CENTENARI D'UN POETA JOVE 1.3.24

Joan Salvat-Papasseit “és un poeta jove”, assegura la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, i ningú s’immuta perquè celebrem el centenari de la seva mort, quan només tenia trenta anys i la tuberculosi va estroncar la carrera poètica del que anys més tard va ser “el gran lletrista de la nova cançó”. I és que, amb permís de Màrius Torres –mort el 1942 als 32 anys– o de Bartomeu Rosselló-Pòrcel –mort el 1938 als 24–, els altres poetes joves que es va endur la mateixa malaltia, Salvat va aconseguir saltar totes les barreres i arribar a tots els públics, primer a partir dels seus llibres, però quan va agafar més empenta va ser quan el van començar a musicar als anys seixanta: avui es compten més de 500 cançons que fan servir obra seva, des de la partitura d’alguns poemes de La rosa als llavis que va fer Eduard Toldrà el 1936 –algunes de les quals va cantar i enregistrar Montserrat Caballé el 1963– fins a les versions que van publicar el 2022 la mezzo Marta Valero, el pianista Albert Guinovart i el guitarrista Izan Rubio al disc Cançons del segle XX (Picap), passant per les tan conegudes d’Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat o Ramon Muntaner entre tants altres, i les novetats que vindran durant l’any.

Arretxe ha recordat que Salvat “no va tenir estudis, només lectures, i segurament això també el va fer més atrevit en les formes. Un poeta que reivindica la figura del poeta en majúscules, i que representa, també, un avantguardisme avançat a Europa, en fons i forma. I un poeta , finalment, revolucionari en el seu vessant polític i social, també en la seva poesia”.

El comissari de l’Any Salvat-Papasseit, Ferran Aisa, ha volgut incidir en el fet que malgrat tot, hi ha hagut èpoques que l’obra de Salvat ha quedat una mica al marge, i per això també celebra la multitud de publicacions que ja han començat a arribar a les llibreries i els actes que s’han organitzat. Aisa, coautor amb Mei Vidal de diversos llibres sobre Salvat –entre els quals hi ha una biografia–, ha estat l’encarregat d’explicar les objectius de la commemoració: “Restituir-lo com a referent dels poetes joves; oferir reedicions, noves edicions i traduccions; retornar els seus poemes a la posició preferent que han tingut en el món de la música, i, finalment, mantenir viva la flama dels seus poemes als centres d’educació i fer que els joves alumnes gaudeixin de l’avantguarda creativa dels seus cal·ligrames”.

Una de les coses que han destacat tant Arretxe com Aisa és que en aquest cas el pes de les activitats no recau, com en altres casos, en la mateixa ILC com a organitzadora, coordinadora i aglutinadora. Hi ha actes institucionals, sí, com el que es farà al juliol amb Enric Casasses i Pascal Comelade, igual com es farà un acte al Parlament per Sant Jordi i es batejarà un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat amb el nom del poeta, però hi haurà multitud d’espectacles i presència seva en festivals, començant per la gira a la Xarxa de Teatres d’Ateneu de l’espectacle de Tomàs de los Santos i l’actriu Elsa Tronchoni en el marc del festival Barnasants, o la seva presència als festivals de poesia de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida (amb espectacle de la poeta Meritxell Cucurella-Jorba, el raper Valdivia i el percussionista Davitillu), la fira de llibres i vins L’Ensofrada (Marçà, al Priorat), la Litterarum d’espectacles literaris (Móra d’Ebre) o la interpretació en diversos concerts que combinaran la música de Toldrà amb una nova creació composta el 2019 per Gerard López Boada i també dedicada al poeta.

En el vessant acadèmic, a més, hi haurà nombroses trobades, però aquí s’hi ha implicat força el Departament d’Educació, que s’esforçarà per dur l’Any Salvat-Papasseit als centres educatius, justament quan la seva obra fa uns anys que ha desaparegut de les lectures obligatòries que van ser una porta d’entrada de diverses generacions, Hi ha previstos tallers adreçats als estudiants de moltes escoles i instituts, moltes d’ells a partir de les programacions de les biblioteques, on l’any se celebrarà especialment, ja que també organitzaran clubs de lectura –amb formació específica per als conductors a càrrec de la xarxa Espais Escrits–, recitals i activitats de tota mena i per a tots els públics. La ILC, de fet, ha creat un web on es pot consultar tot el catàleg –en creixement constant–. També es faran jornades i conferències a les universitats, a l’Institut d’Estudis Catalans, la Fundació Guillem Viladot, Lo Pardal, a Agramunt, el Centre de les Arts Lliures, Fundació Joan Brossa, la Fundació Palau o el MUHBA, entre d’altres. I encara la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida ha incorporat al seu corpus digitalitzat l’única primera edició que li faltava, la d’Óssa menor, i ja és a disposició del públic. La Biblioteca de Catalunya, d’altra banda, digitalitzarà tota la documentació del fons Salvat-Papasseit i la posarà en obert, fet que celebrarà amb un acte al juny amb Ferran Aisa, Manuel Guerrero, Dolors Marín, Miriam Reyes, Myriam Soteras i Joan Vinuesa.

I si normalment aquestes celebracions van acompanyades d’alguna exposició, enguany en seran ni més ni menys que set, des de la comissariada per Aisa mateix a la que li dedicaran la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges o la Fundació Josep Pla, passant per la de poemes il·lustrats organitzada per l’Institut Joan Salvat-Papasseit i la biblioteca La Fraternitat o la de l’entitat Foto Torroella. - Francesc Bombí Vilaseca.

Tinc un exemplar en català/castellà del 1972, i també un bloc on podeu trobar uns quants poemes de Joan Salvat.  Veure'm com va el seu centenari.

LA MARISQUERIA SOSPITOSA 1.3.24

El diari El Mundo aporta una foto del sumari del cas Koldo de fa un mes en un reservat de la marisqueria La Chalana, on l’exministre José Luis Ábalos s’hauria reunit a sopar amb Koldo García, que va ser el seu assessor i principal acusat en la trama del cobrament de comissions per la compra de mascaretes els primers dies de la pandèmia. Segons el jutge, Ábalos hauria provat de mitjançar per resoldre les reclamacions del Govern de les Balears, en mans del PP, respecte a les compres que va efectuar al seu dia l’ Executiu de les Illes.

Filtrar sumaris en curs ha deixat de ser un delicte per ser un esport, que ens fa córrer a la premsa darrere seu. Això és el que hi ha i no ho canviarem a hores d’ara. Però el més curiós és que Ábalos encara no té cap acusació en ferm, ni tan sols està investigat i ja ha estat condemnat per propis i estranys, cosa que ha fet que per defensar-se es protegís darrere l’acta de diputat, ara del grup mixt. Tothom té tanta pressa a determinar responsabilitats, el PSOE per mostrar-se exemplar i el PP per aparèixer com una força implacable, que han deixat l’exministre entre les potes dels cavalls abans d’hora. La seva mort civil resulta precipitada.

