixement de les persones i, però encara, de la societat. Hauríem de veure la tecnologia també com un instrument d'apoderament. Necessitem concebre tecnologies que respectin i celebrin la nostra essència. L'ètica ha de ser la nostra brúixola, guiant les nostres decisions per assegurar que les tecnologies respectin els drets fonamentals i promoguin el benestar humà. És fonamental fomentar el pensament crític i la reflexió a temps sobre les implicacions socials, culturals i ètiques de l'ús de la tecnologia. Reduir les bretxes digitals i garantir l'accés i les habilitats per a tothom són també pilars fonamentals per permetre que cada individu participi plenament a l'era digital. 

Actuar com a humanista digital implica considerar l'impacte en les persones en cada decisió, liderant des d'aquest lloc per construir confiança i valor a través d'aquestes. Implica comprometre's amb el creixement i el bé comú, utilitzant la tecnologia com a eina per al canvi, generant benestar i oportunitats per al nombre més gran possible de persones. Creure en les persones, en el potencial i la capacitat de lideratge i col·laboració, és essencial. 

Defensem la tecnologia en mans dels humans responsables, empoderats i amb l'ambició de generar un canvi positiu. Apostem per organitzacions que innoven a través de les persones, reconeixent que en un futur competitiu i tecnificat, el valor diferencial continuarà sent aportat pels humans. Defensem les empreses que inverteixen en persones, talent i motivació humana tant o més que en tecnologia. Creiem en les bones persones, en el compromís, l'honestedat i el poder transformador de les bones preguntes i converses. Vegem oportunitats on altres veuen problemes. Estem més preparats que mai a la història.  Sempre estem a temps de dissenyar i construir el millor futur possible i no veig el millor moment de començar que ara, conclou Joan Clotet, humanista Digital,  entrenador d’innovació de talent digital.

INSTRUCCIONS PER A SER UN BON TERTULIÀ 24.2.24

Ser tertulià no vol dir ni de bon tros ser periodista i ser periodista no obliga a ningú a ser tertulià. El tertulià és una professió en si mateixa que poc o gens té a veure amb el periodisme. No vol dir això, ni de bon tros, que grans periodistes no siguin també bons tertulians, però són una minoria que acaba convertint-se en la tempesta perfecta d'aquesta classe mitjana professional dominant que, dirigida per aquest o aquell partit a mitges amb determinades ràdios i televisions, converteix les graelles en una maquinària d'agitació i propaganda al servei del millor postor. Que dur és l'ofici de tertulià, obliga a opinar de tot sense saber de res, però també és un ofici en què s'aprèn i ràpid sobre terrorisme, política, terratrèmols, volcans, tsunamis, justícia i des d'ahir sobre estructures d'edificis i incendis. Res millor que un manual a la manera de Julio Cortazar que ens va deixar instruccions per plorar, per pujar una escala, o per com comportar-nos en les vetlles, Begoña Gómez Urzaiz ens deixa les instruccions per opinar. Prenguin nota si volen vostès dedicar-se a la cosa aquesta d'opinar o de dedicarse a tertulià de guàrdia.

"Si està vostè pensant en fer-se opinador, ja sigui com a tertulià, columnista o tuiter, sàpiga que hi ha una línia monetizable a curt i mitjà termini que consisteix en escandalitzar-molt per coses que cinc minuts abans de saber-les no li importaven gens ni mica. Per exemple: quins quadres hi ha en un museu de Baltimore, qui és la nova directora de Teen Vogue, com és el pla d'estudis en els estudis musicals a la Universitat d'Oxford.

1) És important no informar-se molt sobre aquesta o qualsevol altre qüestió, o, si decideix fer-ho, llegir només el que diuen altres opinadors de la seva corda sobre el tema, perquè si investiga una mica més a fons la mateixa, se li desmunta la columna o la intervenció o el fil de Twitter i ja tenim un problema. Per exemple, podria vostè assabentar-se que a Baltimore no han censurat als artistes blancs, sinó que han venut fons, com fan moltes institucions, per poder comprar més peces d'artistes infrarepresentats, que a l'exdirectora de Teen Vogue no la van fer fora només per uns tuits que va escriure als 17 anys, que a Oxford no deixaran d'ensenyar a Beethoven, sinó que uns pocs professors creuen que estaria bé ampliar el currículum a músics aliens a la tradició europea.

