'QUE CULPA TIENE EL TOMATE'

Qué culpa tiene el tomate que está tranquilo en su mata y viene un hijo de puta y lo mete en una lata y lo manda pa Caracas. Quilapayún.

L'exministra francesa Ségolène Royal ha estat protagonista aquesta setmana, quan, davant les protestes dels agricultors francesos, s'ha posat la gorra frigia i, com si hagués sortit d'un quadre de Delacroix, ha atacat els tomàquets espanyols, als quals ha qualificat de “falsos i incomestibles”. A França saben que la millor defensa és un bon atac i, enmig de les protestes del camp francès, l'ha emprès contra els tomàquets per donar-los la raó als agricultors gals, que es queixen que els exigeixen més controls que a ells els que provenen d'Espanya. No va aportar cap dada objectiva per dir el que va dir, però això forma part de la política del nostre temps, on tot s'hi val i els diputats perden diàriament una possibilitat de callar. Ni tan sols va adduir una experiència personal en un restaurant de la costa llevantina. Va ser un acte de populisme de baix preu i escassa percepció. El Partit Socialista francès està sota mínims, però la que va ser la seva candidata a la presidència el 2007 no sembla estar en millor manera quan intenta muntar la seva pròpia tomatina contra Madrid.

Un fantasma recorre Europa, no és el del comunisme ni el del terrorisme. El fantasma que recorre Europa és el de la protesta agrària, la ira dels petits i no tan petits propietaris agraris que se senten ofesos per les mesures de protecció del medi ambient, pels impostos, per la possible obertura de mercats (Mercosur), per les obligacions que acompanyen les subvencions de la PAC, pels tomàquets espanyols, pels enciams marroquins, i per l'altivesa del progressisme urbà moltes vegades. És una ira pilotada no només per Ségolène Royal, sinó per la ultradreta populista que veu la seva gran oportunitat a les properes eleccions al Parlament Europeu. Un fantasma recorre Europa i la setmana que ve intentarà sacsejar el Govern espanyol. Ningú l'acusarà de terrorisme i ho faran bé. Les democràcies es protegeixen a si mateixes, evitant l'arbitrarietat i cercant vies de sortida quan una protesta social adquireix magnitud. - la vanguardia.com