És evident que, com a mínim, hauria comès això que l’article 1903 del Codi Civil denomina culpa in vigilando. És a dir, tindria una responsabilitat directa per no haver vigilat de manera adequada altres persones que van produir un dany. Però més enllà d’això, cal veure si va obtenir o no algun benefici o si va participar o no de la trama corrupta.

És curiós que de la reunió en un restaurant fa un mes se’n treguin tantes conclusions. El fet que fos en una marisqueria ho fa especialment sospitós. Hem vist fotos a la premsa d’implicats en l’escàndol pels ERO d’Andalusia endrapant escamarlans gegantins amb diners públics, que van resultar més condemnatòries que les sentències. Així s’ha d’anar amb molta cura a exhibir-se amb el marisc. És millor evitar-ho com suggeria Natalie Portman a la pel·lícula Closer, encara que per altres­ raons: “No menjo peix ni marisc perquè orinen al mar”. Jude Law li responia que els nens també ho fan. I l’actriu concloïa: “Tampoc menjo nens”. Màrius Carol.

XERRADES MUDES 1.3.24

Els darrers anys he estat convençuda que l’imperi de l’anglès global acabaria tard o d’hora amb totes les llengües del món (una pena, perquè el globish és molt pràctic però tirant a bàsic i, per tant i de moment, una llengua empobrida i empobridora). afirma Imma Monsó a la vanguardia. Ara, en canvi, penso que el que acabarà amb totes les llengües no serà el globish, sinó la telepatia. La investigació sobre transmissió comunicativa més directa imaginable (de cap a cap) no ha deixat de progressar d’ençà que el neurocirurgià Itzhak Fried va aconseguir diferenciar l’evolució d’escenes d’una pel·lícula dins l’activitat cerebral d’una desena d’individus. 

Recentment, Neuralink, una start­up d’Elon Musk, ha inventat un implant que permetrà a persones amb mobilitat reduïda interactuar directament amb l’ordinador. En fi, que ho intenten. I, tot i que encara estan lluny d’aconseguir-ho, ja no és impensable que les properes generacions duguin incorporat un lector de pensaments aliens que, per ara, podríem anomenar Telepatac o Telepatilla, o millor Telepatí, que evoca més bé la velocitat i fluïdesa amb què lliscaran els pensaments entre els interpensadors que utilitzin aquesta comunicació. 

Caldrà veure en quin lloc quedaran la paraula i el concepte en tot aquest enrenou, atès que només quan formulem el pensament a través de la paraula aconseguim entendre’ns. Un cop superat aquest entrebanc, si se supera, el futur s’endevina silenciós. Dialogarem sense llengua i assistirem a xerrades mudes. La comoditat i rapidesa del Telepatí acabarà per exterminar totes aquestes llengües que tants conflictes han provocat. 

La fiabilitat serà absoluta: la possibilitat de “dir el que no es pensa”, hàbit universalment estès, quedarà exterminada.  De manera que la comunicació resultarà insuportablement, aberrantment sincera. La qual cosa, per cert, no fa esperar res de bo. Amb un grau de transparència tan bèstia, els odis seran molt pitjors que els que han generat les llengües. I quan hàgim oblidat les paraules, caldrà recórrer a les armes per a qualsevol nimietat.  Pot ser que la invenció de la Telepatí ens sembli una cosa molt llunyana. O molt boja. Però no oblidem que estem en un món on la divisa és: Qualsevol cosa que es pugui fer, es fa. Peti qui peti. 

LA PARADOXA DE JOYCE 29.2.24

En una de les fotos més cèlebres, se'l veu dret i de perfil mirant cap a la càmera, com si algú l'avisés en aquell instant que li espera una certa forma d'immortalitat darrere d'aquest retrat d'artista. La seva expressió és serena, gairebé indiferent, amb el bastó elegantment antecedint la postura del cos girat cap a Sylvia Beach, la fundadora de la llibreria Shakespeare & Co. a París, i la primera a treure al carrer, un 2 de febrer de 1922, una edició d'Ulisses el dia mateix en què el seu autor, James Joyce, feia 40 anys.

Com se sap, la novel·la és la història d'un dia a la vida de Leopold Bloom a la ciutat de Dublín, un 16 de juny de 1904. Aquest és també l'any en què Joyce abandona Irlanda per iniciar una vida d'escriptor errant portarà primer a Trieste, després a París, i finalment a Zuric, on mor el 1941. Aquest doble nomadisme –el biogràfic de l'autor i el de la literatura que la novel·la narra prenent L'Odissea de model– celebra aquest any a Irlanda i les principals capitals culturals del món el centenari de la modernitat literària que Joyce va inaugurar amb Ulisses. Peregrinacions a Dublín a Bloomsday el dia 16, homenatges a París, conferències a Barcelona, i exposicions a Nova York acompanyen el centenari en una onada de reconeixements. Una autodenominada Ordre de Finnegans reuneix un grup d'escriptors espanyols, entre ells Enrique Vila-Matas, que es mobilitzen al voltant de l'aniversari dins i fora d'Espanya, mentre que Galàxia Gutenberg republica la primera versió del castellà d'Ulisses, traduïda amb eloqüència pel argentí José Salas Subirat i publicada originalment a Buenos Aires el 1945. L'editorial suma a aquest regal la publicació de Tots som Leopold Bloom, de l'escriptor Eduardo Lago, un expert del tema i qui descriu Ulisses com un d'aquells llibres als quals “ se sent la necessitat de tornar constantment”, a la manera com Faulkner parlava del Quixot. En els cent anys que van correguts de la seva publicació, s'ha dit i escrit molt sobre la influència radical d'Ulisses, des del deute esmentat per TS Eliot als experiments d'Oulipo i la literatura del nouveau roman francès dels anys cinquanta, passant per la inoblidable “Invocació de Joyce” que deixés Borges, el seu primer lector a Amèrica Llatina: “Què importa la nostra covardia si hi ha a la terra un sol home valent / què importa la tristesa si hi va haver en el temps algú que es va dir feliç / què importa la meva perduda generació / aquest vague mirall / si els teus llibres la justifiquen”.