2) Amb aquesta informació filtrada i probablement mal traduïda que vostè té, el següent és elevar l'anècdota a categoria i concloure que tot està molt malament, que ja no es pot dir res i que a Shakespeare avui li haguessin muntat un piquet a la seva editorial.

3) Paraules bonus que li donaran un bon SEO i un airet resultón: neopuritanisme, precensura, autocensura, censura a seques, cancel·lat. Si participa vostè de la línia Canallita: agafar-sela amb paper de fumar. És horrible, però funciona. També funciona, fer-se trampes al solitari, o ... jo no sóc un expert, però com ciutadà de a peu crec que .... Parlar del que és políticament correcte i de manera ambigua sobre els migrants o el racisme, segons convingui. Donar la culpa Catalunya o al Govern de torn sempre funciona, i per descomptat negar que en anteriors ocasions s'hagués opinat el contrari al que s'està sostenint en aquest moment.

4) Sort i al toro, o no sabieu que ara els toros són subversius?"

NOMÉS EREN DOS GUÀRDIES CIVILS 24.2.24

FOTOGRAFIA DE H50 MUFACE -DIGITAL POLICIAL

Hi ha articles que van més enllà del comentari d'actualitat de la gravetat d'un incident. Aquest de Juan-José López Burniol a la vanguardia d'avui, per la seva lucidesa i honestedat, és una puntada de peu als baixos de més d'un de nosaltres, que activa la consciència, i que recomano es llegeixi amb molta atenció, perquè toca un tema greu, molt greu, a qui en general, no hem demostrat ni l'atenció ni el respecte que es mereix. 

El títol de l'article és terrible: Només eren dos guàrdies civils. I eren molt més que això. Jo, almenys em dono per al·ludit i encara que tard, entono el meu mea culpa. 

"Potser estic equivocat, però això és el que penso i així l’hi he escrit a un amic: “Després del que ha passat a Barbate i vista la repercussió precària que ha tingut en la societat espanyola, temo que no estem només davant una manifestació de la debilitat evident que pateix el nostre Estat, sinó davant una prova evident de la insensibilitat i de l’atonia de la nació. Diguem-ho clar: estem davant l’inici d’una crisi, potser greu, de la nació espanyola. Fa anys que penso que Espanya, el primer Estat nació que es va formar, corre el risc de ser el primer a diluir-se. Sembla impossible, però no ho és. No hi ha nació si no hi ha solidaritat; no hi ha solidaritat si no hi ha comunitat; no hi ha comunitat si no hi ha sentit de pertinença; no hi ha sentit de pertinença si no hi ha affectio societatis, i no hi ha affectio societatis si no hi ha un interès compartit. Disculpa que m’esbravi, però cada dia tinc menys amics amb qui fer-ho”.  

El que va passar a Barbate el dia 9 fou la immolació de dos guàrdies civils, assassinats en acte de servei mentre complien ordres, en unes condicions inacceptables de dotació i recursos si es comparen amb les dels seus assassins. Va ser un sacrifici públic filmat, mentre eren escarnits i ofesos per uns ciutadans als qui la seva covardia i baixesa moral no els priva de ser compatriotes. 

Per tant, quan una societat organitzada jurídicament en forma d’Estat, és a dir, les institucions, les persones que hi ha al capdavant i els ciutadans del comú, permeten que succeeixi un desvari com aquest sense una forta reacció unànime, és que aquesta societat està greument malalta, i és la seva malaltia la que s’encomana a l’Estat. 

