Fa ja uns dies que s'està parlant de l'11M, quan l'aniversari és dilluns vinent, però al safareig polític ja li escau parlar del tema, les coses no va bé per al PSOE, i a més a més Koldo no ajuda. Vint anys després, el desassossec ja no té a veure amb l'autoria d'allò, si no amb quant va calar a la societat que la mentida sigui, des de llavors, una eina política i mediàtica legítima. Tothom recorda com va viure l'11M. En el meu cas,  el dia 11 de març de 2004 estava esmorzant a les vuit del matí a Bigues i Riells. Com sol passar en molts bars a aquestes hores del matí, el televisor estava engegat però sense so. En aquest cas i dia concret el canal que emetia era el 3/24 de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. De sobte es tallà l'emissió convencional i unes imatges d'un plànol de l'estació d’Atocha i altres zones de Madrid aparegueren en pantalla amb indicatius d'explosions; ràpidament la mestressa del bar apujà el volum del televisor i tots els que érem allí començarem a tenir consciència del que acabava de succeir. Després d’esmorzar, vaig pujar al cotxe i en engegar la ràdio vaig acabar de tenir coneixement de la terrible tragèdia que l’acte terrorista havia causat en el metro de Madrid y del nombre de víctimes innocents que ja s'albirava, atès que a aquella hora solen abarrotar el transport públic de la capital d'Espanya, tots els ciutadans que s'hi desplacen per diferents qüestions.
Al cap d’una estona, parlant amb un client a Vilanova del Vallès, em comentava que no tenia clar que l'autoria de la massacre fos obra de ETA: “no és la seva manera d’actuar” em va dir, cada grup terrorista té una manera de fer, i aquesta no es la d'ETA, i tan de bo no hagin estat ells –afegí - perquè de ser així tenim Pp per estona.

Mentre comentàvem la qüestió es va saber de les declaracions d'Otegi dient que no havia estat autoria d'ETA (mentre el tractava de miserable qui realment ho era, Ángel Acebes), i ja més tard començà a prendre cos cada cop amb més força la hipòtesi que es tractava d’un atemptat d’Al-Qaeda o una franquícia seva. A la tarda, vaig consultar l'última hora en els diaris electrònics més importants d’Europa i Nord-amèrica i tots, tots, parlaven ja clarament d’un atemptat comès per Al-Qaeda. No fa falta recórrer a la versió oficial que seguia entestant-se en donar el govern d'Espanya a través del ministre de l’Interior Angel Acebes, crec que tots la recordem perfectament.
Tota aquesta prèvia es para aclarir que aquí fou on el Partit Popular començà a perdre les eleccions del diumenge següent amb SMS o sense. Això la gent del carrer no ho sabíem. El que si intuíem era que no havia estat ETA i el Govern s’entossudí en insistir en el contrari, malgrat la furgoneta, les cintes, els telèfons i tot. 
Aquest va ser el seu error. Si José María Aznar hagués anat a l’estació d’Atocha aquell mateix matí i hagués assumit i manifestat que l’autoria de l’atemptat podia no ser d'ETA, sense dir que era obra d'Al-Qaeda la reacció de la gent possiblement hauria estat una altra. Però això significava reconèixer l’error d'haver-nos ficat en una guerra en la que una gran majoria de ciutadans no hi estàvem d’acord, i així ho demostrarem clarament manifestant-nos en tota Espanya en contra d’aquesta intervenció, a lo que ell despectivament es limità a traves de la seva televisió a minimitzar la xifra real d’assistents i a dir-nos “pancarteros” I aixó és el que realment succeí vist des de la perspectiva d’un ciutadà de a peu, malgrat que avui en dia anem encara amb àcids bòrics i altres històries de mal perdedor.
Dins del desastre que fou aquest atemptat i els 191 morts físicament, més els que quedaren per plorar als éssers perduts; l’únic positiu és que aquest acte terrorista significava irremeiablement a mitjà o llarg termini la fi d’Eta com a banda terrorista. A partir de l'11-M ETA ja no tenia cap raó de ser (per a mi la deixà de tenir el 1978 o fins i tot abans) o millor dit, no la va tenir mai, car no hi ha cap ideal ni causa, per justa que sigui que per assolir-lo necessiti assassinar a sang freda encara que sigui a una sola persona. Però l'atemptat de Madrid va tenir la capacitat de fer entendre a ETA (o així hauria d'haver estat) que el joc per a ells s'havia acabat, que ja no podien seguir per aquesta línia, que la coartada que a Hipercor la policia havia estat inoperant perquè els hi convenia que l'atemptat produís morts, ara malgrat ser segurament certa, ja no valia ni per a ells, que ja no poden seguir matant. L'enemic ara és invisible, i pot actuar on, quan i com vulgui pràcticament amb total impunitat, fer el mal que desitgi i desaparèixer engolit en el no-res de l'anonimat, i aquest enemic sí que és complex i impossible de derrotar. Això és el que ens ha de preocupar, i el Pp en aquells moments i encara a hores d'ara, entestat, entossudit i obcecat amb ETA, no va voler, no li convenia o no ho va saber veure quin era el perill real i d'on venia, i així els hi va anar.  Pedro Arriola ho tenia molt clar, si ha sido ETA ganamos de calle las elecciones, pero si no ha sido ETA, las podemos perder.
, 
Vint anys més tard hi ha encara qui dubta de l'autoria dels fets, de la mateixa manera que els culpables per omissió callen i no en parlen.... posem que parlo de l'home que va ordir tota la mentida, José Maria Aznar López, l'home que es va creure per damunt del bé i el mal.... obsessionat en culpar a ETA de l'atemptat, car sabia el que s'hi jugava políticament. Si que han parlat alguns dels implicats (no del Pp)en aquest documental 11m 20 anys rtve play  També Évole va tocar el tema abans d'ahir a lo de Évole. I a Disney plus, a partir del dia 6 emeten una serie sobre el tema: Nos vemos en otra vida, Que tracta el cas del nen gitano que va  portar els explosius en una motxila, seguint les ordres de Trashorras.