UN FANTASMA RECORRE EUROPA

Un fantasma recorre Europa. I fa tremolar governs, cancelleries, comissaris i comissaries europees. El poderós rugir dels motors dels tractors que bloquegen carreteres i circumval·lacions o embussen avingudes a les ciutats els treu el son. El majestuós rodar de les seves imponents rodes pot ser que els recordi l'implacable girar de les rodes del destí. Si no hi hagués eleccions europees el 9 de juny, potser era qüestió d'esperar armats de paciència i agafar-se alguna poció natural que els ajudés a agafar el son. - Antón Losada a ctxt.es

Però la vida és dura. Hi ha eleccions, la cosa ja no pintava bé per a l'entesa conservadora i socialdemòcrata que ha governat la Unió Europea durant les últimes dècades i l'auge de l'extrema dreta no sembla topar-se amb el sostre, malgrat ensopegades inesperades com el 23J. Cal fer alguna cosa, el que sigui, deuen haver pensat en aquests mateixos governs, cancelleries i departaments europeus agitats per les mobilitzacions agràries. Els governs estatals han sortit en estampida a culpar de tota la Unió Europea. Es tracta dels mateixos governants que després lamenten que l'antieuropeisme campi lliure pel continent. No és només que comprin el marc a l'extrema dreta, còmodament instal·lada a la nostàlgia d'una Europa de nacions riques, pròsperes i autosuficients que mai no va existir i que el projecte europeu suposadament va destruir. És que, a més, li donen la raó. Les millors dècades de creixement sostingut, estabilitat política i estat del benestar que hem gaudit es deuen en bona part a aquest projecte que els ministres utilitzen com a escut per eludir les seves responsabilitats. Faríem bé de no oblidar-ho.

La Comissió Europea, que ja se sap com acaba aquest conte, s'ha afanyat a retirar de la seva agenda normativa i política tot allò que soni semblant a assumpte que molesti els tractoristes. Ara resulta que la transició energètica pot esperar i el lliure comerç amb mig món no era tan urgent. Tampoc no tenia tanta pressa la lluita contra el canvi climàtic i l'agricultura sostenible, lliure de químics i fertilitzants de dubtosa eficàcia i encara més incerta salubritat. De la reducció de la pesada i ineficient burocràcia europea, que esgota i multiplica els costos del sector agrari i de tots els sectors econòmics i socials imaginables, ni una paraula; que amb les coses de menjar i el poder no s'hi juga.

Però arriben tard. Ningú ha corregut més que l'extrema dreta, incongruent a l'hora de diagnosticar els problemes i frívola quan proposa les solucions, però extraordinàriament hàbil per detectar el malestar i donar a la gent un remei fàcil i efectiu per a les pors i les incerteses: assenyalar un culpable i per ell. Comissió i governs van corrent darrere d'això; igual que fa una dècada que corren com pollastres sense cap després de l'extrema dreta en les polítiques de migració, fins a acabar assumint un diagnòstic tan inútil com fal·laç i unes solucions tan costoses com ineficaces que recorden molt el discurs ultra.

Hi ha moltes reivindicacions en què tenen raó els agricultors. Tenen raó quan reclamen que no se'ls pot imposar els costos de transició a un nou model de producció mentre es rega, per exemple, al sector de l'automòbil amb tota mena d'incentius. Tenen raó quan reclamen que s'apliquin les mateixes exigències de qualitat i control als productes agrícoles importats per evitar la competència deslleial. Tenen raó quan reclamen que s'alleugereix la burocràcia d'unes administracions que implanten no poques vegades l'administració digital per treure's feina de sobre i traslladar-la als ciutadans. Tenen raó quan denuncien que serveix de poc aprovar una Llei de Cadena Alimentària sense generalitzar les inspeccions i imposar sancions que per la seva entitat en desincentiven el compliment. Tenen raó quan reclamen als governs, central i autonòmic, més agilitat en les ajudes per pal·liar els efectes de la sequera o els costos energètics. Tenen raó quan denuncien que les administracions s'hi mostren molt valents i ecologistes, però no se'ls veu tan categòrics i severs davant les energètiques o l'automòbil.

Però el seu problema més gran no és l'agenda 2030, o els agricultors o productors d'altres països, europeus o no, ni tan sols els executius estatals o la Comissió o el Parlament Europeu. El principal problema rau més en l'oligopoli de distribució i comercialització, al qual han de vendre els seus productes en les condicions que els dictin. La caiguda de rendibilitat de les seves explotacions es deu més a les conseqüències de l'oligopoli que a les taronges del Marroc, la carn del Brasil o les regulacions de pesticides. Potser haurien de plantejar-se començar a aparcar els seus tractors també davant de les portes de les grans superfícies.