Espai d'escriptura i risc més vast i penetrant que cap isme d'ocasió, més exemplar que cap biografia d'autor, més inspirador i lúdic que cap altre mestre contemporani, i més perillós que cap altre llibre escrit els darrers cent anys, Ulisses és la Bíblia dels nàufrags i la vindicació del naufragi alhora. Val la pena recordar-ho avui, quan la literatura torna a ser cremada a l'altar de la puresa ideològica o de la utilitat mercantil, totes dues per separat quan no juntes per tancar el cercle viciós de la cancel·lació. Val la pena evocar-ho avui, perquè Joyce i els seus llibres van ser cremats per la censura o passats per la guillotina editorial diverses vegades i des del primer moment de la seva aparició com a escriptor. El seu volum de relats, Dublinesos, va ser rebutjat almenys una mitja dotzena d'ocasions fins a trobar a Londres un editor que es va interessar i després se'n va penedir, triturant la còpia per evitar qualsevol acusació de complicitat amb les indegències del volum. En resposta, Joyce va escriure un llarg poema on un narrador fictici –l'editor en qüestió– es lamenta paròdicament de la seva sort en rebre un original per sota de les altures del seu ofici, i llavors decideix cremar-lo, clavar-se davant de les cendres, absorbir-lo cul els papers calcinats, i expiar el crim a punta de pets i grunyits, farts and groans, com diu el poema. Tot això amb l'esperança que algun dia l'autor en qüestió, és a dir Joyce, torni on l'editor a buscar el manuscrit cendrós, introduint la mà dreta entre les natges per signar de puny i lletra el text allà on es troba fantàsticament desfet.

Aquestes cireres i altres cireres de la coca es despleguen a la Morgan Library en una exhibició d'homenatge al centenari d'Ulisses, i on el visitant pot seguir l'itinerari personal de Joyce tant com el de la seva obra a través de fotografies, manuscrits, notes soltes i aproximacions crítiques. L'esforç és encomiable no només pel caràcter únic i privat d'alguns documents d'època, sinó també per la reconstrucció que la curadoria de Colm Tóibín, novel·lista i irlandès com Joyce, fa sobre la prohibició que va enfrontar Ulisses a la mateixa Nova York que avui ho acull amb honors en un dels llocs icònics de la ciutat. En efecte, per més d'una dècada, la novel·la de Joyce va romandre submergida en la il·legalitat de la seva llengua original a banda i banda de l'Atlàntic, circulant de forma clandestina sota l'aspecte de fragments, capítols serialitzats amb omissions flagrants, i fins i tot una versió pirata que Joyce va denunciar públicament en una carta que van subscriure des d'Albert Einstein per la ciència fins a Gaston Gallimard pel món editorial, i que va portar la rúbrica de Thomas Mann, André Gide, Virginia Woolf, i Miguel d'Unamuno, entre molts d'altres. Acusat de ser un llibre “obscè, procaç, i lasciu”, Ulisses va trobar llavors uns quants aliats a Margaret Anderson i Jane Heap, feministes de la primera fornada que publicaven fragments autoritzats de la novel·la a The Little Review, una modesta publicació que molt després va caure sota la mira del futur Gabinet Federal de Recerca, o FBI, que llavors portava el nom de Divisió General d'Intel·ligència, dedicat a crear fitxes d'intel·lectuals i artistes proclius a les idees estrangeritzants, el comunisme, i la dissolució d'Occident a Amèrica .

La història completa d'aquesta persecució i el seu desenllaç està consignada al magnífic llibre de l'historiador literari Kevin Birmingham, The Most Dangerous Book (publicat el 2015 però encara no traduït al castellà, fins on he pogut saber). Birmingham traça allà les dificultats que va tenir Joyce des del començament mateix de la seva aventura literària, fins a la batalla per la publicació d'Ulisses, quan en un acte de gosadia el president i director de Random House, Bennet Cerf, llavors propietari de l'editorial als seus primers passos, va decidir portar des de París un exemplar per obligar la justícia a requisar-lo i iniciar així un procés formal en contra de l'estat de Nova York i de la Societat per la Supressió del Vici que operava a la ciutat. Acompanyat de l'advocat Morris Ernst, membre de la Unió de Llibertats Civils a Amèrica, ACLU per les sigles en anglès, i assessor legal de l'editorial, els representants de Random es van llançar de cap a la judicialització del procés moral orquestrat per la Divisió General de Intel·ligència, deixant en mans del jutge John Woosley la decisió final. El veredicte, tan contundent com fonamentat, es va transformar en una peça de crítica literària en si mateixa, al punt d'editar-se en format de llibre: per a Woosley, l'Ulisses de Joyce era “un intent seriós i sincer de disposar d'un nou dispositiu que permetés l'observació i descripció de la humanitat”, mentre que els suposats passatges obscens dels quals s'acusava el llibre provocaven més aviat sentiments de rebuig que no pas excitació sexual. Fi de la discussió: era l'any 1933 i Ulisses tenia llum verda per cavalcar a la llengua que li havia donat la vida.

Des de llavors, l'actualitat de Joyce només creix i s'agiganta, com deia la cançó d'Ángel Parra. Per confirmar-ho n'hi ha prou amb les novetats brutals que porten les notícies de la realitat: els artistes a Cuba són condemnats a viure a la presó durant anys per l'Estat de la revolució, mentre les dones nord-americanes són despullades dels seus drets sexuals adquirits per la ultradreta enquistada a l'administració de la justícia federal. Se m'acut que tots dos fenòmens estan vinculats al llegat de Joyce, al centenari de la seva obstinació contra la censura, d'una banda, ia la col·laboració i la complicitat que va trobar en les dones, de l'altra. Aquí hi ha els exemples de Sylvia Beach a París, d'Anderson i Heap a Nova York, de Harriet Shaw Weaver que va publicar Ulisses a Anglaterra i va perdre els títols familiars per l'atreviment, així com de la seva dona Norah Barnacle, dona que no es va acovardir l'hora dels escàndols i les acusacions d'obscenitat i pornografia que van recaure sobre Joyce gairebé des del primer moment de la vida d'escriptor. Silenci, exili, astúcia, han estat des de llavors les paraules dominants de la modernitat literària, les mateixes que Sthepen Dedalus, l'altre heroi d'Ulisses, nascut de la seva pròpia oposició al realisme funerari del segle dinou, es repeteix a si mateix com un mantra en deixar enrere Irlanda i les seves passions, ja al final de la novel·la de formació Retrato de l'artista adolescent. Què hi ha, en efecte, darrere d'una vida que es llança a l'aventura sinó de crear el seu propi llenguatge a través d'aquest somni treballós amb els ulls ben oberts que és la literatura? El mateix Joyce respon la pregunta en un passatge de la primera novel·la. Ho fa a través de la paradoxa, com volia Kierkegaard que es pronunciessin les veritats universals contra els cants de sirena i els particularismes que ens exigeixen màxima lleialtat i obediència. Heus aquí la paradoxa: Una mare llança el seu fill al riu i un cocodril famolenc l'agafa per devorar-lo. Espantada, la mare exigeix al cocodril que li ho torni. No era la seva intenció alimentar una bèstia. El cocodril accepta, a condició que la mare encerti a dir-li el que farà el cocodril  a continuació: si menjar-se el nen o tornar-lo. La mare s'avé al desafiament com Èdip davant l'enigma de l'esfinx. La seva única resposta s'orienta a salvar el nen: t'el menjaràs, li diu, esperant que el cocodril accepti aquesta veritat i li ho torni. Però el cocodril no pot tolerar tanta llum sobre la seva conducta i menys que la mare tingui raó, llavors es menja el nen, incomplint la seva promesa. Tal és la paradoxa del poder, popular o reaccionari, que el cocodril amaga darrere de la paraula empenyorada. A Cuba, als Estats Units, a Xile. Tal és també la raó, imagino, perquè existeixi i persisteixi un llibre com Ulisses. - Rialta.

