Conec casos en què aquestes persones han estat acomiadats o relegats a llocs de treball inferiors només pel fet d'haver format part d'un projecte política” Val la pena dedicar-se a la política es pregunta Salvador Enguix.  De vegades em solen preguntar si val la pena dedicar-se a la vida política, i acostumo a explicar el següent. Dec portar prop de 35 anys treballant de periodista. Temps en què crec que he conegut més de tres-centes o quatre-centes persones que han desenvolupat algun tipus d'activitat política, així en institucions com la Generalitat Valenciana, el Govern o les Corts Valencianes, a la vida orgànica dels partits i fins i tot en organismes de la Unió Europea. Homes i dones de forces d'esquerres i dretes, des de ministres, diputats nacionals o autonòmics, presidents, directors d'empreses públiques, alcaldes o alcaldesses, regidors, comissaris europeus, assessors, secretaris autonòmics o directors generals. 
Doncs bé, puc comptar amb els dits de la mà les persones que han aconseguit sortir de la política en condicions, diguem-ne, dignes. Que s'han pogut incorporar a la vida civil, si es pot dir així, sense estigmes que empitjoressin la situació que tenien abans de fer el pas i acceptar ser gestor dels recursos públics. Quan parlo d'estigmes em refereixo a tot allò que ha pogut erosionar la imatge pública i personal, també familiar, d'algú que hagi assolit una responsabilitat institucional fins a impedir tenir una vida "normal" quan s'abandona la política. Podríem començar pels casos més greus, la dels que han estat sotmesos a un procés judicial, que en el cas valencià són una multitud. 
El que passa és que d'aquesta multitud en són pocs els condemnats (encara que en el cas valencià la xifra és voluminosa) i molts els absolts o que, directament, els casos han estat arxivats.  Per a molts d'aquests homes i dones “innocents”, la seva vida ha estat un infern, en gran part per la lentitud de la justícia. 
Durant anys, en espera de judici, han vist la seva reputació enfonsada, amb una dura, i de vegades cruel, exposició a l'ecosistema comunicatiu, cosa que els ha dificultat recuperar una vida laboral o professional en condicions de normalitat. Per no parlar de la qüestió personal, del preu que han pagat les famílies, les dones, els marits, els fills, els germans i els pares. Donaria per a un capítol a part.  Però és que fins i tot per a la majoria d'aquells que han abandonat la vida política sense la vigilància judicial tampoc no ha estat fàcil.  El mer fet de pertànyer a un partit i haver exercit una responsabilitat pública té un preu, de vegades excessiu. Encara més si aquestes persones han de tornar a una activitat privada com a assalariats d'una empresa o com a autònoms. Conec casos en què aquestes persones han estat acomiadades o relegades a llocs de treball inferiors només pel fet d'haver format part d'un projecte polític. Solen sobreviure millor a aquest retorn els qui tenen guanyat un lloc en la funció pública, sigui a l'administració general o, per exemple, com a professors universitaris. En cas a part, són els que abans de la política tenien la vida resolta, en l'aspecte econòmic; són molt pocs. Això explica, en part, que siguin molts els que, un cop ingressats a l'exercici de la política, fan tot el possible per no abandonar-la. Saben que "el seu" retorn a la vida civil serà complex i, també, traumàtic. Passa més en aquells que fa molts anys que estan en la representativitat pública i que han perdut, o no en tenen, ressorts de seguretat per aterrar amb garanties en un lloc de treball allunyat de les institucions. En altres paraules, s'eternitzen. N'hi ha que poden arribar a estar tota la seva vida en llocs públics, aspecte que no ha de ser ni bo ni dolent, però que en alguns casos s'observa com un exercici simplement de supervivència. Col·laboren, i molt, els mateixos partits, que de vegades es converteixen en grups d'interès amb vocació de protegir els seus associats fins a les darreres conseqüències. Escenari que s'agreuja, amb episodis fratricides, quan aquests partits perden el poder i tenen molt poc a oferir als militants destacats. Val la pena dedicar-se a la vida política? Afegeixo a allò dit que crec que no hi ha res més noble que gestionar amb criteri els recursos públics per aconseguir que els ciutadans tinguin una millor qualitat de vida. I he escrit moltes vegades que els polítics estan mal pagats. Però dubto molt que jo fos capaç de recomanar a ningú que fes el pas a la política, perquè, en segons quins contextos, ser polític és gairebé un acte d'heroisme. Això és el que acostumo a contestar a qui em pregunta.
​