El problema no són, per tant, les institucions i les lleis; el problema són les persones que, per interès, càlcul o deixadesa, cerquen exclusivament el seu interès i els importa un rave el que els pugui passar als altres, siguin servidors de l’Estat o simples ciutadans. I no podem justificar-nos atribuint les responsabilitats tan sols als polítics, els periodistes, els pretesos intel·lectuals i les seves tropes auxiliars.  

Fa vint anys vaig escriure que, a La Ilíada, té una importància especial la narració de les honres fúnebres rendides a dos guerrers caiguts en combat: Pàtrocle i Hèctor. Així, al saber Príam de la mort d’Hèctor, va demanar a Aquil·les l’entrega del cos del seu fill, i aquell hi accedeix commogut pel dolor del vell rei; i llavors, “per espai de nou dies van portar llenya abundant, i quan per desena vegada va apuntar Eros, que porta la llum als mortals, van treure, amb els ulls plens de llàgrimes, el cadàver de l’audaç Hèctor, el van posar dalt de la pira i li van calar foc”.  Però, molts segles després i a l’altre extrem de la Mediterrània, tot i que dins de l’àmbit de la mateixa cultura, quan un avió Yak-42 va caure a Turquia i van morir 75 soldats espanyols, Espanya va consentir, gairebé muda, l’enterrament d’unes desenes dels seus fills que van morir servint-la, sense haver tingut cura abans d’identificar-ne els cossos amb diligència. Per la qual cosa, llavors vaig acabar dient: pobra Espanya, que ja no aconsegueix ni enterrar els seus morts amb decòrum!

Homenatge als dos Guardies civils assassinats a Barbate - foto: Arnau Martínez / ACN

Avui, tot és diferent, però tot és igual. La vida continua com si res: els morts destorben. No tots els mitjans de comunicació, amb càlcul evident, han atorgat als fets de Barbate la transcendència que tenen; no tots els polítics, ni tan sols els que tenen les responsabilitats de govern més altes, hi han parat l’atenció deguda; i tampoc no ha faltat la institució que s’ha negat explícitament a atorgar als guàrdies civils caiguts el reconeixement que mereixen.  Només eren uns guàrdies civils, que –observata lege plene– van ser fidels fins a l’extrem. Però queda l’exemple de la seva entrega per a qui ho vulgui veure.  Aquells soldats caiguts a Turquia i aquests guàr­dies civils assassinats a Barbate, iguals en l’essencial, han ofert la vida en acte de servei a la societat que els havia confiat la seva defensa, encara que una part d’aquesta societat no els consideri “seus”.  

Juan José López Burniol és un advocat i notari espanyol. Des del març del 2017 és el vicepresident de la Fundació Bancària La Caixa. Va ser llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra el 1967. Juan José López Burniol, juntament amb el periodista Enric Juliana, de La Vanguardia va redactar l'editorial conjunt de la premsa catalana publicat el 26 de novembre de 2009 abans de la sentència del Tribunal Constitucional d'Espanya sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, que es va publicar un any després, el 2013.

MADRID EM CANSA 23.2.24

De vegades em deixo endur per la fantasia que una nau alienígena es col·loca sobre Madrid i l’abdueix. No mor ningú. Ni tan sols ancians en residències concertades. Els marcians se l’emporten d’Espanya per dipositar-la on vulgui Madrid. Potser en algun país sud-americà sense problemes identitaris o als EUA, on Aznar podria tornar a parlar mexicà i com a Estat votar Trump. En el forat que deixés Madrid al mig de la Península podríem construir-hi un embassament, amb el qual, a més de deslliurar-nos de Madrid, podríem evitar el problema de la sequera. Mataríem així dos ocells d’una sola mascletà. Tinc amics, familiars, col·legues que hi viuen. Són progressistes, escolten Rozalén i coneixen Luis García Montero, però la resta fins a 1.586.985 van votar Díaz Ayuso i 245.215 Vox a les autonòmiques. Els altres, el que deia: gent maquíssima i progressista. És com Galícia i el mite del gallec percebeiro. Després de cinc majories absolutes del PP consecutives, podem dir que Galícia és conservadora o hem d’esperar que a Feijóo li broti del pit un botafumeiro? Continuem bressolant-nos amb Los gozos y las sombras i les monges ninja portant a votar iaios impedits?