ARAGÓ RECUPERA A ORWELL 29.2.24

La decisió de l'executiu PP-Vox de derogar la Llei de Memòria, mobilitza associacions i acadèmics a la comunitat amb més fosses i llocs tan emblemàtics, com la trinxera on va combatre l'escriptor George Orwell. - Gorka Castillo, a CTXT.

Mai no ha estat fàcil exhumar fosses de la Guerra Civil, però més penós serà fer-ho a partir d'ara a Aragó –i també a Cantàbria–, on el Govern regional ha imposat un mapa de ficció: a aquest costat de la ratlla, la convivència i la democràcia; a l'altre, l'agitació i el sectarisme. És la faula que la dreta i la ultradreta escriuen sobre la Història. "Deroguem la nefasta llei de memòria perquè és una eina a favor de la construcció d'un relat polític oficial que només busca enfrontar els espanyols al segle XXI". Amb sentències com aquesta del portaveu de la ultradreta aragonesa, Santiago Morón, la justícia per a milers de desapareguts continua sent un miratge. En aquest punt és convenient recordar les paraules de Julián Casanova, el referent internacional més gran en els estudis sobre la contesa espanyola: “L'argument que és una revenja de la gent que només vol remoure el passat no ens serveix. Tampoc que la llei derogada fos sectària perquè només anava a favor d'un bàndol. Convidem qualsevol persona que vagi als cementiris i que recorri les carreteres d'aquesta zona o del Baix Aragó perquè vegin quins símbols hi ha i qui en té el reconeixement”. Aragó és la comunitat autònoma amb el nombre més gran de fosses sense exhumar, unes 500, segons dades recollides el 2021 per l'anterior govern autonòmic. O potser són 600, amb un, dos, tres i fins a vint cossos, si s'atén el conscienci càlcul realitzat per l'Associació per la Recuperació i Investigació contra l'Oblit (ARICO) i l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica Aragonesa (ARMHA) ) al llarg de les darreres dècades. En aquest temps s'han recuperat les restes d'un miler de milicians sepultats de mala manera en un dels fronts més salvatges de la guerra espanyola.

El novel·lista britànic George Orwell, un dels millors coneixedors de les aferrissades batalles que es van lliurar al front aragonès, es preguntava al seu llibre Records de la guerra d'Espanya per la història que estudiarien els escolars de les generacions futures si Franco es mantenia a el poder. “Serà partidista, plena de mentides a cabassos, que no mereixerà cap confiança. I quan hagin mort els que recordin la guerra, s'acceptarà universalment i, a efectes pràctics, la mentida s'haurà convertit realment”. Aquest maniqueisme es concreta, segons Orwell, a negar esdeveniments històrics contrastats, els que ningú no gosaria posar en dubte. Gernika, Alcanyís, La Desbandà. "L'objectiu és un món on el cap, o la camarilla governant, controli no només el futur sinó també el passat", escriu l'autor del 1984.

Orwell va estar al front aragonès al dur hivern del 1937. Va combatre a Osca, a la batalla de la Serra d'Alcubierre, als Monegres. Les misèries que va viure durant aquells mesos el van pertorbar durant la resta de la vida. Sobre els sacs terrers va començar a escriure Homenatge a Catalunya. Ho va fer com a teràpia per suportar l'horror d'una contesa que 88 anys després segueix sense ser reconeguda en la mesura justa. El 2006, es van reconstruir mil·limètricament les empremtes de l'escriptor britànic en aquestes terres estepàries. Les trinxeres que va recórrer pel Monte Irazo, on va estar al costat de combatents del POUM i milicians anarquistes; i el campament feixista que tenia al davant, Las Tres Huegas, molt millor proveït per la carretera de Saragossa.

Víctor Pardo va ser el catalitzador d'aquesta portentosa rehabilitació. Com a expresident del Centre d'Interpretació de la Guerra Civil a Aragó obert a Robres, un poble de la província d'Osca, aquest periodista de llarg alè va aconseguir posar d'acord diversos municipis de la comarca per transformar les restes d'aquell front en un reclam turístic que donés a conèixer la seva història. “És clar que la derogació de la llei influeix. Si el govern aragonès no vol concedir finançament serà molt difícil mantenir drets aquests records. I davant d'això, la societat civil haurà de respondre. A més, hi ha normes de rang superior que són molt clares i hauran de respectar. Veurem”, es qüestiona.

Mapa de la ‘Ruta Orwell’ - Gorka Castillo

La Llei de Memòria Democràtica aprovada pel Congrés l'any passat pot fer moltes coses però hi ha aspectes claus, com la inclusió d'aquests episodis a l'ensenyament reglat i la construcció positiva de la seva memòria, que dependran de la voluntat dels mestres i del compromís dels ajuntaments afectats. Per exemple, a Alcanyís s'ha treballat durant els últims anys a recordar les víctimes del bombardeig feixista que el 3 de març del 1938 va causar centenars de morts, però ara que governa el PP tot ha canviat. “El que no podrà fer mai un ajuntament és esborrar les empremtes del passat”, sentencia Pardo.

La derogació de la norma regional vulnera els principis redactats per l'ONU per a la protecció dels drets humans. El catedràtic Julián Casanova, de Terol de Valdealgorfa, és un dels 14 professors de la Universitat de Saragossa que l'any passat van exigir al Govern d'Aragó que no derogués la llei regional de memòria, “aprovada per una àmplia majoria a les Corts, i considerada un text legal moderat i raonable que cerca tancar les ferides del passat no mitjançant la seva negació o oblit”. No ho van aconseguir. A l'epíleg del seu llibre Una violència indòmita. El segle XX europeu, Casanova indaga en els motius d'aquesta oposició a la veritat compartida a la qual cada cop li costa més feina amagar-ne la veritable cara. Segons el catedràtic d'Història Contemporània, més que les desavinences sobre la II República o la Guerra Civil, “el que ha marcat les memòries de vencedors i vençuts van ser els quaranta anys de dictadura”. Gairebé mig segle sota el jou d'una política d'extermini sense confrontació posterior ha deixat, segons l'investigador, “un passat fracturat i un dividit present”. El president de l´Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica d´Aragó (ARMHA), Enrique Gómez, afegeix que la derogació de la norma regional vulnera els principis redactats per les Nacions Unides per a la protecció dels drets humans mitjançant la lluita contra la impunitat. “La dignitat de la persona i els drets inviolables que li són inherents són un fonament d‟ordre polític i de pau social. Per tant, identificar els desapareguts i exhumar les fosses és un acte de justícia. No obre cap ferida entre espanyols, sinó que les tanca per sempre”, sentencia.