El millor que ens podria passar seria que Madrid desaparegués i Espanya passés a ser Lo Español. Que consti que no som nosaltres, són ells. Perquè si postulen que Madrid és Espanya i Espanya s’entossudeix a no ser Madrid, això no té solució. I la conseqüència és que Madrid s’enfada, estiueja a Fuengirola, fa soroll de togues i micròfons, mil tertúlies i són una llauna insuportable, gairebé al punt d’igualar el problema català com la turra més avorrida de tots els temps.

Allunyat de l’M-30, els personatges públics de Madrid fan molta por i no menys vergonya aliena, de l’altra, de qualsevol. En el meu somni, desitjo que, en algun racó­ de la galàxia, Madrid trobi­ la seva Espanya somiada i, ja posats, amb circuit de Fór­mula 1.  - Carlos Zanon a la vanguardia.cat,

UN ALTRE DIA DE LA MARMOTA 2.2.21

💭Avui és la Candelera, dia de desmuntar el pessebre i mirar quin temps fa per saber si l'hivern durarà molt. Segons el calendari cristià avui és el dia en què Maria va portar Jesús a el Temple de Jerusalem seguint la tradició jueva de presentar el nadó passada la quarantena. En el ritual tenien un paper destacat les espelmes, que donen nom a una festa que a les Canàries és molt celebrada i que a Catalunya, a falta de marmotes, serveix per fer previsions meteorològiques: "si la Candelera riu el fred és viu però si la candelera plora el fred és fora". Des de fa uns anys en diem d'una altra manera.

El dia de la Marmota, i no només perquè sigui una altra avorrida jornada de la campanya electoral. Des que Bill Murray va protagonitzar la pel·lícula 'Atrapat en el temps' en el nostre vocabulari quotidià 'el dia de la marmota' és sinònim de repetició fins a l'extenuació, tal com li passava al seu personatge durant tot el film.

Però és que avui és literalment el dia en què a Estats Units i part de l'estranger tothom està pendent d'un rosegador anomenat Phil perquè, en funció de si se li veu l'ombra o no a l'sortir del cau, sapiguem si el hivern serà més o menys llarg. Que en una época 5G no sé jo si té massa sentit, a banda de publicitar la población de Punxutawney que concehtra tota l'atenció dels mitjans i visitants a la localitat. 

No sé perquè, però no he vist mai la pel·lícula de Bill Murray amb fons musical de Sonny&Cher, de fet fa ja tempos vaig decidir no veure-la fins que traspassi la incombustible cantant nordamericana. En resum, si voleu saber si l'hivern durará molt o poc, no us refieu ni de la marmota, ni de la Candelera, ni tampoc de la Mónica Usart, espereu a que vagin pasant els dies i ja ho sabreu, aquesta és la única certesa, la resta tradicions sense solta ni volta

Parlava al començament de l'escrit de l'avorrida campanya electoral. Sergi Pàmies destaca avui al seu article de la vanguardia, una frase de Salvador Illa (PSC) a Laura Borràs (JxCat): "Això, Laura, no t'ho creus ni tu". I és que la política està tan devaluada que no creure en el que dius en campanya electoral ja no es considera una degeneració del servei públic, sinó una obligació que tots els candidats practiquen amb creixent entusiasme. Per què? Primera hipòtesi: perquè seguim votant. ¿I per què els seguim votant? Segona hipòtesi: perquè hem arribat a un punt en què la veritat ens interessa relativament. Som com els personatges d'aquell diàleg memorable de la pel·lícula Johnny Guitar: "Digues que m'estimes (o que serem independents, o revolucionaris, la Dinamarca del sud, o una Espanya federal) encara que sigui mentida". I és que aquesta campanya electoral, com les anteriors, és un altre dia de la marmota.