Víctor Pardo imparteix una lliçó històrica a la serra oscenca d'Alcubierre. La Ruta Orwell amaga un univers. Amb l'esforç de diversos ajuntaments de la comarca dels Monegres, van aconseguir reparar pous d'aigua vells, rehabilitar assentaments i reconstruir els filats que separaven els fronts i les posicions d'abric. El vent del nord udola a la teulada d'un dispensari protegit per sacs terrers. “Mantenir aquest entorn tan especial significa molt per a la comarca. És la memòria d?un temps terrible”, explica Pardo. El 1937, al municipi de Robres, a uns 5 quilòmetres de la posició d'Orwell, ensinistraven rucs i mules perquè portessin subministraments als combatents republicans del front a través d'una senda marcada. “Eren com a gossets. Arribaven en llargues fileres, descarregaven provisions i tornaven a la rereguarda per tornar a carregar queviures i una mica de material de guerra”, apunta. Pardo, a més de periodista, és coeditor de monografies històriques i autor del llibre A una milla de Huesca, un assaig documentat sobre l'últim intent republicà de prendre la ciutat d'Osca.

Era el febrer del 1937 i el fred intens congelava l'alè del llop. “La llenya resultava més important que les bales”, descriu Orwell a Homenatge a Catalunya aquella penosa experiència a Alcubierre amb la divisió Rovira. Després de caure ferit va ser ingressat a l'hospital de Monflorite, a 25 quilòmetres escassos de la capital oscenca, on avui llueix una placa en el seu record. Encara convalescent es va traslladar a Barcelona, on va viure amb neguit les purgues estalinistes que van acabar ennuvolant la moral republicana. “Si algun dia torno a Espanya, m'asseguraré d'anar a fer un cafè a Osca”, va aventurar l'escriptor britànic, les paraules del qual reprodueix Víctor Pardo. La promesa no va resultar profètica, però va servir per immortalitzar la seva empremta a la Monte Irazo i al Centre d'Interpretació de la Guerra Civil que segueix obert al "Les noves generacions no coneixen gaire d'aquella època ni d'Orwell ni què va suposar la dictadura", afirma Pardo.

Al president de l'ARMHA, Enrique Gómez, no el sorprèn la decisió que ha pres l'executiu aragonès “perquè són conseqüents amb la seva ideologia política”. Ho diu sense ironia, al resguard d'una vidriera de la Basílica del Pilar de Saragossa amb vista a l'Ebre que malgrat aquest hivern de temperatures altíssimes continua injectant una humitat antiga als ossos. “La Llei de Memòria Històrica és molt més que una llei. És una qüestió de drets humans, un suport per a les entitats memorialistes que estaven fent una tasca que l'Estat hauria d'haver fet fa molts anys. Milers de persones van morir en aquest país, van desaparèixer literalment a la guerra civil ia la dictadura, i els seus descendents han hagut de trucar a associacions privades per demanar ajuda per trobar-los”, afirma.

Tot i així, aquest nou escenari que es presenta a Aragó, “on es calcula que van morir més de 20.000 persones”, és ombrívol. "Ja hem passat per aquestes etapes de travessia pel desert amb anterioritat", relata Gómez. I avança que associacions com la seva mantindran la pugna amb l'executiu regional del PP per una qüestió de dignitat i coneixement. “Quan un país com el nostre ha tingut un passat traumàtic tan fort i una administració es nega a reconèixer-ho està condemnant molta gent a assumir que les persecucions, tortures i desaparicions que van patir durant el franquisme no van tenir gaire importància”, assevera.

L'Associació Pozos de Caudé, per exemple, tornarà a intentar aquest any localitzar les restes de 13 dones i un home afusellats a l'inici de la guerra civil al cementiri d'Albarrasí. Cal veure si disposaran dels permisos i del pressupost per fer-ho. “Hi ha moltes fosses més. Quantes? No ho sabem amb exactitud”, explica Gómez. La indiferència no aporta certeses. Víctor Pardo abaixa la mirada. Per a l'ésser humà, recordar és una manera d'alleujar la consciència de la mort. “La història va quedar congelada el 1936”, va escriure Orwell.

LA SEGONA MORT DE CAMUS 29.2.24

No conec res més idiota que morir en un accident de cotxe», va dir Albert Camus, el 3 de gener de 1960, en referència a la pèrdua de Fausto Coppi, després que alguns diaris europeus publiquesin per error que aquesta havia estat la causa de la mort de l'històric ciclista. L'endemà, el mateix Camus, es deixava la vida sobre l'asfalt de la carretera de Borgonya, a prop de La Chapelle Champigny.

Va passar quan el seu amic i editor Michel Gallimard conduïa a gran velocitat la seva Facel Vega en una recta sense obstacles i el pneumàtic va rebentar. El Premi Nobel de Literatura 1957 anava a la dreta del conductor. «La topada amb un arbre va ser tan violent que el vehicle es va partir en tres trossos, i Camus va anar a parar als seients posteriors. La mort del famós escriptor va ser instantània. 

El cotxe va quedar tan destrossat que es va trigar molt de temps a extreure el cadàver de l'escriptor d'entre les restes del cotxe. Gallimard, en canvi, va ser traslladat greu a l'hospital i la seva dona i la seva filla van patir tan sols contusions. Camus tenia només 47 anys i tan sols tres abans havia aconseguit el Nobel de literatura. Va ser el segon escriptor més jove de la història en aconseguir-per darrere de l'anglès Rudyard Kipling, que va rebre el guardó el 1907 amb 42 anys, un menys que Camus- i va arribar a dir en una ocasió que la seva obra no havia fet més que començar . Ningú ho hagués dit a jutjar per novel·les com «L'estranger» (1942), «La pesta» (1947) o «La caiguda» (1956), que recomano, són plenament vigents a dia d'avui.  