L'ANARQUIA QUE VE 29.1.21

💭Robert D. Kaplan, l'assagista nord-americà que fa uns anys ens va avisar de la venjança de la geografia, sosté que hem entrat en el moment postimperial, que pot conduir al món a una era molt anàrquica. El seu últim llibre publicat a Espanya, La tornada del món de Marco Polo (RBA, 2019), subratlla aquesta idea: "La que comença ara és una era d'anarquia comparativa: és a dir, un context d'un nivell d'anarquia molt superior a l'existent en la guerra freda i de la postguerra freda". Estats Units ja no té la força d'antany, encara que Joe Biden intentarà tornar a desplegar-la. La Unió Europea, imperi de nou tipus, avança gradualment cap a una major cohesió, però els desordres del món són sempre molt més veloços que les seves lentes digestions administratives. Occident, sosté Kaplan, se les ha de veure amb la Xina, amb Rússia, amb Turquia, amb l'Iran.., però també amb grans corporacions que cada vegada tindran més poder global.

La inèdita votació d'ahir al Congrés és un avís del que ve segons quin sigui el resultat de l'14-F. Alguns fets molt recents semblen donar-li la raó. Aviat farà un mes, les plataformes digitals Facebook, Instagram i Twitter van decidir anul·lar els comptes de Donald Trump, encara president, quan van comprovar que el fenomen per ells mateixos alimentat estava posant en perill la democràcia als Estats Units. En un altre ordre de coses, les grans companyies farmacèutiques que han aconseguit desenvolupar les primeres vacunes contra la covid tenen ara la possibilitat de prevaler més a uns països que a altres, en funció del que estiguin disposats a pagar o a pressionar. Els contractes es guarden sota clau i, de moment, no es fan públics. Les velocitats de la vacunació es converteixen així en una nou factor geopolític. Els països que primer aconsegueixin la immunitat podran jugar millors cartes en la cursa de la recuperació econòmica. Els països pobres ho van a passar malament, com sempre, i alguns països rics, o mitjanament rics, que es creien ben situats ara comproven que altres rics seran més veloços. La batalla que acaba d'obrir la Comissió Europea amb la farmacèutica britànica AstraZeneca per presumpte incompliment de contracte ens il·lustra sobre el món que ve. Imaginem per un instant que no s'hagués decidit centralitzar la compra de vacunes a la Unió Europea i que cada país membre hagués de espavilar pel seu compte, com va passar durant els mesos de març, abril i maig amb la salvatge carrera per la compra de material sanitari. La competició seria demencial i podem estar segurs que res beneficiosa per a Espanya.

Després d'haver adoptat una encertada decisió estratègica, la Comissió s'enfronta ara al tremend repte de satisfer l'expectativa creada. Més de cinc-cents milions de persones miraran aquests dies cap a Brussel·les per veure si hi resideix un veritable govern supranacional capaç de defensar els interessos de la població a la qual s'ha proposat protegir. La garantia de protecció és una de les primeres fonts de legitimitat de el poder polític. No avancem esdeveniments, però en aquest assumpte la Unió se la juga més que amb mil normatives. No vagis a demanar que es revisin les pensions si no ets capaç de distribuir les vacunes promeses. No avancem esdeveniments, però podem acabar veient la vacuna russa Sputnik V en la cistella de la compra europea.

Anem ara del general al particular. De l'elefant a l'agulla, que diria Manuel Vázquez Montalbán. Tot retard ostensible en la campanya de vacunació no beneficia la candidatura de Salvador Illa, de la mateixa manera que la inèdita votació d'ahir al Congrés per validar els plans de reforma de l'administració per a la gestió dels fons europeus no ajudarà a el Partit popular, que corre un risc estructural en les eleccions catalanes. Abstenint-se en l'últim minut, Vox se la va jugar ahir al PP, que ja veia el Govern ofegat per la fuga d'Esquerra Republicana, que nota l'alè de Junts per Catalunya al clatell. La estrambòtica votació d'ahir -Vox i Bildu en un mateix pla- és un avís de l'anarquia que ve en la política espanyola segons quin sigui el resultat de l'14-F. - ENRIC JULIANA - lavanguardia.com