Però, en l'actualitat, Camus ha tornat a morir, només que aquesta vegada ha estat una mort intel·lectual, però també estúpida com l'anterior. Y tot perquè un estudiós? nord-americà de la seva obra y la vida, Olivier Gloag, ha emergit com a dissident mediàtic contra el discurs majoritari de respecte –i fins i tot de devoció– pel filòsof francès. El dissentiment pocapena, que analitza el passat aplicant criteris actuals, gaudeix de molt bona premsa perquè genera l'atenció malaltissa de la polèmica. Gloag presenta Camus com a cas de servilisme colonial francès, tebi en el seu posicionament sobre Algèria, profeta d'un humanisme ostentós i, en l'àmbit privat, racista, masclista i misogin. El pèndol que fluctua entre la mitificació i el linxament marca l'evolució de la cultura i, per extensió, de la civilització. En els darrers anys, el revisionisme suposadament progressista ha adoptat mètodes dignes de la Stasi per imposar judicis puritans i comissariats inquisitorials. És una purga que, per pura estadística, de tant en tant l'encerta i descobreix monstres desconeguts darrere de biografies protegides per la ignorància o la complicitat. En el cas de Camus, pot passar que aquestes afirmacions qüestionin fidelitats que conformen un esbós d'educació sentimental i humanística. Dit altrament: si ara es descobrís que Johan Cruyff o Paco de Lucía eren uns monstres, deixaria d'admirar-los? Amb Camus em passa el mateix. M'agrada llegir-ho i rellegir-ho, explica Sergi Pàmies  a la vanguardia. Quan m'avorreixo, miro les seves fotografies de quan fumava, portava gavardines de talles excessivament grans o somreia bressolant els seus bessons bivitel·lins. O reviso els vídeos en què se'l veu comentant un partit de futbol amb la naturalitat d'un aficionat moderadament fanàtic. Això per no parlar del mite del dia que va morir com explicava al principi, esprés que un pneumàtic del Facel Vega en què viatjava rebentés accidentalment. Però, a banda dels llibres, els articles, les cròniques i l'existencialisme fumador, el que més recomano als que es vulguin blindar contra els intents de desacreditar Camus, és que revisin un discurs del 22 de maig de 1958 a París ( és a YouTube i es pot llegir en subtitols en castellà o català) . És un acte a favor de la República Espanyola. Davant d'un públic format majoritàriament per exiliats polítics, Camus els confessa que està en deute amb el seu exemple i que, com a escriptor de combat, han estat una font d'inspiració. I tot seguit fa una reflexió que, seixanta-sis anys després, segueix perfectament vigent: “El reflex ha substituït la reflexió, on es pensa a cop d'eslògan, com el gos de Pavlov i on la maldat intenta massa sovint fer-se passar per intel·ligència”.

VAL LA PENA DEDICAR-SE A LA POLÍTICA? 28.2.24

Conec casos en què aquestes persones han estat acomiadats o relegats a llocs de treball inferiors només pel fet d'haver format part d'un projecte política” Val la pena dedicar-se a la política es pregunta Salvador Enguix.  De vegades em solen preguntar si val la pena dedicar-se a la vida política, i acostumo a explicar el següent. Dec portar prop de 35 anys treballant de periodista. Temps en què crec que he conegut més de tres-centes o quatre-centes persones que han desenvolupat algun tipus d'activitat política, així en institucions com la Generalitat Valenciana, el Govern o les Corts Valencianes, a la vida orgànica dels partits i fins i tot en organismes de la Unió Europea. Homes i dones de forces d'esquerres i dretes, des de ministres, diputats nacionals o autonòmics, presidents, directors d'empreses públiques, alcaldes o alcaldesses, regidors, comissaris europeus, assessors, secretaris autonòmics o directors generals. 

Doncs bé, puc comptar amb els dits de la mà les persones que han aconseguit sortir de la política en condicions, diguem-ne, dignes. Que s'han pogut incorporar a la vida civil, si es pot dir així, sense estigmes que empitjoressin la situació que tenien abans de fer el pas i acceptar ser gestor dels recursos públics. Quan parlo d'estigmes em refereixo a tot allò que ha pogut erosionar la imatge pública i personal, també familiar, d'algú que hagi assolit una responsabilitat institucional fins a impedir tenir una vida "normal" quan s'abandona la política. Podríem començar pels casos més greus, la dels que han estat sotmesos a un procés judicial, que en el cas valencià són una multitud. 

El que passa és que d'aquesta multitud en són pocs els condemnats (encara que en el cas valencià la xifra és voluminosa) i molts els absolts o que, directament, els casos han estat arxivats.  Per a molts d'aquests homes i dones “innocents”, la seva vida ha estat un infern, en gran part per la lentitud de la justícia. 

Durant anys, en espera de judici, han vist la seva reputació enfonsada, amb una dura, i de vegades cruel, exposició a l'ecosistema comunicatiu, cosa que els ha dificultat recuperar una vida laboral o professional en condicions de normalitat. Per no parlar de la qüestió personal, del preu que han pagat les famílies, les dones, els marits, els fills, els germans i els pares. Donaria per a un capítol a part.  Però és que fins i tot per a la majoria d'aquells que han abandonat la vida política sense la vigilància judicial tampoc no ha estat fàcil.  El mer fet de pertànyer a un partit i haver exercit una responsabilitat pública té un preu, de vegades excessiu. Encara més si aquestes persones han de tornar a una activitat privada com a assalariats d'una empresa o com a autònoms. Conec casos en què aquestes persones han estat acomiadades o relegades a llocs de treball inferiors només pel fet d'haver format part d'un projecte polític. Solen sobreviure millor a aquest retorn els qui tenen guanyat un lloc en la funció pública, sigui a l'administració general o, per exemple, com a professors universitaris. En cas a part, són els que abans de la política tenien la vida resolta, en l'aspecte econòmic; són molt pocs. Això explica, en part, que siguin molts els que, un cop ingressats a l'exercici de la política, fan tot el possible per no abandonar-la. Saben que "el seu" retorn a la vida civil serà complex i, també, traumàtic. Passa més en aquells que fa molts anys que estan en la representativitat pública i que han perdut, o no en tenen, ressorts de seguretat per aterrar amb garanties en un lloc de treball allunyat de les institucions. En altres paraules, s'eternitzen. N'hi ha que poden arribar a estar tota la seva vida en llocs públics, aspecte que no ha de ser ni bo ni dolent, però que en alguns casos s'observa com un exercici simplement de supervivència. Col·laboren, i molt, els mateixos partits, que de vegades es converteixen en grups d'interès amb vocació de protegir els seus associats fins a les darreres conseqüències. Escenari que s'agreuja, amb episodis fratricides, quan aquests partits perden el poder i tenen molt poc a oferir als militants destacats. Val la pena dedicar-se a la vida política? Afegeixo a allò dit que crec que no hi ha res més noble que gestionar amb criteri els recursos públics per aconseguir que els ciutadans tinguin una millor qualitat de vida. I he escrit moltes vegades que els polítics estan mal pagats. Però dubto molt que jo fos capaç de recomanar a ningú que fes el pas a la política, perquè, en segons quins contextos, ser polític és gairebé un acte d'heroisme. Això és el que acostumo a contestar a qui em pregunta.

​

IN MEMORY OF AARON BUSHNELL 28.2.24

Diumenge a la tarda, un home vestit amb uniforme militar nord-americà va caminar lentament cap a l'ambaixada d'Israel a Washington, DC, expressant tranquil·lament els seus motius davant de la cambra abans de calar-se foc. Es tractava d'Aaron Bushnell, un membre en servei de la Força Aèria dels EUA de 25 anys.

“Ja no seré còmplice del genocidi”, va declarar, amb la mirada apartada de la càmera.

"Estic a punt de participar en un acte de protesta extrem", ha continuat, "però en comparació amb el que la gent ha estat experimentant a Palestina a mans dels seus colonitzadors, no és gens extrem". Un minut després del vídeo, Bushnell arriba a les portes de l'ambaixada i col·loca la càmera en posició de filmar-se a ell mateix. Se'l pot veure aturat a la porta de l'ambaixada mentre es ruixa amb el líquid inflamable d'una ampolla que duia, es posa el barret de l'uniforme i encén les flames.

Mentrestant, fins i tot mentre crema en flames, canta ferventment: “Palestina lliure”. Es pot veure un oficial brandant una arma i apuntant Bushnell mentre es crema i cau a terra. Un altre oficial porta un extintor d'incendis. Mentre el primer oficial continua apuntant amb la seva arma Bushnell, el segon exclama: "No necessito armes, necessito un extintor d'incendis".

Hores abans de l'autoimmolació de Bushnell, va publicar a Facebook un enllaç al servei de transmissió de vídeo en viu Twitch, on transmetria en viu la protesta. “A molts de nosaltres ens agrada preguntar-nos: Què faria si estigués viu durant l'esclavitud? O el Jim Crow Sud? O apartheid? Què faria jo si el meu país estigués cometent genocidi?” escrivi. “La resposta és: ho estàs fent. Ara mateix." Bushnell va sucumbir a les ferides aquell mateix dia. Bushnell. va prendre totes les mesures necessàries per assegurar-se que tot el que tenia cura, com el seu gat, el va designar al seu veí”, va dir Lupe Barboza, de Care Collective, a Texas Public Radio després de veure el testament.

Segons s'informa, Bushnell va notificar diversos periodistes i llocs web de notícies sobre la seva propera protesta. Els principals mitjans de comunicació van patologitzar l'acte de protesta de Bushnell i van intentar enfosquir les motivacions malgrat la claredat del missatge. El Washington Post va qualificar l'autoimmolació de Bushnell com una “protesta contra la guerra entre Israel i Hamàs”, malgrat la intenció explícita de protestar pel genocidi de palestins perpetrat pels seus colonitzadors. Diversos informes, inclosos els de la BBC, The New York Times i The Washington Post, no van informar de ferits a l'ambaixada. Tot i això, Bushnell no va intentar atacar els membres de l'ambaixada ni va intentar entrar a l'ambaixada.

La protesta de Bushnell va ser aclamada pels grups de resistència palestins i iemenites com un acte d'honor “heroic”. Hamàs va publicar un comunicat de dol per Bushnell i va responsabilitzar plenament l'administració Biden per la seva mort, “a causa de la seva política de suport a l'entitat sionista nazi a la seva guerra d'extermini contra el nostre poble palestí”.

El grup va continuar: “L'heroic pilot Aaron Bushnell romandrà immortal a la memòria del nostre poble palestí i dels pobles lliures del món, i un símbol de l'esperit de solidaritat humana global amb el nostre poble i la seva justa causa”. El Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, un partit polític d'esquerra i una organització de resistència també va lamentar la mort de Bushnell.

I la pregunta és, servirà aquesta mort per a alguna cosa? La resposta és no, per tant, no deixa de ser una mort molt heroica i molt solidària, però també molt inútil. Descansi en pau Aaron Bushnell al setè cel dels innocents. - amb informació de the electronic intifada.

KOLDO L'ACONSEGUIDOR 27.2.24

Koldo va cobrar del PSOE i el Govern alhora que gaudia d'un subsidi per incapacitat, informen al confidencial.com. La mà dreta de José Luis Ábalos va simultaniejar el seu primer salari com a escorta i xofer del PSOE i el posterior sou d'assessor al Ministeri de Transports amb una pensió per incapacitat permanent total. La mà dreta de José Luis Ábalos, Koldo García Izaguirre, va simultaniejar el seu primer salari com a escorta i xofer del PSOE i el posterior sou d'assessor al Ministeri de Transports amb una pensió per incapacitat permanent total, un subsidi públic de caràcter extraordinari que està reservat per a treballadors que pateixen algun tipus de malaltia o malaltia greu que els inhabilita per exercir les tasques pròpies de la feina habitual. Koldo és un home de partit, l'aconseguidor, un lampista en tota regla, com n'hi ha a tots els partits. Per això l'obscenitat dels altres partits a acarnissar-se, no amb ell, sinó amb el PSOE, no sent els de Pp precisament un exemple de res en aquest sentit., al contrari, que en el tema corrupció van guanyant per golejada fins al punt de ser considerats per un jutge banda criminal. Un partit en què un jutge tan eficient com García Castellón ha estat incapaç d'imputar María Dolores de Cospedal, malgrat que hi és ella i el seu marit a tots els tripijocs, de condemnar la destrucció dels discos durs de la seu de Gènova , o de descobrir, indagar, intuir o saber qui cony era M.Rajoy. I un tema tècnic que no acabo d'entendre: Les màscares que va vendre Koldo al Govern li van costar a 2,50 euros cadascuna, mentre que les del germà d'Ayuso van costar a 6 euros cadascuna. La pregunta és, en el cas del germà d'Ayuso, sembla clar, el producte es ven a sobrepreu, i el venedor abona la diferència al germaníssim. Però en el cas Koldo, si es venen al Govern a un preu raonable (2,50), ¿la comissió qui la paga?, el Govern o el venedor? Perquè sent menyspreable l'acte en si, no ho és tant de donar-se el segon supòsit. De fet, si es comença a investigar de debò totes les adquisicions a la desesperada de mascaretes en els primers moments de la pandèmia, quan no n'hi havia ni per els sanitaris, aquí no se salva ni el tato. Si fins i tot els francesos van desviar vaixells de la seva ruta per obtenir mascaretes, i ningú els ha preguntat quant els van costar. Hòstia el Koldo el que ha fet, Koldo l'aconseguidor.

CREMATORI 26.2.24

L’any 2007, els fonaments del boom immobiliari es van començar a esquerdar. Durant els deu anys anteriors, el monocultiu del maó va ser la mina d’or on fins i tot el tipus més insegur podia somiar amb un BMW aixecant envans. Hi va haver joves que van abandonar els estudis perquè en un mes guanyaven més que un metge, deien. Va emergir una fauna de depredadors de tots els oficis coneguts –empresaris, constructors, polítics, advocats i un llarg etcètera– que, en alguns casos, van aconseguir arribar al cel empenyent la resta del món a l’infern. Rafael Chirbes, a la seva obra Crematorio (2007), va saber llegir el moment. El temps es va accelerar, calia aixecar torres, milers. Se li va dir “la febre del maó”. Es van absorbir tones de materials i una infinitat de recursos humans. Hi havia tanta pressa que els promotors patien per complir terminis: tot es venia, tot es construïa, tot el terreny es podia ocupar. L’incendi de l’edifici de València, sense que n’hi hagi cap certesa i que serà investigat per la justícia, va ser aixecat en aquell context, i les sospites sobre els materials utilitzats s’alimenten tant com es van alimentar les flames que el van acabar destruint.

Alguna cosa en els materials va generar alarma, perquè el 2006 el Codi Tècnic de l’Edificació ( CTE) es va canviar perquè hi hagués més garanties. Després de l’incendi de Londres, es va modificar el CTE el 2019, que va augmentar les exigències respecte als materials i les façanes ventilades. Però entre els anys 1997 i el 2007, centenars de promocions ja havien crescut a l’abric del gran negoci amb una normativa sobre la qual es van construir imperis immobiliaris. La majoria van acabar fent fallida. Avui els seus noms, antigament exemples d’èxit, han desaparegut de la memòria. Per això val la pena llegir a Chirbes i el seu Crematorio. Perquè és testimoni d’un passat que ens pot estar castigant en el present. - Salvador Enguix.

JOSEP PLA I LA INFLACIÓ 26.2.24

El dia de Sant Josep de 1975, el llavors príncep Joan Carles va visitar Josep Pla al mas Pla, a Palafrugell, acompanyat per la princesa Sofia. Josep Pla els va rebre amb gran cortesia, acompanyat pel seu editor, Josep Vergés, que va ser qui va discutir les condicions de la trobada amb el secretari del príncep, José Joaquín Puig de la Bellacasa, i qui va resumir després el que va passar en una nota recollida al volum complementari de l’obra completa de Pla. - Carles Casajuana a la vanguardia.

La visita va ser al matí perquè l’editor Vergés temia que, si es reunien a dinar, Pla alçaria el colze i a la sobretaula podia posar els il·lustres visitants en un compromís. Com és lògic, Pla i el príncep van parlar de la transició. El príncep li va deixar clar que no combregava amb els postulats del franquisme i que es proposava impulsar un canvi. Va dir a Pla que no podia visitar Catalunya i no anar-lo a veure perquè era el primer escriptor espanyol viu –una mostra d’estima pel món de les lletres que no es va prodigar durant el seu regnat–, i li va demanar l’opinió sobre el futur immediat. Entre els consells que Pla li va donar, per a sorpresa del príncep i de la princesa Sofia, el més destacat va ser que tingués cura del valor de la moneda, perquè era la base per evitar la pobresa i el desordre. Sorpresa per la rotunditat i l’extemporaneïtat del consell, sobretot per provenir d’un escriptor, la princesa Sofia va fer una broma sobre el vil metall. Pla va insistir amb tossuderia que l’enfonsament de la moneda equivalia a la destrucció de l’ordre social.  El tipus de canvi de les nostres tristes pessetes devia ser l’últim dels perills que tenia al cap el futur monarca. El desmantellament del franquisme, la legalització dels partits polítics, el terrorisme i la unitat i neutralitat de les forces armades eren sens dubte qüestions més urgents per a ell en aquells moments. Però Pla era gran i no podia evitar mirar enrere. L’estabilitat de la moneda era una de les seves obsessions d’ençà que, de jove, sent corresponsal de La Publicitat a Berlín, a l’època d’entreguerres, va ser testimoni del fortíssim impacte a la societat alemanya de la inflació del marc.

Aquell fenomen va constituir un episodi crucial en la cristal·lització del seu conservadorisme. Per a Pla -l’esperada biografia del qual, escrita per Xavier Pla, està a punt d’arribar a les llibreries-, no era una qüestió econòmica. Es tractava ni més ni menys que del valor de l'esforç i del treball, de la cohesió de la societat, de la unitat de les famílies. Era una qüestió, sobretot, moral. Quan Pla va arribar a Berlín, l’agost del 1923, el marc es cotitzava a milers de marcs. Al cap de pocs mesos, va superar els quatre bilions. Un bitllet de tramvia podia costar una suma astronòmica. Sortia més barat empaperar una paret amb bitllets de marc que amb paper pintat. Els alemanys havien de portar voluminosos feixos de bitllets i fer comptes amb molts zeros. Va arribar un moment en què el bitllet més petit en circulació era de cent milions de marcs. “Què és un trilió?”, es pregunta Pla, amb la sornegueria habitual. Durant aquell any, en companyia d’Eugeni Xammar, Josep Pla va conèixer l’opulència gràcies al seu sou en pessetes. Es va acostumar a canviar-les en petites quantitats, a mesura que les necessitava, per trampejar el daltabaix monetari i viure amb comoditat, i en alguns moments es va poder concedir luxes impensables enmig de la misèria i el desordre. Avui, els historiadors estan d’acord amb la causa d’aquella vertiginosa pèrdua de valor del marc: l’exigència de reparacions a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial i, a la vista de la incapacitat alemanya de pagar-les, l’ocupació francesa de la conca del Ruhr. També estan d’acord sobre les conseqüències d’aquells fets, que després de la Gran Depressió van dur al triomf de Hitler, personatge que Pla jutja his­triònic. Pla intueix des del primer moment que la disciplina i la resignació dels alemanys davant l’alça galopant dels preus només és aparent, que la processó va per dins. No s’equivoca. Veu com molts alemanys prenen els jueus com a boc expiatori i com el país es debat entre la disgregació, la revolució comunista, que ell considera improbable, i l’ascens del nacionalisme més reaccionari, que endevina difícil d’aturar. Avui sonen amb força a molts llocs d’Europa els tambors de l’extrema dreta. És comprensible que ens interessem pels casos de transició de societats democràtiques cap a l’autoritarisme. No són pocs els autors que veuen en la descomposició de la democràcia de Weimar i l’ascens del nazisme un precedent del que està passant o pot passar a molts llocs del món. Des d’aquest punt de vista, l’interès de les cròniques de Pla, recollides fa poc a La inflació alemanya, és indubtable. És cert que les circumstàncies no són les mateixes. Els embats actuals contra la democràcia a Europa obeeixen a causes relacionades amb la globalització, amb l’erosió de l’Estat de benestar i amb les tensions migratòries, no amb la volatilitat monetària. El brot inflacionari dels dos darrers anys ha estat de proporcions molt manejables i està quedant enrere. Res a veure amb el que va passar a Alemanya en aquells anys. Però és aquí on la capacitat d’observació de Josep Pla i la seva esmolada ploma agafen un valor indubtable. Aquell jove corresponsal que havia de ser un dels grans periodistes del segle elabora un retrat molt viu de la societat alemanya en un moment crucial. Qui el llegeixi avui comprendrà per què, al cap de cinquanta anys, Pla va considerar ineludible advertir el futur rei d’Espanya sobre els perills que comporta la volatilitat monetària. No eren pas obsessions d’un vell xaruc. Eren les reflexions d’algú que havia vist de molt a prop els grans daltabaixos del segle XX.